Avui començarem Un Toc de Rock escoltant música de fusió.
Artistes que van saber barrejar estils molt diversos aconseguint un resultat
ple de qualitat. Obrirem amb Ketama que si bé no van ser els creadors de la
fusió entre jazz i flamenc, això ho van fer els nois del grup Dolores, si van
representar el màxim exponent del gènere. També tindrem en el programa a Ray
Heredia, Manzanita, Falcons, Barrabas, Coque Malla, La Porta dels Somnis, Amaral,
La 5ª Reserva i altres, fins i tot escoltarem cantant un bolero a Antonio
Banderas. Ara i des de totes les emissores per les que ens escoltes dues
vegades per setmana o des de internet si te'l descàrregues a través del blog o
al facebook de Montse, començarem el nostre recorregut per l’historia de la
música. Sóc Mario Prades i obriré la barraqueta dient alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ketama – Pozo del deseo 1988
Tot i que el primer grup de l'estat espanyol que va fusionar
jazz, rock i flamenc van ser Dolores, la banda integrada per Tomás SanMiguel,
Jorge Pardo, Pedro Ruy-Blas i Rubén Dantas, hem de reconèixer que Ketama va ser
la gran banda del flamenc-jazz i els seus principis són interessants. Aquest
tema que us he seleccionat per començar avui Un Toc de Rock es trobava en el
seu àlbum "Songhai", tercer disc de Ketama, gravat a Londres i
publicat per Nuevos Medios a l'any 1988 i en ell van col·laborar Toumani
Diabate, Danny Thompson, José Soto i altres músics. Resulta curiós que a Ketama
no se'ls valorés a Espanya i sols el segell Nuevos Medios va creure en ells i
els va publicar els seus primers discos, la veritat és que Ketama van obtenir
el reconeixement al pais després de saltar al mercat internacional i triomfar a
Anglaterra oferint bons directes i el reconeiximent de la premsa anglesa. Van
ser un dels grups creadors de l'anomenat Nou Flamenc. Es van posar en marxa
l’any 1984 i eren inicialment José Soto "Sorderita", Ray Heredia que
va morir l'any 1991 i Juan José Carmona Amaya "El Camborio", quan els
dos primers van deixar el grup per llançar-se en solitari, van entrar Antonio
Carmona Amaya i José Miguel Carmona Niño, germà i cosí respectivament de Juan
José. Amb canvis i alts i baixos van estar en actiu fins 
al 2004, encara que la
seva etapa més popular va arribar quan van fitxar per al segell Universal i la
seva música es va convertir en més assequible per al gran públic, encara que
els seus seguidors més puristes van deixar de costat a Ketama acusant-los
d'haver comercialitzat en excés la seva música. Els seus millors singles van
ser "No estamos lokos" i "Vente pa Madrid" i el seu àlbum
més venedor "De Akí a Ketama", publicat l’any 1995 i gravat en
directe en els Estudis Cinearte de Madrid, comptant amb les col·laboracions
d'Antonio Canales, Antonio Vega, Juañares, Las Chamorro i Antonio Flores que
moriria poc després. Es calcula que Ketama han venut més d'un milió de còpies i
han rebut el Premi Ondas al Millor Àlbum (1995), Premi Ondas al Millor Grup
Espanyol (1996) i Premi de la
Música en la categoria de Millor Cançó de l'any 96 per “No
estamos lokos”.
