Un Toc de Rock programa 27-09-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

LA GUERRA DE LES BANDERES

Aquesta era la imatge d'una façana a Tarragona 

durant les  passades  Festes de  Santa Tecla.  En 

teoria  hauríem  de  veure només banderes de  la

ciutat,  però  quan  es presenta  la  mínima ocasió

comença la "guerra".  (Foto: Mario Prades)

Curiosament, durant els anys 80 va sorgir una música a Anglaterra que es denominava pop anglès dels 60. So guitarrer sense distorsions excessives, amb bons jocs vocals i melodies agradables, juntament amb l'ús de teclats, van caracteritzar aquell so, encara que la pregunta seria, si en els 80 es deia "pop anglès dels 60" Com hauríem de anomenar-lo ara que estem ja en la segona dècada del segle XXI? Avui començarem Un Toc de Rock amb una bona cançó de bressol, però no us penseu que si la poso és perquè os adormiu millor, no senyor. Aquesta cançó sona, com li va dir el llop a la caputxeta, per  que podeu despertar-vos molt millor.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Friends again – Lullaby nº 2

Friends Again van ser englobats dins del pop anglès dels 60, van sorgir a Glasgow el 1982. Quatre singles van marcar la curta carrera de Friends Again. De tots ells jo em quedo amb aquest que escoltem ara per obrir Un Toc de Rocktot, tot i que reconec que "State of Art", un dels senzills, és una bona cançó i os puc prometre que l'escoltarem un altre dia. "Lullaby nº 2" és va publicar en single el 1984 amb "Sunkissed" a la cara B. Va ser produït per Bob Sargeant i aquesta canço va ser extreta del que va ser el seu primer LP i crec que únic, "Trapped and Unwrapped". La banda escocesa estava integrada per Chris Thompson (cantant i guitarra), James Grant (guitarra i veus), Neil Cunningham (baix), Paul McGeechan (teclats) i Stuart Kerr (bateria). A mitjans dels 80 es van separar, Chris Thompson s'uneix al grup The Bathers el 1987 i James Grant va col.laborar amb altres bandes com Hipsway i més tard formaria amb la resta del grup el projecte Love and Money, treient 4 discos abans de la seva dissolució el 1994. Aprofitant l'estirada, el segell Mercury-Phonogram va reeditar el LP de Friends Again en el qual van incloure 4 cançons noves que en el seu moment van ser editades com cares B de singles, encara que va tornar a passar amb més pena que glòria.

Els Friends Again

Dire Straits – Walk of life 1986

Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del món, però quan va començar amb Dire Straits imitavan i molt a Mick Dyche, guitarrista de Sniff'’n'the Tears. En els seus inicis Dire Strais eren Mark Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Van funcionar del 1977 al 1995. "Communiqué" va ser l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va fer descobrir a aquesta gran banda britànica. Dire Straits van posar aquest LP a la venda el 27 novembre 1978, si bé va ser el següent disc "Making Movies" de 1981, el que els va consolidar. Aquest tema que escoltem ara és va publicar en single i es trobava al LP "Brothers in Arms", cinquè àlbum de Dire Straits que es va editar l'1 de maig de 1985 i va superar les 29 milions de còpies venudes, es troba entre els 15 discos més venuts de la història, sent el primer que va superar el milió de còpies en el recentment creat format CD. El LP va ser número U del Billboard, mantenint-se 97 setmanes en llistes i va aconseguir 9 Discos de Platí als Estats Units y 13 a Anglaterra. Dire Straits ja havia patit canvis i en aquest enregistrament, a més de Mark Knopfler també estaven John Illsley (baix i cors), Alan Clark (teclats), Guy Fletcher (teclats i cors), Terry Williams (bateria) i Jack Sonni (guitarra), van comptar amb un munt de bones col.laboracions, entre elles Sting, Michael Brecker al saxo i Dave Plews a la secció de vents. Es va parlar de que també havia col.laborat Eric Clapton a la guitarra, però això no és cert, si bé la confusió es va deure a que Clapton va tocar amb ells en la posterior gira. El single on es trobava aquest tema va ser número 2 a les llistes, ja el 1986 i la cançó és un homenatge de Mark Knopfler al cantant nord-americà Johnny Mathis. Aquest tema inicialment va ser la cara B del single que Tony Palau, al que per cert coneixia de jove ja que tots dos havíem estudiat a els HH Maristes de Sants i que era el cap de promoció de Polygram a Barcelona, em va lliurar. Jo li vaig comentar que incloure aquesta cançó com cara B amb "Money For Nothing" a la cara A era un error. Un parell de setmanes després els "experts" del segell sembla que em van donar la raó ja que va ser reeditat i les cançons estaven en l'ordre invertit, tal com jo i suposo que uns quants més, vem suggerí.

