Un Toc de Rock programa 25-05-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

El cel en flames (Foto: Mario Prades)

El programa d'avui el començaré amb una salutació i és que a Un Toc de Rock som gent educada, per tant Hola de Nou i des Altafulla Ràdio i Ona La Torre només em resta dir-vos que obrim el programa

Benvinguts a Un Toc de Rock

Howard Carpendale - Hello again 1985

L'únic tema del cantant i compositor alemany Howard Carpendale que es pot dir "va funcionar al país", entre cometes perquè tampoc va ser un supervendes, és aquest "Hello again" que us porto per obrir Un Toc de Rock. Es va publicar en maxi-single i single a Espanya a través del segell Sanny Records i estava interpretada en anglès, però incloïa la versió original en alemany que escoltem ara. Us he dit que era alemany, però Howard Carpendale va néixa a Durban, Sud-àfrica, el 14 de gener de 1946, si bé la seva carrera llarga i brillant encara que no al nostre país, la va realitzar a Alemanya i els països nòrdics i és que al seu estil que per nosaltres seria una balada o cançó lenta, allà se l'anomena Schlager. La veritat es que els interprets d’Alemanya estan poc difosos aquí a Espanya, però n'hi ha molt destacables, com Costa Cordalis, per ejemple o Howard Victor Carpendale que va funcionar molt bé en les dècades dels 70 i 80, arribant a vendre més de 24 milions de discos. El 13 desembre 2003 Carpendale va actuar per última vegada en la Kölnarena per a continuació retirar-se del món de l'espectacle, com ja havia anunciat, però va tornar el 2007. És un amant dels esports, va ser jugador de rugbi en els seixanta i el 1963 campió juvenil sud-africà de llançament de pes. En els anys 1970 i ja a Alemanya, Howard Carpendale va tenir una interessant carrera com a pilot de Fórmula 3.

Howard Carpendale

Fleetwood Mac - Tusk 1979

Encara que "Rumours" és el disc més reconegut en la història de Fleetwood Mac, "Tuck" que es va publicar després, el 1979 i al qual dóna títol aquest tema, és al meu parer si més no, equiparable i es troba entre els millors discos de la seva segona etapa ja sense el guitarrista Peter Green. La banda la integraven en aquest enregistrament Lindsey Buckingham com a guitarra i veu, Mick Fleetwood a la bateria, junt a Christine McVie als sintetitzadors, teclats i veu, John McVie (baix) i Stevie Nicks (cantant). Per presentar aquest disc van realitzar una gira titulada "Tusk Tour" que seria plasmada en el disc doble "Fleetwood Mac Live" que es va publicar el 1980 i en el que van incloure les cançons inèdites "Fireflies" i "Farmer's Daughter". Fa temps que tinc separat per puntxaros el tema "Albatros", una de les millors cançons de la primera època de Fleetwood Mac i en la qual el guitarrista Peter Green que també crec que va ser el compositor, es llueix en tot el seu esplendor, abans del declivi. No trigaré a posar-la perquè la gaudim tot junts.

Fleetwood Mac

The Steve Miller Band - Close together 2011

Acaba de publicar-se, el 14 d'abril passat, un nou disc de la Steve Miller Band, una gran banda nord-americana que la veritat, creia que s'havia dissolt fa temps. Aquest nou disc titulat "Let your hair down" és un homenatge a Chicago i Memphis i conté versions de clàssics del blues com T-Bone Walker, Muddy Waters, Buddy Guy, Jimmy Reed o Willie Dixon i en la gravació van comptar amb Norton Buffalo, harmònica del grup que va morir el 2010 la qual cosa indica que la gravació es va realitzar anteriorment, encara que s'hagi publicat ara. De fet aquest àlbum havia de editar-se a l'estiu de 2010 titulant-se "Bingo!". The Steve Miller Band no treien disc nou des de "Wide River" el juny del 1993, encara que jo sabia que seguien realitzant gires esporàdiques i han anat traient al carrer recopilacions diverses. La banda creada el 1967, està liderada pel guitarra, compositor i cantant Steve Miller que va néixa el 5 d'octubre de 1943 a Milwaukee, Wisconsin. Per la Steve Miller Band han passat grans músics com el cantant i guitarra Bozz Scaggs.