Ray Heredia – Alegría de vivir 1991
El cantant, guitarra i compositor José Heredia Bermúdez,
nascut a Madrid l'any 1963, en el si d'una família d'origen gitano i conegut
popularment com Ray Heredia, va ser un dels fundadors de Ketama, als quals hem
escoltat per obrir Un Toc de Rock i els va abandonar després del seu segon disc
"La Pipa de
Kiff", per llançar-se en solitari l'any 1991. El seu pare va ser un
bailaor conegut com El Josele i podem dir que Ray Heredia va ser un dels
creadors de l'anomenat Nou Flamenc. La seva vida va estar marcada per la música
i les drogues. Era addicte a l'heroïna i va morir el 17 de juliol de 1991, amb
sols 28 anys d'edat, pocs dies després d'haver finalitzat la gravació del seu
primer i 
únic disc, un àlbum titulat genèricament “Quien no corre, vuela”, del
que us he extret el tema que escoltem ara. El disc va ser publicat el 6 de juny
de 1991. Ray Heredia tocava un munt d'instruments. La veritat és que la mort
del cantant va fer que el disc passés bastant desapercebut en el seu moment i
han estat els anys els que s'han encarregat de reivindicar-lo, sobretot gràcies
ha incloure aquest tema en la banda sonora de la pel·lícula
"Sobreviviré" de David Menkes i Alfonso Albacete, filmada l'any 1999.
Manzanita – Fuego en mi sangre 1983
Des del llarga durada "Cuando la noche te
envuelve" publicat l’any 1983, us porto ara al Un Toc de Rock d’avui,
aquest tema que no sé perquè, però sempre ha tingut per a mi un encant
especial. Manzanita i jo ens vam conèixer al Polvorí, un barri de Barcelona al
costat de la Zona Franca,
a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja
que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos abans de
grabar per el seu compte. Manzanita i jo ens vem retrobà a Reus, molts anys després,
quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i al
vaix entrevistar per Diari de Tarragona. Vam dinar junts al Celler del Raïm i
després ens vem fer la foto a la plaça Prim. Manzanita ja havia superat els
molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell
mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. José 
Manuel Ortega Heredia,
nevot de Manolo Caracol, va néixer a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a
Alhaurín de la Torre
un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat per realitzar
versions de temes clàssics del pop, donant-li a aquella fusió d’estils el seu
caire rumbero particular. Una cosa que jo havia vist fer a finals dels anys
seixanta a un amic meu, argentí i també d'ètnia gitana que va arribar des del
país germà i que era cosí de Moncho, ell ens va presentar. D’aquest no me'n
recordo del seu nom i no és cap conya. Una cosa si recordo, només prenia la
guitarra quan estava bastant bolinga, era de la colla del carrer Bassegoda.
Coque Malle – Ligia Elena 2015
En el seu sisè disc en solitari Coque Malla, el que va ser
cantant i guitarra de Los Ronaldos, aquells del “Adiós papá”, ha mirat al carib
i els ritmes calents i en trobem tot un seguit de versions sabrosonas, entre
elles el “Pedro Navaja” i aquest tema que per cert, també va ser versionat per
l'Orquestra Plateria i va esdevenir una de les millors cançons dels catalans,
encara que el seu autor també era el panameny Rubén Blades que la va incloure
en un àlbum titulat "Canciones del Solar de los Aburridos" que es va
publicar l'any 1981, signat, això si, com Rubén Blades & Willie Colon, de
fet tots dos músics van col·laborar durant molt de temps i uns quants discos.
Aquest nou disc de Coque Malla es titula “Canta a Rubén Blades” on tot sont
cançons d’aquest gran de la salsa i que es va publicar el passat 16 de juny.
Val a dir que les cançons de l’àlbum es van gravar en directe a un concert fet
en el Café Central de Madrid al juny de l’any 2012, es a dir que ha trigat tres
anys en 
veure la llum. Coque Malla va estar acompañdo en el concert i la gravació per Luis
Guerra (piano), Pablo Navarro (contrabaix), Yuvisney Aguilar Rojas (timbal),
Juan Viera (conga), Roberto Pacheco (trombó) i Santiago Cañada (trombó), una
banda de luxe que salva el disc en el que possiblement l'únic que sembla sobrar
sigui precisament la veu de Coque Malla que pretén anar de sonero i això és una
cosa que s'ha de dur a la sang i no es pot improvisar. De veritable nom Jorge
Malla Valle, el cantant va néixer a Madrid el 22 octubre 1969 i als 15 anys,
juntament amb Ricardo Moreno, Luis García i Luis Martín, van crear Los
Ronaldos, amb els quals gravaria cinc àlbums, encara que la veritat,
pràcticament totes les seves cançons semblen ser una mateixa que s'allarga fins
a l'eternitat. Es van desfer l'any 1998 i a partir d'aquest moment Coque Malla
que també és actor, es va llançar en solitari.