Eric Bell – Baby, please don’t go 1995

Aquest tema ja l'havia gravat Eric Bell quan era guitarrista del grup irlandès Them, liderat per Van Morrison i curiosament, va ser la cara A d'un single amb "Glòria" a la B, però el temps ha fet que “Glòria” sigui un dels temes més recordats de Them. Eric Robin Bell va néixa el 3 de setembre de 1947 a Belfast, Irlanda del Nord. Quan va deixar Them va formar part de diversos grups fins que va crear Thin Lizzy, amb els que va estar en els tres primers discos del grup. Va abandonar la banda després d'un concert celebrat al Cap d'Any de 1973, on va llançar la seva guitarra a l'aire i empènya l'amplificador sobre el públic, va marxar de l'escenari. Va ser substituït poc després per Gary Moore. Té una brillant carrera en solitari i al capdavant de la Eric Bell Band. Aquest tema us ho extrec del CD "Live Tonite I" que inicialment es va editar a Suècia i que a Espanya va treure el segell Barsa Promocions, propietat del meu amic Mikel Barsa i que precisament vem presentar oficialment quan vem celebrar la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme d'Andorra la Vella, a l'octubre de 1995. Aquest tema, un clàssic del blues, va ser composat i gravat pel cantant i guitarra Big Joe Williams el 1935, comptant amb Sonny Boy Williamson a l'arpa, Ransom Knowling al baix i Judge Riley a la bateria. La veritat és que es tracta d'una cançó molt versionada al llarg dels anys, destacant les gravacions de Ted Nuget, Aerosmith, Willy & The Poor Boys, Tony Joe White, John Lee Hooker i Tom Petty & The Heartbreakers, entre molts altres.

Capcelera del Diari d'Andorra el día que vem presentar la Fira. 

D'esquerra  a  dreta:  Directora de Cultura d'Andorra la Vella, 

Mikel Barsa i Mario Prades

The Spencer Davis Group – Gimme some lovin’ 1966

Aquesta cançó a Espanya va ser versionada per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone Star, Alex y Los Findes, Bruno Lomas i un munt més, però la versió original era dels Spencer Davis Group, una bona banda britànica sorgida el 1963 que va saber prendre l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser versionades en els 70 per grups americans. Spencer Davis Group eren de Birmingham i es va crear al voltant del guitarrista Spencer Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'blues Quartet. Es van incorporar Steve Winwood (guitarra i orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria). Van treure un parell o tres de singles i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar "Keep On Running". La cançó va ser composta pel jamaicà Jackie Edwards el 1965, però inicialment era la cara B del single, però la veu de Steve Winwood (12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés fins als més alt de les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número U al gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó pròpia que escoltem ara a Un Toc de Rock. Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear Traffic, una de les superbanda britàniques, tot i que abans encara gravarien comptant amb ell "I'm a man" un altre de seus millors hits. Aquest tema es va incloure a la banda sonora del film “Streep Tease”, protagonitzada per Demi Moore, uns quans anys més tard.

Portadas i a sota foto del grup

Rogert Hodgson – Had a dream (Sleeping with the enemy) 1984

El cantant, guitarra i teclista britànic Charles Roger Pomfret Hodgson va néixa a Portsmouth el 21 de març de 1950, és el fundador de Supertramp i un veritable multiinstrumentista. Ell va ser el líder i la veu de Supertramp i tots el coneixíem com Roger Hodgson. Per cert que aquest estiu Roger Hodgson, la banda catalana Manel i el veterà cantautor valencià Raimon van ser alguns dels principals artistes del Festival d'Estiu de Tarragona. Roger Hodgson va romandre amb Supertramp des de la seva creació el 1963 fins a 1983, any en què es va llançar en solitari per publicar "In the Eye of the Storm", el seu primer disc i del que us extrec aquest tema que es va publicar com a senzill aconseguint el lloc 48 del Billboard i el cinc a Anglaterra, ja en 1984. En l’àlbum Roger Hodgson toca tots els instruments, encara que també va comptar amb les col.laboracions de músics com Michael Shrieve (bateria), Scott Page (saxofon), Ken Allardyce (harmònica, cors), Jimmy Johnson (baix) i Clare Diament (cors). Totes les cançons del disc van ser compostes per ell i possiblement a causa del fet que era el primer, ens recorda i molt a l'estil Supertramp, però no hem d'oblidar que el músic era l'ànima d'aquesta gran banda del simfonisme britànic. Jo volía anar al Camp de Mart per veure el seu concert, però al final s’em va passar la data.