Steve Miller Band

Status Quo – What you’re proposing 1980

I ara des de l'àlbum "Just supposin" que els britànics Status Quo, la banda més longeva del rock britànic, van publicar el 1980 a través del segell Vertigo-Ariola, us faig aquesta pregunta "Què em proposes?", títol d'aquest tema que es va publicar en single el mateix any amb "AB Blues" a la cara B. Els Status Quo són un de les grans grups del rock britànic i es van crear el 1962. Està integrada per Francis Rossi que és el líder carismàtic a més de guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la guitarra i cors i John Coghlan que s'encarrega de la batería. Inicialment es van cridar The Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el d'Status Quo a 1967. Han venut més de 130 milions de discos a tot el món. Per cert que Francis Rossi va anunciar un nou disc que es publicaria a finals del 2010, però que jo sàpiga l'àlbum, cas que s'hagi gravat, no s'ha posat a la venda encara.

Portada del LP i a sota Status Quo en directe

Elton John & Kiki Dee – Don’t breaking my heart 1976

Aquest tema es va publicar en single el 21 de juny de 1976 amb "Snow Queen" a la cara B, a través del segell The Rocket Records Company, propietat del propi Elton John i va ser produït per Gus Dudgeon. Va arribar a la primera posició tant als Estats Units com a Anglaterra. La cançó es va incloure en el recopilatori "Elton John's Greatest Hits Volume II" de 1977. El 1993 Elton John i Kiki Dee van tornar a gravar junts, en aquesta ocasió va ser el tema "True love" versionant a Cole Porter. La veritat és que jo crec recordar un altre single amb "Loving You Is Sweet Than Ever" de principis dels 80, però no estic segur del tot, per tant no em feu gaire cas. De Sir Elton John ja hem parlat en moltes ocasions, ara us dire que Kiki Dee es diu en realitat Pauline Matthews que va néixa el 6 de març de 1947 a Bradford, Anglaterra i que va començar fent cors per Dusty Springfield. Té una bona carrera, però mai a aconseguit posar un single o LP en la primera posició de les llistes.

A sobre Kiki Dee i Elton John, a sota portada del LP 

en es va incloure la cançó

Al Green & Lyle Lovett - Funny how time slips aways 1997

Bona reunió d'artista de talla, el cantant i compositor de color Al Green (Forrest City, Arkansas, 13 d'abril de 1946) i el també cantant, compositor, actor i guitarra Lyle Lovett (Klein, Texas, 1 de novembre de 1957) i que va estar casat amb l'actriu Julia Roberts. Tots dos col.laboren junts en l'enregistrament de "És curiós com se l'emporta el temps". Aquest tema es trobava en un CD recopilatori d'artistes variats, ple de bones col.laboracions que es va editar el 1997 sota el títol genèric "Live on Letterman: Music From the Late Show" i en què també es trobaven Sheryl Crow, Lou Reed, Jerry Garcia, David Grisman, Jewel, Flea, Rod Stewart, Aretha Franklin, Patti Smith, REM, Van Morrison, Sinëad O'Connor i The Chieftans, entre molts altres.

A dalt Al Green, a sota Lyle Lovet

France Gall - Viens je t'enmene 1978

La cantant i actriu francesa France Gall es diu en realitat Isabelle Geneviève Marie Anne Gall i va néixa a París, el 9 d'octubre de 1947. Filla del lletrista Robert Gall, amb només 15 anys l'editor Denis Burgeois li va aconseguir el seu primer contracte amb el segell Phillips. La van posar a treballar amb Serge Gainsbourg i el seu primer single va ser "Ne sois pas si béte" que va sonar per primera vegada a la ràdio el dia del seu 16 aniversari. France Gall va ser una de les estrelles del pop francès dels 60 gràcies sobretot al tema "poupée de cire, poupée de son". Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock es va editar en single el 1978 i a Espanya el va publicar el segell Hispavox i com podreu comprovar els que entreu al blog, la caràtula indica clarament que va ser nombre U a França. Però la cançó que la va col.locar en les llistes de mig món va ser "Ella, elle l'a" que estava dedicada a la cantant de jazz Ella Fitzgerald i era de 1988. Voleu una anécdota: El director de cinema Bernardo Bertolucci li va propossar el rol protagonista femení que finalmente va ser per l’actriu Maria Schneider a la pel.licula "L’últim tango a Paris" del 1972, ja que France Gall, després de llegir el guió el va rebutjar. Aixó de la mantega sembla ser que no li va fer massa gracia.