Orquesta Platería – La banda del coche rojo 1986
L'Orquestra Plateria, dels que he parlat abans, una de les
millors formacions “de ball” del pais, es va formar l’any 1974 i es van desfer
a finals del passar any 2014. Aquesta peça "La Banda del Coche Rojo",
es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar al 1988. Per cert que
la lletra d'aquesta cançó, molt gore, la podriem incloure dins del génere
anomenat "narcocorridos", la veritat es que es tracta d’una versió de
"La banda del carro rojo" dels mexicans Los Tigres del Norte. Es una
història de delinqüents, traficants de cocaïna que pretenen entrar una partida
als Estats Units a través de la frontera, allà per El Paso. A causa d'un
delació els esperen emboscats els rangers de Texas i es produeix un ferotge
tiroteig amb morts inclosos. La cançó més important en la carrera de l’Orquesta
Platería es el tema "Pedro Navaja", també molt gore, publicada l’any
1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat,
fins al punt 
que molts no recorden avui en dia que la cançó és una composició
de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i
asseguren que és de la
Plateria. Ja hem escoltat la versió original al programa.L'Orquestra Plateria estava liderada per
Manel Joseph (a la foto) que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear
inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el
31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta
Platería han gravat 14 o 15 àlbums, l’any 2002 van treure un homenatge
a Gato Pérez i al 2011 l’últim disc “35 Tacos”. Per cert, de la formació
original només quedava Manel Joseph. Erem una gran formació de ball, encara que
potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir
molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, jo em
quedo amb La Salseta
del Poble Sec. "La Banda
del Coche Rojo" es trobava, com us he dit, en el LP "Año 13" que
es va publicar l’any 1988.
que molts no recorden avui en dia que la cançó és una composició
de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i
asseguren que és de la
Plateria. Ja hem escoltat la versió original al programa.L'Orquestra Plateria estava liderada per
Manel Joseph (a la foto) que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear
inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el
31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta
Platería han gravat 14 o 15 àlbums, l’any 2002 van treure un homenatge
a Gato Pérez i al 2011 l’últim disc “35 Tacos”. Per cert, de la formació
original només quedava Manel Joseph. Erem una gran formació de ball, encara que
potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir
molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, jo em
quedo amb La Salseta
del Poble Sec. "La Banda
del Coche Rojo" es trobava, com us he dit, en el LP "Año 13" que
es va publicar l’any 1988.
Barrabás – Woman 1971
Ara i parlan de fusió d’estils, escoltarem una de les
millors bandes del mon, dins del rock i el funky barrejat amb percusions llatines
i tot i que gravaben en angles, val a dir que son espanyols, és tracte de
Barrabas, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades al
país, malgrat la seva gran qualitat musical i la seva longeva vida
professional. Aquesta cançó estaba inclòsa en el seu primer álbum, amb
producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van
desfer els Brincos, sumant també músics d'Alacrán i altres professionals de la
música espanyola. Van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Barrabás
van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i
fusionaven rock amb funky i percusions llatines, en la línia de Osibisa,
Santana, El Chicano, Titanic, Mandrill i durant una temporada els britànics
Climax Blues Band. Un dels seus majors èxits, va ser "Woman", que
escoltem ara i va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del
Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà. Fernando Arbex,
etern productor del grup, només va tocar la bateria en la gravació del primer
disc "Barrabas Música caliente" del que us he extra¡et aquesta 
cançó,
però mai va tocar en directe amb Barrabàs, sent el bateria titular des dels
seus començaments José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder
i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. En aquest
enregistrament el cantant va ser Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos i
posteriorment a Los Mitos. Va ser substituït per José Luis Tejada, cantant dels barcelonins Los NO, que va morir
a Madrid el 20 d’abril del 2014, encara que Iñaki va tornar l’any 1983. En
aquest primer disc "Barrabás Música caliente", editat per RCA, també
es trobava "Wild safari", un altre èxit internacional que els hi va
obrir el mercat francès. En el seu segon treball "Deja suelto a Barrabas"
trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en
la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les
llistes de música negra.