Roger Hodgson

Manassas - Down the road 1973

La passada temporada us vaig parlar de Manassas, aquesta gran banda creada per Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945), ara arriba el moment de escoltar-los. Aquest tema donava títol a un LP publicat el 1973 i el grup l'integraven, a més de Stephen Stills, Chris Hillman (ex-Byrds i Flying Burrito Brothers), Joe Lala, Al Perkins que havia tocat amb Gram Parsons, a més a més de Paul Harris, Dallas Taylor i Fuzzy Samuel. Stephen Stills va formar part dels Buffalo Springfield i de Crosby, Stills, Nash & Young i posteriorment creà Manassas, un bon projecte sense continuïtat, només van gravar dos discos, aquest és l'últim d'ells que es va editar el 23 d'abril de 1973. El cert és que al setembre de 2009 es va publicar "Pieces", però es tractava d'un recull. Entre els músics que van col.laborar en la gravació d'aquest LP trobem a Joe Walsh, Bobby Whitlock, Paul Harris, Jerry Aiello, Pat Arnold i uns quants més. Després de la dissolució de Manassas, Al Perkins i Chris Hillman, al costat de Richie Furay van crear la Souther-Hillman-Furay Band i més tard Poco i la Desert Rose Band, per la seva part Stephen Stills va gravar en solitari i Al Perkins es músic de sessií a Memphis

Manassas

Leonard Cohen - First we Take Manhattan 1988

El poeta, novel.lista i cantautor canadenc Leonard Cohen ha rebut el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres i la Cultura en començar el passat mes de juny. Va néixa el 21 de setembre de 1934 en el si d'una família jueva de classe mitjana, però d'ascendència lituana, a Montreal. Leonard Cohen es va instal.lar als Estats Units i va començar a cantar en els festivals folk. El 1966, Judy Collins va gravar la seva cançó "Suzanne" i la va convertir en un gran èxit. Aquesta cançó es refereix a Suzanne Verdal, la esposa d'un bon amic seu, l'escultor Armand Vaillancourt, encara que per molts el seu millor tema és "Hallelujah". Jo us porto "First we Take Manhattan" que es trobava a l'àlbum "I'm Your Man", novè disc de Leonard Cohen, publicat al febrer de 1988 i que és un dels seus millors treballs i un dels que més bé s'han venut. El tema "En primer lloc, prendrè Manhattan" ha estat versionat per grups i cantants com REM, Joe Cocker o els espanyols Enrique Morente i Lagartija Nick. Leonard Cohen, tot i haver-se retirat, l’any 2008 i amb 73 anys a l’esquena, va tindre que tornar als escenaris per una gira mundial, es tractava de necessitat ja que econòmicament va trepitjar fons en desaparèixa per la porta del darrera el seu representant amb tots els seus estalvis, però el 18 de setembre de 2009 va tenir un desmai durant un concert a València i va tindre que suspendre.

Leonard Cohen

Julian Lennon – Valotte 1984

“Valotte” donava títol al primer i millor disc de Julian Lennon, fill del ex-beatle i la seva primera dona, la britànica Cynthia Powell. Julian va néixa a Liverpool el 8 d'abril de 1963 i amb el seu naixement es va descobrir el pastís ja que John Lennon i sobretot Brian Epstein, venien la moto de que era solter. Julian va inspirar algunes composicions musicals dels Beatles, com "Lucy in the Sky with Diamonds", a partir d'un dibuix que ell havia fet. John també va escriure "Good Night" com una cançó de bressol per Julian i que va ser cantada per Ringo Starr. Així mateix, va inspirar a Paul el tema "Hey Jude". Quan John va decidir acceptar el fet de mantenir en secret el seu matrimoni amb Cynthia (a la foto), va compondre la cançó "Do you want to know a secret" que va cantar George Harrison. La veritat és que Julian Lennon va tenir molts problemes amb Yoko Ono després de la mort del seu pare i és que la japonesa es va negar a lliurar-li l'herència que li corresponia. De fet fins i tot va intentar boicotejar la carrera musical de Julian exigint a productors i empresaris que es neguessin a treballar amb ell, inclus va intentar que no pogués utilitzar el cognom Lennon com a nom artístic. I és que a borde, a la japonesa la guanyen pocs. Finalment Yoko va haver de tragarse la mala llet i donar-li el que li corresponia, però des d'aquell moment va seguir encara més si cap, putejan a Julian Lennon que actualment resideix a Itàlia. Aquest es va cansar finalment de ser educat, respetuos a la memoria del seu pare i aguantar la persecució i des de fa algun temps no es talla i llarga en els mitjans de comunicació, tot el que la japonesa li està fent, fins i tot ha emprès demandes judicials contra ella exigint-li part dels objectes personals del seu pare ja que té el mateix dret que el seu mig germà Sean Lennon. És clar que la japonesa va allargant l'assumpte i mentres va subhastant tot el que té a mà que a pessetera no la guanya gairebé ningú. Es nota que jo a Yoko no la aguanto? Per cert es va parlar que el LP "Valotte" del qual us extrec aquest tema que donava títol, contenia cançons compostes per John i no pel seu fill Julian Lennon. Va ser un rumor escampat per la Yoko. La veritat és que els temes d'aquest primer disc de Julian tenen un aire a John Lennon, però això és causa de la influència del pare sobre el fill (els dos a la foto) ja que si hi havia cançons inèdites compostes per John, que les havia en aquell moment, aquestes estaven en poder de la japonesa i poc a poc les ha anat explotant. Quin una per deixar escapar una cosa així, amb la pasta que val!