La cantant francesa France Gall

Françoise Hardy - Message personnel

Seguim a França i escoltarem a la cantant, compositora, model i actriu francesa Françoise Hardy que va ser una de les grans del pop francès dels seixanta, nascuda a París el 17 de gener de 1944. El 1961, amb només disset anys, va signar un contracte amb la discogràfica Vogue i va començar la seva brillant carrera en 1962 amb "Tous els garçons et les filles", escrita per Françoise Hardy i Roger Samyn. De fet és la cançó que ha marcat la  trajectòria com a cantant de Françoise Hardy i li va obrir també les portes del mercat internacional. El tema que us he seleccionat era la cara A d'un single publicat el 1974 i extret del LP del mateix títol "Message personnel", publicat pel segell Warner Bros i distribuït a Espanya per Hispavox. La producció va estar a càrrec de Michel Berger que va ser coautor de la cançó al costat de Françoise Hardy. Tot i que vivia des de 1969 com a parella sentimental, amb el també cantant Jacques Dutronc, es van casar als 80 i segueixen junts malgrat els anys.

Françoise Hardy

Dionne Warwick – All the love in the world 1983

El seu nom real és Marie Dionne Warrick, nascuda a East Orange, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1940, però un error d'impremta en el seu primer disc la va convertir en Dionne Warwick. És cosina de la mare de Whitney Houston, encara que en algunes biografies diuen que és cosina de la cantant. De fet Cissy Houston, la seva mare, també era cantant i bona, això pot haver induït a l'error. Dionne va treballar molt amb el compositor Burt Bacharach, encara que aquest tema que us porto es trovaba al álbum "Heartbreaker" del 1982 i es va publicà en single el 1983, estava composat per els Bee Gees i ells fan els cors. L’àlbum va ser produït el 1982 per Barry Gibb, Karl Richardson i Albhy Galut i que va ser Disc d'Or als Estats Units arribant a superar els 3 milions de còpies a la resta del món. El 16 d'octubre de 2002, Dionne Warwick va ser nomenada Ambaixadora de Bona Voluntat de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació.

Dionne Warwick

Mr Mister – Broken wings 1985

“Broken wings” va ser el gran hit en la carrera del grup nord-americà Mr Mister que es van crear el 1984 i van treballar fins a 1989, encara que crec que van tornar l'any passat. La banda la integraven Richard Page. Steve George, Pat Mastelotto i Steve Farris. Van gravar 4 àlbums, encara que "Pull" que es va enregistrar el 1989 no ha estat publicat fins al 2010. També s'han tret dos recopilatoris d'èxits de Mr Mister. El single amb "Broken wings" va aconseguir la primera posició en els Estats Units i Canadà i va arribar al tercer lloc a Anglaterra. Després de la dissolució del grup, el bateria Pat Mastelotto, nascut el 10 de setembre de 1955 a Chico, Califòrnia, va treballar com a músics d'estudi en enregistraments de XTC i Cock Robin. També va col.laborar amb The Rembrandts i va ser músic d'acompanyament per Tina Arena, James Newton Howard, Michael Penn i Robyn Hitchcock. En el nou segle Pat Mastelotto es va incorporar als reestructurats i mítics King Crimson.