Amaral – Hacía lo salvaje 2011
Els aragonesos Amaral van treure un disc titulat “Hacía
lo salvaje” al carrer l’any 2011 i la veritat és que havia trigat i molt,
gairebé tres anys si tenim en compte que "Gato negro, Dragón rojo" es
va publicar el 2008, tot i que el 2009 van treure un DVD en directe. Aquest
tema va estar el single publicat a l’agosto com avançada, dónava títol a
l’àlbum que es va editar el 27 de setembre del 2011. En la gravació realitzada
en els estudis de Amaral a Madrid, van intervindre Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost
de 1972) i Juan Aguirre (San Sebastián, 11 de febrer de 1971), al costat de
Toni Toledo i Chris Taylor. Els productors va estar Juan de Dios Martín, Eva
Amaral i Juan Aguirre. Les programacions són d'Antonio Escobar. Les mescles i
la 
masterització es van fer a Nova York, a càrrec de Michael Brauer i Greg
Calbi. Totes les cançons i unes quantes més que de moment han estat
descartades, s'han gravat també en format acústic. Per cert, aquest álbum
torna, musicalmente parlant, als seus origens, molt més rocker que el pop
comercial al que els va obligar la serva discogràfica, però la veritat es que
poc més han fet de bo des de llavors. El 18 de maig de 1998, va sortir a la
venda el primer àlbum d'Amaral, titulat així, com el duet, amb producció de
Pancho Varona i un so gairebé heavy. Per les discogràfiques van reconvertint a
Amaral fins arribar a un punt, com us deia, en que són una banda de pop molt comercial.
La Porta
dels Somnis – Aprendré a estimar-me 2006
Des de l’àlbum “Entre nosaltres” que els catalans La Porta dels Somnis van editar
l'any 2006 i que realment va ser el seu segon disc, us he extret aquest tema
que compartirem ara al Un Toc de Rock. Alguns han comparat a La Puerta de los Sueños amb El
Sueño de Morfeo, però jo crec que l'únic nexe en comú entre els dos grups és
que tots dos tenen una noia com a cantant, La Porta dels Somnis són molt més rockers i tots els
seus discos han estat gravats en castellà i posteriorment versionats al català.
Jo he de reconèixer que La Porta
dels Somnis han sonat poc al programa i la veritat és que no se el perquè ja
que aquest tercet a cavall del pop i rock, són fracamente bons. La Puerta de los Sueños que es
van crear l’any 2000 
a
Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie treballat en
diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit
de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a
pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia” de Disney. Al seu
costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les
guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i
feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede
Sardà. La Puerta
de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”.