A la foto Julian Lennon i Paul McCartney

Billy Joel - Piano man 1973

Amb tota seguretat el "Home del piano" és, al costat de "Honesty" les millors cançons en la carrera de Billy Joel. Tot i que molts diuen a Espanya que el tema és d'Ana Belén i Víctor Manuel, gran error, és del nord-americà Billy Joel. William Martín Joel va néixa el 9 de maig de 1949 en el Bronx de Nova York. Va estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups es va llançar en solitari el 1971, però no va ser fins el seu segon disc "Piano man" al que aquest tema donava títol i que era, com la resta de l'àlbum, composició del propi Billy Joel que va triomfar plenament. El productor de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va classificar de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes "Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst" també es van col.locar en llistes. Billy Joel es va retirar el 1993.

Billy Joel

Gary Moore – Still got the blues 1990

És curiós el cas de Gary Moore, famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt de gravar l'àlbum "Blues for Greeny" el 1995, dedicat íntegrament a Peter Green. En la carrera de Gary Moore i a un abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" un LP al que aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock donava títol i que es va editar al 1990, en el què torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar pur i tradicional blues. Ara bé, aquest tema us l’he extrec del CD "Ballads And Blues 1982-1994", un recopilatori que originalment es va publicar el 1994 ja en CD i que ara ha estat reeditat com si es tractés d'un disc nou, oblidant la discogràfica que la gent té una cosa anomenada memòria. No per això deixa de ser un disc molt interessant i recomanable per a repassar d'una sola audició els millors temes suaus d'aquest gran gruitarrista irlandès que ja no està entre nosaltres. Gary Moore va néixa a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer d'enguany, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va creà en 2002.

Gary Moore

Joe Cocker and Jennifer Warnes - Up Where We Belong 1982

Acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant aquest tema que es va publicar en single i es va extreure de la banda sonora de la pel.lícula "Oficial i Caballer" que protagonitzava Richard Gere i Louis Goset Jr i que a Joe Cocker i Jennifer Warnes que la interpretaven a duet, els va significar guanyar un Oscar a la millor cançó original i que com podeu verificar mirant la caràtula del single al blog, va ser nombre U als Estats Units en 1982. Per cert, aquest single correspont a l'época que el segell Ariola va fer una campanya a Espanya venen els discos petits a 125 pesetes, casi a la mitat de preu que les demes companyies. Es una cosa que avui en dia tindrien que plategarse les casas de discos ja que si baixessin preus vendrien molt més i no caldria que es queixessin tant, però ells volen seguir guanyan el mateix venen menys i el que fan es pujar el preu dels productes. Un dia os explicaré quin son els costos de fabricar un CD i al.lucinareu per un tub amb tota aquesta colla de xorisos que es fan dir Discogràfiques, perque un CD amb deu cançons, impostos del SGAE inclosos i fabricant solsament 1000 unitats costen, imprenta inclosa, poc mes de 2 euros l'unitat. Tornem a "Oficial i Caballer". A la banda sonora del film es van incloure temes de Pat Benatar, ZZ Top, Van Morrison, Dire Straits, Sir Douglas Quintet, Lee Ritenour i alguns més, però la banda sonora original va ser composta per Jack Nitzsche que també va escriure el tema que tanca avui Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio L'Hospitalet del Infant.