Mr. Mister

Bryan Adams - Heaven 1985

Aquest és un dels millors temes del cantant canadenc Bryan Adams, nascut a Ontario el 5 de novembre de 1959. Es trobava en l'àlbum "Reckless" que Bryan Adams va publicar el 1984 i que el gener del 85 va arribar a la primera posició en la llista de Billboard i es va mantenir en llistes gràcies als singles que es van extreure, el tercer d'ells amb aquesta cançó "Heaven" que es va gravar els dies 6 i 7 de juny de 1983 i es va editar l’any 1985. El single incloïa una versió de la mateixa cançó gravada en directe i va arribar a la primera posició en la llista de singles al juny de 1985 i va ser Disc d'Or, sent el primer senzill de Bryan Adams que es va classificar en les llistes europees. Tant en el single com en l'àlbum, els músics són: Bryan Adams (Piano, Percussions i Veu), Keith Scott (Guitarra), Rob Sabino (Teclats), Dave Taylor (Baix) i Steve Smith (Bateria).

El canadenc Bryan Adams

Phil Collins - In the air tonight 1981

Compost pel mateix Phil Collins, aquest tema, es va incloure en el primer LP del que va ser bateria i cantant de Genesis de 1970 a 1996, però paral.lelament i des de 1981 Phil Collins va tenir una bona carrera en solitari. "In the air tonight" va ser un dels seus millors singles. L'àlbum en el qual es va incloure portava per títol "Face Valoue". Philip David Charles Collins va néixa el 30 de gener de 1951 a Chiswick, Anglaterra. El passat 7 març 2011 va fer públic que Phil Collins es retirava del món musical per problemes de salut. La veritat és que des de fa anys té problemes greus de sordesa. Des de 1984 a 1989 Phil Collins va aconseguir vuit números U en les llistes del Billboard, set com a solista i un amb Genesis, on va començar com a bateria i a poc a poc li va anar robant protagonisme al seu líder, el cantant i compositor Peter Gabriel, fins que aquest va abandonar Genesis i Phil Collins es va encarregar també de la veu.

Phil Collins

Barbra Streisand - Woman in love 1980

D'origen jueu, Barbra Streisand es diu en realitat Barbara, però un error d'impremta en el seu primer disc, va canviar el seu nom artístic. Aquest tema amb el qual avui tanquem Un Toc de Rock va ser una composició de Barry Gibb que també va col.laborar en algunes de les cançons del LP "Guilty" de 1980, on s’incluia. Va néixa a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942. Barbra Streisand és actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema. Destaca per la seva extraordinària veu i és la cantant femenina que més discos ha venut a Estats Units. Guanyadora de dos Oscar, quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i un Tony. Va obtenir el premi American Film Institute a tota una carrera al cinema, la Medalla Nacional d'Amèrica de les Arts i la Legió d'Honor francesa. El desembre de 2008 va ser la primera dona directora a rebre el Kennedy Center Honors.

Barbra Streisand i Barry Gibb

Us deixaré amb una frase de l'il.lustre escriptor colombià Gabriel García Márquez (Aracataca, 6 de marzo de 1927) l’autor de ”Cent anys de soletat” i que va dir:

"La vida no és la que un va viure, sinó la que un 

recorda i com la recorda per explicar-la"

Des Ona La Torre i Altafulla Ràdio arriba el moment d'acomiadar-se per ara, ha estat Un Toc de Rock, fins al pròxim programa.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program

Un Toc de Rock programa 24-05-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen   d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui us porto unes quantes novetats dins del mercat nacional i que s'han publicat recentment, al costat de temes que val la pena recordar. Uns per la seva qualitat, altres pel seu valor documental, però crec que coincidireu amb mi que tots ells mereixen sonar a Un Toc de Rock. Per tant començarem i ho farem amb un dels grups veterans en el panorama del rock espanyol.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Gatos Negros – La Rockera y el Sr. Ruíz 1987