La 5ª Reserva – Niña asómate al balcón 1975
Aquest bon grup bilbaí, amb bons jocs vocals i connotacions
de pop i rock progressiu, sense deixar de banda un toc comercial, va estar en
actiu de 1972 fins a l'any 1977 i van publicar bàsicament singles, vuit o nou,
i un àlbum. Aquest tema va ser la cara B d'un senzill amb "Un chico
especial" a l'altra banda i que es va editar a través del segell Polydor
al 1975 comptant amb Pepe Grano de Oro de Los Puntos com a productor. Durant un
temps van estar actuant a Mallorca on van treballar temporades senceres. El grup
va tornar el 2012 i en el seu retorn eren el cantant Larri Castro, Richy Bravo,
Jorge Sánchez, David Díez i Poncho Lavaca, durant un temps van comptar amb
l'amic José Luis Iglesias Pibe com a guitarrista, al qual escoltarem per tancar 
el programa d'avui, i amb ell van gravar un àlbum, encara que el cantant en
aquest tema que us he seleccionat per compartir ara és Carlos i el pianista
Agustí Ferrero que va ser component de Los Módulos. Per cert amb el seu retorn
van crear un projecte paral·lel amb Mike Kennedy, el que va ser líder de Los
Bravos, anomenat Mike Kennedy y La 5ª Reserva, però només realitzarien una gira
conjunta l'any 2013 i eren Juan C. Gutiérrez, Poncho Lavaca i David Diez, a més
del cantant alemany, tots ells a la foto.
Falcons – Estoy aquí porque te quiero 1979
Anirem ara a les Illes Balears per escoltar a un grup que
fusionava i molt bé, rock progresiu i pop. Els Falcons eren mallorquins,
concretament de Manacor, allà ons es troba la fàbrica de Perles Majorica i
Falcons es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras
clàssiques dels seixanta, el Grupo 15 i entrats ja en les mitjanies dels
setanta la banda es va desfer i dos dels seus components Rafael José Aguiló (bateria)
i Pep Nadal (baix), amb Damiá Tomás (cantant, guitarra i mandolina) i Josep
Portell (teclats), tots dos músics de Harlem, van crear un bon grup de pop amb
tocs de rock sinfónic, us parlo de Falcons que van triomfar a finals dels 70
gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por
vencido", molt properes al pop comercial, si be ells i com us deia, es
decantaven cap a un rock més sinfónic i progresiu. Curiosament si sent Grupo 15
es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes
cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per
cert, durant un temps, dos dels components dels Harlem va ser els amics Joan
Bibiloni que també es nascut a Manacor i Tomeu Penya. Aquest tema us ho extrec
del que va ser el seu àlbum més comercial 
"Terciopelo y Fuego" que
van publicar l’any 1979 i va ser el primer dels tres que van editar abans de
desfer-se. Per cert que el single amb la cançó que dóna títol al disc gran
"Terciopelo y Fuego", va ser tot un supervendes, si bé l'àlbum oferia
peces molt en la línea del rock progressiu que a ells es hi agradava, encara
que la comercialitat va ser el que va triar la discogràfica quan de seleccionar
singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un parell de discos més i
en el segon destacava una cançó preciosa "Date por vencido" que
escoltarem en una altra ocasió, val a dir que poc mes van fer i als 80 Adeu!
Antonio Banderas – La Bella María de mi amor 1992
En aquesta cançó, escrita pel cubà Compay Segundo, Antonio
Banderas ens ofereix un bell poema d'amor en què l'home sublima a la dona
estimada, per a ell és la més bonica del món, la més bella als seus ulls i s'ha
quedat a l'illa de Cuba mentre ell ha hagut de fugir buscant refugi als Estats
Units i recorda la pàtria que ha deixat enrere com “La isla del Dolor”. L’actor
malagueny Antonio Banderas, ha cantant un munt de vegades i la veritat es que
no s’ho monta gens malamente. Aquest bolero estava dins de la banda sonora de
la pel·lícula "Los Reyes del Mambo", el film que el va donar a
coneixer als Estats Units i que es va estrenar l'1 de gener de 1992, dirigida
per Arne Glimcher. És un drama musical que narra la història dels germans César
i Néstor Castillo que arriben a Nova York procedents de Cuba. Està protagonitzada
per Armand Assante i Antonio Banderas (tots dos a la foto) que són els dos
germans cubans, músics de profersió, si
bé per guanyar-se la vida tenen que treballar d’alló que els hi surti, sigui el
que sigui. José Antonio Domínguez Bandera va 
néixer a Màlaga el 10 d'agost de
1960. És el nostre actor més internacional i a més a més bon cantant, com
podreu comprovar escoltant-lo en aquest extraordinari bolero que a la
pel·lícula també l'interpreten, en anglès en aquest cas, a càrrec de Los Lobos.