Joe Cocker and Jennifer Warnes

Abans de marxar us deixaré una frase que va dir el compositor francès Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, França, 22 d'agost de 1862 - París, 25 de març de 1918) que va manifestar:

"La música és l'aritmètica dels sons com

l'òptica és la geometria de la llum"

Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 21-09-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Article  a  dues planes publicat   fa  uns  quans anys  a  La Revista on 

parlava  dels   noms  curiosos  que és  posen  els   grups  al  pais.  Si 

cliqueu asobre l'amplieu, el  podreu llegir i os fotreu un far de rieue.

Avui començarem Un Toc de Rock amb un pensament filosòfic. La realitat sempre ha estat subjectiva i la seva interpretació, com deia el refrany: "Depende del color del cristal con que se mire". Uns afirmen que la seva croada és moralment justa i que Déu o Alà, està del seu costat i amb aquestes senzilles paraules justifiquen actes que no tenen cap justificació. És clar que tot aquesta mena de terroristes, siguin del color i ideologia que siguin, sempre asseguren que ells són els que tenen la veritat i tots els altres estan equivocats. La violència segueix estant a l'ordre del dia. Després dels esdeveniments de Noruega al juliol, han sonat crits reclamant la cadena perpètua i de vegades fins i tot jo he arribat a pensar que la pena de mort hauria d'estar de nou en ús. De seguida em dic: "No, res justifica segar la vida d'un ésser humà", però de vegades i tenint en compte casos com el tirador tronat de Noruega, he d'aclarir que aquest programa l’estic gravant una setmana després de l'explosió d'Oslo i el tiroteig de l'illa de Utoya, començo a qüestionar-me els meus criteris. Tal i com estan les coses en el nostre planeta, potser seria arribat el moment d'escoltar una cançó que es va publicar en single i maxi-single el 1984 i que ens pot mostrar, en clau d'humor, això si, diferents punts de vista sobre una mateixa realitat i que afecta a aquest món nostre que agonitza dia a dia.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Stephan & Nina – Fuegos artificiales 1984

Stephan & Nina van publicar aquest disc el 1984 i va sonar bastant en les emissores espanyoles en la seva versió en castellà i que si bé va ser gravada en l'alemany natal dels seus dos intèrprets, també va ser èxit a Gran Bretanya cantada per ells en anglès. La cançó va ser composta pel propi Stephan al costat de M. Homberg i C. Toro i produïda per Klaus Voormann, un alemany d'Hamburg molt amic de The Beatles des de la seva època en aquesta ciutat alemanya i que va ser baixista del grup britànic Manfred Mann. El cantant Stephen Rammler va néixa el 25 d'octubre de 1946 a Renània del Nord, a Alemanya i va formá part del German Band Trio, al costat de Gert Krawinkel (guitarra) i Peter Behrens (bateria). Des de fa anys resideix a Suïssa. Aquí al blog os he possat la portada del disc i la contraportada ja que ambdues són tota una historieta sobre el text de la cançó. La veritat és que la lletra és molt interessant ja que els extraterrestres que ens visiten i contemplen des de l'espai, amb aire molt ingenu pensen que estem de festa i revetlla amb molts focs artificials i ens ho estem passant molt bé, res més allunyat de la realitat i és que el planeta està patint una guerra atòmica a escala mundial. Per això us deia en començar Un Toc de Rock que la realitat sempre és subjectiva. Ah! De la Nina no se res de res.

Stephen Rammler

Alex de la Nuez – Dame más 1994

Aquest tema és una versió del "Give it up" del grup nord-americà Steve Miller Band que es va fer servir, amb la veu d'Alex de la Nuez, per a un anunci de Kas. Ha estat el gran èxit comercial en la carrera d'Alejandro de la Nuez Magarzo, nascut a Madrid el 9 de setembre de 1962 i que va ser component del mític grup Zombies, una de les bandes emblemàtiques de la "moguda madrilenya" i en la seva carrera destaca el tema "Groenlàndia". Més tard s'incorporaria a Tequila i posteriorment va formar duet amb Christina Rosenvinge cridant-se Alex & Christina, els portava un representant de Valencià,  crec recordà que era Vicente Mañó. Es clar que la cosa entre ells dos va acabar com el  Rosari de l'Aurora ja que pel que sembla, la nena és inaguantable i va suposar tot un trauma per a Alex que finalment es va recuperar i gràcies a aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir ser número U en vendes al país. Va ser la cançó estrella d'un CD recopilatori d'èxits de l'estiu, el "Terracitas de verano". La veritat és que la seva carrera en solitari no és excessivament destacable, però aquest disc va ser tota una bomba comercial i molts van descobrir gràcies a la versió de Alex de la Nuez, als nord-americans autors del tema, aixó va ser el més positiu de tot. Com músics de sessió ha acompanyat molta gent, entre ells a Mecano com guitarra al LP "Descanso dominical". En l'actualitat es dedica bàsicament a compondre música per a anuncis i ha guanyat diversos premis en aquest camp, destacant el Ondas a la millor falca radiofònica. Per cert i això és tota una curiositat, Amb Zombies va gravar dos discos, com Alex y Christina també dos i en solitari A que no sabeu quants discos ha gravat? Premi. Sou molt espabilats, la resposta són “Dos”.

Alex de la Nuez i Martina Klein van ser matrimoni, però es van

separar i es que Alex no te sort en questió de dones

Dundan Dhu – Una calle de París 1987

Els de Sant Sebastià es van donar a conèixa popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 de agosto de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. El 1 febrer 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és peça buscada per cuasi tots els col.leccionistes. El disc "Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de money. Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa el 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral.lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. “Una calle de París” es trovaba al LP “El grito del tiempo” editat al 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va fer que es declarés a Duncan Dhu el grup espanyol amb més vendes del 1987.

Mario Prades amb Mikel Eretxum de Duncan Dhu

Dani Flaco – Desapareció 2006

Daniel Sánchez García, un nen sembla se que molt prim i per aixó seria conegut anys més tard com Dani Flaco, va néixa al barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, el 1977 i al igual que els Estopa, anava per operari de la SEAT, però la música va guanyar. La veritat es que primer anava per jugador de futbol, pero una lesió va truncar els seus somnis. Mira tu, com el Julito Iglesias. Les seves cançons tenen bones lletres i en moltes ocasions molt dures. Aquesta tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, les seves despulles. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a les families en el dolor i la desesperació. Des d'Un Toc de Rock, sabent que dir aixó des de el programa és clamar en el desert, però només em resta volgué seguir sent un il.lús optimista que espera de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I ni han massas avui en dia.

Dani Flaco

Bars - Temps Perdut 2000

Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock- blues dins de les nostre terres catalanes. Aquesta cançó està extreta del LP “Mala idea” publicat per DiscMedi al 1991. Bars son actualment i despres de cambis constants a la formació, Montse Llaràs (veu) i Tony Moya (baix), els únics que queden dels antics components, junt a Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En las seves gravacions hi han col.laborat en diverses ocasions Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió) que per cert, van ser també productor d’alguns dels seus discos. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant va apartar a Bars dels escenaris en massas ocasions. Aquesta cançó us la he extret del seu recopilatori “Quan ens veiem - Selecció de cançons” que DiscMedi va editar al 2000.

A dalt portada del recopilatori i a sota foto dels Bars

I-6 – Fos pel vent 1991

Els I-6 van ser un grup de Vic descobert i recolzat per Pep Sala que es va encarregar de la producció i els arranjaments d'aquest disc, a més de col.laborar posant teclats i veus. L'àlbum "Segueix el joc", el seu primer LP i crec que únic, almenys jo no recordo que fessin res més, es va editar al setembre de 1991 a través del segell Picap, propietat de Joan Carles Doval que per cert i encara que no vingui al cas, va ser l'encarregat de la producció del concert de Lluís Llach al Camp Nou. D'ell he extret aquesta cançó que tancava la cara B del LP. Tornant al grup, I-6 estava integrat per Tomás González i Ramon Quintanas (guitarres i veus) que eren també els compositors de tots els temes, al costat del bateria Ramón Valero i el baixista Joan Yani. El disc es va gravar el febrer del mateix any en Estudi 84 i va ser barrejat en Aurha per Maurici Tonelli i Guy Wenger. És curiós perquè en aquella època tots els grups catalans que treien disc acostumaven a passar o pel Diari o per la meva casa per ser entrevistats, però no recordo haver estat amb els I-6 i això em resulta estrany degut, entre altres coses, a l'amistat que m'uneix amb Pep Sala.

Pep Sala que per cert, ha tret nou disc

Fusioon – Negra sombra 1973

El grup Màquina! va obrir el camí al rock progressiu a Catalunya, però continus canvis entre els seus components va fer que finalment desapareguessin. El problema bàsic era mantenir el grup en actiu, per a això calia actuar i les sales demanaven una música més comercial i assequible. Un altre dels grans grups de rock progressiu catalans va ser Fusioon, una banda sorgida el 1970 a Manresa i en la que trobàvem noms tan importants dins el panorama musical català com l'amic Santi Arisa (bateria i percussió), Manel Camp (piano i orgue), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix). Aquest tema que també es va publicar com a single, us ho extrec del seu primer LP editat el 1973 i és l'adaptació musical d'un text de la poetessa gallega  Rosalía de Castro que anys més tard recuperaria Carlos Núñez que la va gravar comptant amb la veu de Luz Casal, però anys abans que la gravessin Fusioon, ja ho havien fet Los Tamara. Fusioon van gravar tres àlbums, l'últim "Minorisa" el 1975. El 1976 Fusioon es va desfer. El 3 de gener actuarien per última vegada a Manresa, la ciutat que els va veure néixa i el 24 de febrer van tancar definitivament la barraca amb un concert celebrat al club Helena, de Barcelona. Avui Manel Camp (a la foto feta per Mario Prades a la plaça del Rei, a Tarragona) és un gran pianista de jazz, Santi Arisa va crear Pegasus i actualment també milita a Lakatans i La Tribu. Per la seva banda Martí Brunet es va especialitzar en música electrònica i de Jordi Camp, germà de Manel, no us puc dir res ja que li vaig perdre la pista. Per cert, en els seus inicis van comptar amb el guitarrista Alfred Pla i el baixista Paco Chacón. A finals dels 90 els seus tres discos van ser reeditats en CD per Divucsa.

Ia i Batiste – Esqueix de cançó 1975

A finals dels 60 i principis de la següent dècada, els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a barrejar creant grups d'efímera vida fins que tot eclosionar i va sorgir la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup folk Dos + Un, mentre que Jordi Batiste havia estat component dels 3 Tambors i Màquina!. El seu segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en català va ser el LP "Chinchonera's Cat" del qual us he extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Va ser publicat pel segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu mentor ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir a través d'Edigsa. En la gravació té a Josep Más Kitflus als teclats i Max Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven en Iceberg (a la foto), el bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans crec que amb Los Gatos Negros, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos + Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo algun. Van gravar 2 LP 's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja el 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me el CD. Ia Clua va morir fa pocs dies, el dimarts 13 de setembre, d'un càncer i amb ell s'en va una part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves cançons per poguer recordar-lo. Quan vaig gravar aquest programa, a finals de juliol, Josep Maria "Ia" Clua ancara vivia.

Mario Prades amb Ia i Batiste, Ia Clua és el del mig

Micky – El chico de la armónica 1971

Aquest tema va ser el gran hit en la carrera de Micky, ja en solitari i separat definitivament de Los Tonys. Es tracta d'una composició de Fernando Arbex (Madrid, 18 de maig de 1941 - Madrid, 5 de juliol de 2003) i que també va ser el productor del single que es va editar el 1971. El single va ser Disc d'Or i al blog teniu una foto de quan se li va fer el lliurament del guardó. Miguel Ángel Carreño Schmelter, veritable nom de Micky, va néixa a Madrid el 1943, en els 60 va ser un dels cantants més populars de l'estat, formant part de Micky y LosTonys, tot i que no van ser precisament un grup supervendes, però Micky, al qual es coneixia com "l'home de goma", apareixia en moltes de la pel.lícules musicals de l'època i això va contribuir i molt, a la seva popularitat. El 1977 Micky va representar Espanya al Festival de la Cançó d'Eurovisió que es va celebrar a Wembley, amb el tema "Enseñame a cantar" i va obtenir el novè lloc. Des de fa uns quants anys, compagina les seves pròpies actuacions amb l'agrupació Màgicos 60-70.

Fernando Arbex i Micky reben el Disco d'Or

Drupi – Sereno es 1974

Drupi és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut al país malgrat haver gravat uns quants singles en castellà, encara que possiblement les cançons més populars a Espanya siguin "Bella bellíssima", "Sambario" i aquest que sona ara a Un Toc de Rock que es va editar en single el 1974. El seu veritable nom és Giampiero Anelli, però musicalment és conegut com Drupi i va néixa el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar el 1970 i ha participat en diverses ocasions al Festival de Sanremo, encara que quan millor es va classificar va ser el 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posició. És una de les veus "negres" més importants al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i el 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.

Drupi

Gato Pérez – Un amor en cada bar 1986

El Gran Gato sempre ha estat sant de la meva devoció, sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell. Per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com a artista. Vaig arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que vam estar parlant va ser en un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar el 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest tema que us porto avui perquè junts recordem a aquest argentí que va arribar a Barcelona el 1966 i cantava rumbes, moltes d'elles en català, estava inclosa en la banda sonora del film "La Rossa del Bar", una pel.lícula de Ventura Pons que van protagonitzar Enric Major, Núria Hosta i Ramoncín i es va publicar el 1986. Per cert que Núria es la dona del amic Llorenç de Santamaria. El veritable nom de Gato Pérez era Xavier Patricio Pérez Álvarez i va néixa l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana", un moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, va formar part del grup Secta Sònica. El 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.

Linda Ronstadt – Tú solo tú 1988

Produit per Peter Asher i Rubén Fuentes, la cantant nord-americana Linda Ronstadt va publicar el 1987 un LP titulat "Canciones de mi padre", íntegrament interpretat en castellà i que va arribar al lloc 42 en les llistes del Billboard. Aquest tema va ser un dels singles promocionals que es van extreure de l'àlbum, amb "Dos arbolitos" a la cara B i que a Espanya es va publicar el març de 1988. Coneguda com La Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, Linda Susan Marie Ronstadt, va néixa el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. A la banda sonora del film "Los Reyes del Mambo", la primera pel.lícula que va filmar Antonio Banderas als Estats Units i que li va servir de carta de presentació, es van incloure un parell de temes seus cantats en la llengua de Cervantes. Quan va començar formava part del grup folk The Stone Poneys amb els que va gravar dos discos. Us explicaré una curiositat, bé, us explicaré dues: Linda Ronstadt apareix en un capítol de Los Simpson titulat "Mr Plowman", en el qual realitza un anunci de llevaneus per Barney Gumble. La segona curiositat és que el 18 de juliol del 2004 en una actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar al director de cinema Michael Moore i la seva pel.lícula documental "Fahrenheit 9/11" que ataca el sistema americà. Part del públic, indignat, va abandonar la sala, altres van arrencar cartells, van llançar begudes i van demanar que Linda fos retirada de l'escenari. El gerent de l'Aladdin, Bill Timmins, la va fer escortar fins a fotre-la fora de les instal.lacions, sense donar-li ni la oportunitat de recollir les seves pertinences i va assegurar que mentre ell dirigís el casino, Linda Ronstadt no tornaria a actuar-hi ni se li permetria l'entrada.

Linda Ronstadt a Los Simpson, a sota una foto d'ella

Juan Antonio Muriel – Princesa 1982

Quan parlem de les cançons més representatives de la carrera de Joaquín Sabina, una d'elles és indiscutiblement "Princesa", però molts ignoren que aquest tema no va ser composat per Sabina. Es tracta d'una cançó del cantautor malagueny, Juan Antonio Muriel i per a mostra sona ara a Un Toc de Rock la cançó interpretada pel seu propi autor, Juan Antonio Muriel que va començar a cantar a mitjans dels anys 60 i el 1974 es va traslladar a Madrid. En la seva carrera professional jo destacaria la cançó "No seas julai" que es trobava en el LP "La luna vigila" de 1987 i ja hem escoltat, és clar que va ser fa una o dues temporades, per tant crec que arriba el moment de començar a replantejar-me posar-la una altra vegada. Curiosament i malgrat haver compost per a molts artistes, entre ells Pasión Vega, Joaquín Sabina, José Umbral i Sergio y Estíbaliz, el cantautor Juan Antonio Muriel només ha gravat quatre àlbums. "Princesa" es trobava al LP "Seguir viviendo" que va editar Columbia el 1983 si bé el single es va publicar el 1982.

Juan Antonio Muriel

Mocedades – Tienes un amigo 1988

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant Mocedades des del seu disc "Sobreviviremos", divuitè àlbum del grup i que es va publicar el 1987. És l'últim disc en què van participar Carles Zubiaga i José Ipiña i l'últim publicat per CBS abans d'esdevenir-se Sony Music. També va ser el primer que es va editar directament en formats CD, LP i cassette i en el que trobàvem aquesta gran versió del clàssic de Carole King "Ja tens un amic" i que també va gravar originalment James Taylor. El single amb aquest tema es va editar el 1988. En aquest enregistrament la cantant no és Amaya Uranga que els havie deixat el 1984, la solista és Ana Bejerano que a la seva vegada els va abandonar el 1993, per anys mes tard, el 1997, fundà el grup Txarango juntament amb Roberto Uranga i José Ipiña que també eren de Mocedades i Amaya i Javier Saizar que venien de Trigo Limpio. El grup Txarango va gravar un sol disc "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que jo trobo genial, molt més enfocat cap al folk americà, aixó si.

Actuació de Mocedades amb Ana a la dreta (Foto: Mario Prades)

I arriba el moment de concloure el programa, per avui tanquem la barraqueta d'Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalt del Infant, però us deixaré una frase interessant que va dir l'historiador anglès Thomas Fuller (1608 - 16 de agost de 1661) parlant de la música:

"La música no és altra cosa que un conjunt de sons

salvatges, civilitzats pel temps i la melodia".

A reveure, ens veiem pel mon.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program