Los Gatos Negros foren una de les bones bandes sorgides a Barcelona en els anys seixanta. Van tindre molts canvis de músics al llarg dels anys, de fet avui segueixen en actiu, però dels membres originals crec que només queda Quique Tudela. Es van crear el 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant a Vergara el 1965 i a EMI al començar els 70, camvian el seu nom a nomes Los Gatos. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van incorporar Francis Rabasa, Piero Carando, José María Mesa, Frank Andrada, Carles Maleras i Mone. Al 1970 van passar a ser solsament Los Gatos i es van desfer el 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Ernesto Rodríguez,  Valentí Adell i Quique Tudela. Al 1987 van grabar un LP titulat “Borrón y cuenta nueva” que va publicar P.D.I. comtàn amb l’actriu i cantant Mone que es va fer popular al intervindre en la serie de TV3 “El cort de la ciutat” i del que os he seleccionat aquesta cançó “La Rockera i el Sr. Ruíz”.Val a dir que en aquest disc Los Gatos Negros van cambiar i molt el seu estil enfocant-se molt mes cap al tecno-pop amb toc que avegades sonan a heavy i la veritat, no es lo que millor s’els hi dona.Pert cert que Mone, de veritable nom Montserrat Teruel, nascuda a Barcelona, finalment ha btret un disc en solitari, es tracta de "Regal" editat per Global i que fa poc s'ha publicat. Los Gatos Negros van treure fa pocs anys un álbum on han tornat a gravar de nou els seus èxits dels seixanta, aquí teniu la caràtula.

Mario Prades amb Mone a la sala Luz de Gas, a Barcelona, 

quan havien tret el disc "Borrón y cuenta nueva"

Maná – Lluvia al corazón 2011

Els mexicans Maná el passat 12 d'abril van treure finalment un disc nou i aquí teniu sonant a Un Toc de Rock la cançó que han seleccionat com single promocional. És el primer treball des que el 2006 publiquessin "Amar es combatir" i el 29 d'abril de 2008 un DVD titulat "Quema el cielo", gravat en viu en la seva última gira mundial "Amar es combatir". El nou treball "Drama y Luz" ha estat produït per Fher, Alex i Sergio i es va començar a gravar el maig de 2010 entre Puerto Vallarta i Los Angeles. El vídeo es va rodar a Los Angeles. Maná van anunciar el començament de la seva nova gira mundial que començarà el 16 de juny a Puerto Rico i se suposa passarà per Espanya. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, el 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" el 1981 i "A tiempo de rock" al 83. El 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. El 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra César "Vampiro" López, però a meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i s'incorporà Sergio Vallin.

Maná

Lorenzo Santamaría – Pobre Beatle John

El seu veritable nom és Llorens Roselló Horrach i va néixa a la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70. El 1965 va formar la seva primera banda a la qual va cridar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso ", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría com "Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll". Del que os he extret aquesta cançó que escoltem ara, una composició de Carlos Segarra que també va ser el productor i on recordan al malaurat John Lennon. De fet i al meu paré, aquest es el millor disc en la carrera del amic Llorens de Santamaría.

Llorens de Santamaría en concert

Revolver - ¡Manos arriba! 2011

Carlos Goñi té disc nou al carrer i en ell ha mirat molt al sud, de fet es va inspirar en la música que es fa al Marroc i una gran part de l'àlbum es va gravar així mateix en Marrakesh. "Argan" es va publicar el 29 de març passat, és el novè disc de Revolver i va comptar amb la col.laboració de Jalal El Alloouli (violí), Amine Hagdag (cantant), Noureddine Ennajraoui (percussió), Ait Hmitti Tariq (Karakebs) i Bouzzig Hamid (Gimbri). Redouane Hamani, road manager en les gires de Carles Goñi i que és nascut a Algèria, es va encarregar de traduir i adaptar les parts cantades en àrab i va posar la seva veu en "Lo que me hace feliz". El mateix Carlos Goñi toca el mandolute (a la foto), un instrument típic del Marroc, format per quatre cordes dobles. La cançó que us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock té influències molt més rockeres i mexicanes, però manté aquest esperit africà del qual us he parlat, incloent textos en àrab. El nou treball es titula "Argan" i Argan és el nom d'un arbre que només creix en determinades zones del Marroc i del qual s'extreu un oli especial. Els boscos de Argan són Patrimoni de la Humanitat. Carlos Javier Crespo Goñi va néixa a Madrid el 8 d'octubre de 1961, però des de fa moltíssims anys està establert a València. Va militar en Garage i posteriorment es va incorporar a Comitè Cisne als que va deixar per crear Revolver. Jo recordo quan ens vam trobar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva, perquè l'entrevistés arran de la publicació del seu primer disc "Revolver" el 1990. Li vaig comentar que s'havia aprimat moltíssim i em va comentar que més de 20 quilos, havia estat una condició imposada per la seva discogràfica que va ser categòrica "O t'aprimes o no traiem el disc" i és que pel que sembla jutjaven que "no donava la imatge", com si la música no fos important i només la imatge comptés. Són els negocis de les cases de discos que es mouen a empentes del vil metall.

Carlos Goñi

Arco Iris – Mañana campestre 1979

Tornem la mirada enrere i marxem a l'Argentina amb un del millors grups de l'anomenat Rock Nacional, es tracta d'Arco Iris i la que possiblement va ser la seva millor cançó, "Mañana campestre". Arco Iris van ser una mena de comuna musical, una Dharma al estil argentí, a cavall entre el moviment hippy, el folklore i el rock simfonic més progressiu. Arco Iris es van crear el 1968 a El Palomar, al Gran Buenos Aires i estava integrat per Gustavo Santaolalla (guitarra i veu), l'egipci Ara Tokatlian (metalls), Guillermo Bordarampé (baix), Horacio Gianello (bateria i percussió), i Danais Winnycka, coneguda com Dana (a la foto) que es va convertir en el seu guia espiritual, el Guru per que me enteneu. Van publicar el seu primer disc "Lo veo en tus ojos" el 6 de maig de 1969. El 1975 la comunitat que formaven els integrants d'Arco Iris es va trencar i Santaolalla va abandonar la banda, fundant el grup Soluna. "Mañana Campestre" és de 1979, quan residien als Estats Undios i acompanyaven a Lalo Schifrin. Danais Winnyck (Dana) (Ucraïna, 28 de març del 1939 - Tijuana, 7 de setembre de 2003) era una bella model de Jean Cartier radicada a Buenos Aires, uns quans anys més gran que els integrants de Arco Iris en aquells dies gairebé uns xavalets. Va ser ella qui els va megar el tarro i els va introduir en l'ambient místic, vegetarià i comunitari que va caracteritzar a la banda i de la qual va ser reconeguda com "guia espiritual". Però tenir una dona com "Mestre" va provocar el menyspreu d'un sector musical argentí que els deien "les mestresses de casa del rock", sobre tot tenin en comta que una de les cosses que predicaba Dana era la abstinència en questions de sexe. La cursa més destacable després del grup ha estat la de Gustavo Santaolalla que es va traslladar a Los Angeles i ha aconseguit dos Oscar per les seves composicions.

Arco Iris a una retrovada cantan precisament "Mañana campestre"

Rosario – Como se pasa la vida 2011

La veritat és que Rosario mai ha estat sant de la meva devoció. Des de la primera vegada que la vaig veure en directe i va mostrar tan poc respecte per als seus seguidors fins el punt de que jo, després d'escoltar cinc cançons vaig decidir que abandonava el local i m'anava a veure a Lluís Llach que mai m'ha agradat. La veritat és que han passat molts anys des de llavors i Rosario González Flores ja no intenta imitar els passos de ball de la seva mare, La Faraona i francament, veure com feia el salt de la granota resultava si més no ridícul i penós. Aquells dia va sortir a l'escenari amb més d'una hora de retard i és que hi havia molt poc públic i potser esperaven que s'obrís una finestreta en el cel i per obra de barlibirloque el pavelló s'omplís. Van prometre una roda de premsa, però com a la "nena" que avui ja té 46 anyets, a causa del "èxit de convocatòria" no li venia de gust parlar amb els periodistes no se li acut res més a dir que "els que havien volgut entrevistar ja ho havien fet a Madrid quan va debutar" en fi, una manca de professionalitat aguditzada per Cèsar Constantí, locutor de la Cadena SER que anunciava des de l'escenari que el concert es retardava causa de la gran quantitat de públic que hi havia a l'exterior, serien amics de l'home invisible ja que per la porta feia molta estona que no entrava ningú. Per a postres, el concert va sonar molt malament i el tècnic de so feia l'efecte de ser principiant o no haver provat so en el seu moment. La veritat és que tot el que aquí us dic podeu corraboraro amb l'article que vaig publicar en el seu moment al Diari de Tarragona i que va provocar les ires de CBS, la seva discogràfica, però només puc repetir el mateix que li vaig dir en el seu moment a Juan Parrado, cap de promoció a Catalunya del segell quan em legava que haurien preferit que no publiqués res sobre el concert: "La veritat és aquesta i els meus lectors no mereixen que se'ls menteixi ni se'ls oculti res. Ensenyeu-li a la nena com cal comportar-se en un escenari", sembla que finalment i després de molts anys, ha après i "madurat". Em van demanar un tema del "Raskatriski", nou treball de Rosario González Flores, nascuda a Madrid el 4 de novembre de 1963 i aquí teniu "Como se pasa la vida".

Rosario

Gato Pérez - Rumba dels 60’s

Des del millor disc de Gato Pérez "Romesco" aquí us porto una rumbeta que aquest argentí ens canta en català. Xavier Patricio Pérez Álvarez va néixa a Buenos Aires l'11 d'Abril de 1951 i va morir a causa de problemas coronaris a Caldes de Montbui, Barcelona un 18 de octubre de 1990. Va formar part de diversos grups ja a Catalunya, entre ells Secta Sònica i va ser el que va encunyar el terme "Ona Laietana" convertint-lo en un estil que ha marcat i influït en la música que es fa a Catalunya des dels 70. Un dia d'aquests us posaré "El blues d'Ortega" i estic segur que lucinareu. És un tema instrumental, compost per Gato Pérez i que interpreta a la banda sonora del film "La rossa del bar" de Ventura Pons, protagonitzat per Nuria Osta (esposa de Lorenzo Santamaría), Ramoncín i Enric Majó.

Gato Pérez

Triana – Tú frialdad 1980

Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) amb qui m'unia una bona amistat, m’explicà en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena d eradio un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxarse dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock i aquest son Triana, però els Triana de veritat.

Els auténtics i mítics Triana

JarabedePalo con Alejandro Sanz – La quiero a morir 2011

Un altre que té disc nou al carrer és Pau Donés i Jarabe de Palo. Es tracta de "¿Y ahora que hacemos?", Vuitè disc d'estudi de Jarabe de Palo que es va publicar el primer de març passat i en el què es troba aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock, es tracta d'una versió del gran èxit del francès Francis Cabrel i en el que col.labora un Alejandro Sanz, cada vegada més aflamencat. El nou àlbum compta amb altres bones col.laboracions, entre elles Joaquín Sabina, Antonio Orozco i Carlos Tarque de M-Clan. Per cert que des de l'anterior treball d'estudi, el grup ha passat a ser Jarabedepalo, així, tot juntet. El video clip d'aquesta cançó, el single promocional extret de l'àlbum, es va filmar entre Las Vegas, Madrid i Barcelona. Pau Donés Cirera va néixa a Montanui, Osca, el 11 d'octubre de 1966. La veritat és que el nou treball aporta molt poc o cuasi res de nou, llevat de les cançons, és clar.

Pau Donés

Melocos - Dormida 2011

Us vaig comentar després d'escoltar una cançó del "45 rpm" que feia molt temps que Melocos no treien disc amb material nou i abans que el programa sortís a l'aire, el 29 de març passat, es va editar un nou treball, però es tracta d'un EP amb quatre cançons, no un àlbum sencer. "Imposible" és el títol d'aquest EP i també el d’un àlbum de Melocos que serà el quart de la seva carrera i que es presentarà en 3 successius EPs de quatre temes cada un i que junts conformen un disc de 12 cançons. Curiós, però no li veig el sentit a treure EP's de quatre cançons i singles d'ell, la veritat, llevat que no hi hagi prou material i vulguin anar aprofitant el temps per anar acaban-lo. De fet i malgrat tenir les pre-produccions fetes des del 2010. el gener d'aquest any només van gravar aquests quatre temes. Melocos són Jaime Terrón (veu), Gonzalo Alcina (guitarra), Manu Jurado (guitarra), Andrés Ortiz (bateria) i Antonio Suárez (baix) i es van conèixa a l'escola Guadalete de la seva ciutat. El 20 de febrer del 2007 va sortir a la venda el seu primer EP "Melocos" i en el que hi van col.laborar Los Secretos.

Melocos

Joaquín Sabina – Y nos dieron las diez 1992

Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixa a Úbeda, Jaén, un 12 de febrer de 1949. Ha estat un dels bons cantautors espanyols de les últimes tres dècades amb grans cançons, si bé des de que va patir l'ictus cerebral la matinada del 24 d'agost de 2001, la seva veu a canviat substancialment a pitjor. Aquest tema es trobava en el seu àlbum "Física y Química", el desè disc de Joaquín Sabina, posat a la venda el 1992 i del qual és van vendre un milió de còpies i que va ser produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i el mateix Sabina. Aquest tema el va cedir a Enrique Urquijo quan estava començant a treballar-hi i Los Secretos van utilitzar els primers versos per compondre "Ojos de gata". El 2002 Joaquín Sabina va posar nu per a El País Semanal.

Joaquín Sabina

Linda Ronstadt – Quiéreme mucho 1992

Linda Ronstadt es coneguda també pel sobrenom de la Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixa el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Aquesta englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock i el mariachi i ha cantat en castellà en diverses ocasions. Aquest tema es trobava a la banda sonora de la pel.lícula "Los Reyes del Mambo" que va ser el primer film que va protagonitzar Antonio Banderas per al mercat americà i en el que compartia protagonisme amb Armand Assante. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 Discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al "Aladdin Casino" de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la seva pel.lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino que va anunciar que mai tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble. "Quiéreme mucho" és un bolero clàssic compost el 1931 per Gonzalo Roig amb lletra d'Albert Gams i Jack Sherr.

Linda Ronstadt

Antonio Banderas - La bella María de mi amor 1992

Ja que parlavem de Antonio Banderas, la pel lícula "Los Reyes del Mambo" es va estrenar l'1 de gener de 1992 i va ser dirigida per Arne Glimcher, és un drama musical que narra la història dels germans César i Néstor Castillo que arriben a Nova York procedents de la seva Cuba natal. José Antonio Domínguez Bandera va néixa a Màlaga el 10 d'agost de 1960. És el nostre actor més internacional i a més bon cantant, com podreu comprovar escoltant-lo cantar aquest extraordinari bolero que a la pel.lícula també interpreten en anglès en aquest cas, a càrrec de Los Lobos. Va començar a despuntar quan va ser "Noi Almodovar". La veritat és que la banda sonora de "Els Reis del Mambo" és molt bona i trobem des de Celia Cruz, cantan en anglès, a Tito Puente, Los Lobos, Arturo Sandoval, Linda Ronstadt i el propi Antonio Banderas.

Antonio Banderas amb Armand Assante

Alberto Bourbon – Cuando seamos viejos

Acabarem Un Toc de Rock per ara, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, amb aquest gran tema d'Alberto Bourbon que ens parla de les coses que succeiran "Quan siguem vells", quan els 12 anys que et porto d'avantatge es converteixin en desavantatge i ja no ens preocuparà la nostra imatge en el mirall. Us vaig prometre que aquesta cançó sonaria a Un Toc de Rock i ja sabeu que sempre compleixo les meves promeses. Alberto Bourbon es un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixar els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84 i Alberto Bourbon també va compondre cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. Va publicar 7 singles, el primer el 1968 i l'últim que és el que estem escoltant, el 1975 i també dos LP's. Rama Lama ha editat un CD amb els seus temes i es molt recomenable.

Y acabaré amb una frase que va dir el gran Groucho Marx ((Nueva York, 2 de octubre de 1890 - Los Ángeles, 19 de agosto de 1977), un cómic genial amb frases históriques plenes de acid i irónic humor. Va dir:

"Mai pertanyeria a un Club que acceptés

a gent com jo"

A reveure

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program