Antonio Banderas va començar a despuntar quan va ser "Chico
Almodovar". La veritat és que la banda sonora de "Els Reis del
Mambo" és molt bona i trobem des de Celia Cruz, cantan en anglès, a Tito
Puente, Los Lobos que interpreten aquesta mateixa cançó en anglés, Arturo
Sandoval, Linda Ronstadt que canta en castellà i angles i per soposat, Antonio
Banderas.
Coses – Nuvols 1978
Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català
de la nostra història musical i van surgir amb la incipient democràcia a sobre
i paral·lament a la Ona
Laietana. Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló (a la
foto feta per Mario Prades) que posteriorment crearia un altre grup pioner del
rock en català TR i actualment forma part de Ton
Rulló i la Pegebanda,
si bé abans havie militat a La Rural. Recordo que al seu costat a Coses hi havia
un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de
caràcter", però no aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt
habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3. En aquesta cançó ens parlen dels núvols,
formes etèries i volàtils que creen imatges en el cel contínuament i Coses es
pregunten “Com els déus poden ser tan cruels i fer que una cosa tan 
bella
desaparegui de seguida”. Aquesta gran cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock
a carrec del grup català Coses us la he tret de l'àlbum "Perquè no
s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses ens parlen de
començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves
formes volatils crean imatges plenes d’esperances que despareixen de seguida.
M'agrada el riff de guitarra, aquest punteix que marca el toc central de la
peça. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió)
a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós
(guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas
(guitarres i veu) i em sembla deixar-m'en algú. El productor d'aquest LP crec
recordar que era Joan Sirvent, però no estic segurs. La veritat és que conec a
Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb las
sevas creences. Vui recordar-vos també que Joan Reig en un dels seus projectes
paral·lels a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics
del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una
versió de Coses.
José Luis Iglesias Pibe – Mejor solo 2014
treballat en diferents produccions
amb artistes de la talla de Juan Pardo, Rocío Jurado, Amaya Saizar o Chiquetete
entre molts altres. També ha treballat com a músic en gires i ha format part de
les bandes d'acompanyament de Mocedades, Massiel, Juan Pardo, Sergio Dalma o
Azúcar Moreno, entre d'altres. Fa uns anys es va incorporar al retorn d'una
banda mítica, el primer grup de rock progressiu i simfònic de la música
espanyola i els primers que vsn utilitzar un moog i un melotrom, estic
referint-me a Los Módulos, substituint a Pepe Robles, el seu fundador. Amb Los
Módulos i l'any 2000 va publicar l'àlbum "Pensado y hecho en la intimidad".
Treballa en el seu estudi preparant sense parar cançons noves, com aquesta
que compartim avui en Un Toc de Rock i us recomano entreu a la seva pàgina web
on trobareu més informació i sobretot bona música. Encara que no acabaré sense
dir-vos que José Luis Iglesias “Pibe” també ha composat 2 Òperes Rock.
José Luis Iglesias "Pibe" en directe
La frase per acabar el programa d'avui és d'Abraham Lincoln
que en ser acusat de tenir dues cares pel polític demòcrata Stephen Douglas, va
respondre:
"Si jo tingués dues cares, creu vostè que estaria
portant aquesta?”
La veritat es que va ser una bona resposta
Conclou per avui Un Toc de Rock i jo marxaré, però no us
deixaré sols, us quedeu amb companyia d’aquelles emissores per les que el
programa surt al aire dues vegades per setmana o per la xarxa si t’el
descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i
ara tanco la barraqueta, porteu-se bé, a reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario