Un Toc de Rock programa 22-02-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

disposen d'un  enllaç  per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades va fotografiar  Miguel Iglesias  i l'actor andorrà-francès Gil Vidal 

després d'un dinar a  l'apartament del  veterà  director de cinema,  a Cambrils. 

Gil  va  intervenir en  alguna  de les pel.lícules de Miguel  Iglesias, com "El  lio 

de  papa".   (Foto:  Mario Prades)

El Blues i el Rhythm and Blues van patir a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, un canvi impressionant. Va sorgir el so anomenat Blues de Chicago i va sortir dels estudis Chess Records que es trobaven al número 2120 de l'avinguda South Michigan. Va ser una idea dels germans Leonard i Phil Chess que regentaven una sèrie de locals nocturns per a gent de color i on s'interpretava blues. Leonard va ser un il.luminat, un avançat al seu temps amb una gran capacitat per captar la novetat i alló que era interessant i treure-ho en disc convertint-lo en èxit. Ell va descobrir a Muddy Waters i la seva agressiva, bruta i nova forma de tocar la guitarra i Little Walter que era un virtuós de l'harmònica i va saber treure-li el petit instrument un protagonisme que mai va tenir, permetent que una eina d'acompanyament es convertís en solista gravant-la al mateix volum que la veu o la guitarra, cosa que avui ens sembla normal en músics com Charlie Musselwhite, però impensable en els cinquanta. Va incorporar instruments de vent com violins i violoncels en els enregistraments d'Etta James, cosa que tampoc s'havia fet mai en el blues i el R & B, enriquint els enregistraments i portant la seva música a nivells insospitats quan va començar. El so de la Chess Records, coneguda com Cadillac Records, va influenciar en els músics britànics de Rhythm and Blues i a la seva ombra van sorgir gent com Eric Clapton, The Yardbirds, els Stones, John Mayal, Alexis Korner, Ten Years After, Cyril Davies, Jeff Beck, The Animals, Jimmy Page, Ginger Baker, Peter Green, The Who i tants i tants.

Leonard va comptar amb el gran contrabaixista i compositor Willie Dixon treballant a l'ombra i acompanyant en gairebé totes les gravacions de l'estudi, però també es va enfrontar a puristes com Howlin 'Wolf que tot i ser un innovador pel que fa a veus, era un adorador de la raça negra i odiava i alhora menyspreava a Leonard pel fet de ser blanc i mai va escoltar consells en els seus enregistraments volent controlar-lo tot. No obstant això Leonard no va ser racista, tot el contrari, sempre va dir que a ell "No li importava el color de la pell d'un home, li importava el color dels seus diners".

 

Els Germans Chess, Leonard sentat, Phil dret al darrera a la dreta

Amb aquest llarg preludi, nem a començar Un Toc de Rock escoltant I parlant de Rhythm and Blues.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Muddy Waters – Hoochie coochie man 1997

El tema en realitat es titulava "I'm your Hoochie Coochie Man" i va ser escrita per Willie Dixon el 1954 aconseguint el lloc 8 en les llistes de música negra als Estats Units. En la gravació van participar Muddy Waters (veu i guitarra), Little Walter (harmònica), Otis Spann (piano), Jimmy Rogers (guitarra), Willie Dixon (contrabaix) i Fred Below (bateria). Es va gravar al gener de 1954 en els estudis Chess, sota la producció de Leonard. Originalment es va publicar en un single sense caràtules amb "She's So Pretty" a la cara B. Muddy Waters era un home que vivia i treballava en els camps de cotó, però tocava una guitarra acústica vella i apedaçada fins el dia que el va descobrir Alan Lomax, un estudiós de la Biblioteca del Congrés i en un improvisat estudi que portava en el seu cotxe, és a dir una gravadora i un parell de micros guardats al maleter, va registrar un parell de cançons seves per la Biblioteca del Congres. Muddy va marxar a Chicago treballant com a músic pel carrer fins que el va descobrir Leonard. Muddy es deia en realitat McKinley Morgan Field (4 abril 1915 Rolling Fork, Mississippi - 30 abril 1983 Westmont, Illinois) i de l'sempre s'ha dit que és l'autèntic inventor del Rock and Roll. Va ser la figura més representativa del Blues de Chicago. Fins B.B. King l’hi deia el "Cap de Chicago". Totes les seves bandes van portar al millor del millor del Blues de Chicago: Little Walter, Big Walter Horton, James Cotton, Junior Wells, Carey Bell, Willie Dixon, Otis Spann, Pinetop Perkins i Buddy Guy, entre molts altres. No obstant això també es va enfrontar a Howlin 'Wolf que igual que a Leonard Chess, l'odiava per la seva relació d'amistat amb Chess, precisament per ser aquest blanc. Si, és que el racisme existeix sempre en ambdues direccions. El 1976 Johnny Winter convènç a la seva discogràfica per publicar un disc de Muddy, quan aquest gairebé es podia dir que vivia de la beneficència. Els va convènca i es va gravar "Hard again" que no va sortir a la venda fins al gener de 1977.

 

Muddy Waters

Blue Brothers – Ghost Riders in the Sky 1998

I ara em preguntareu ¿Si el programa d'avui va de R & B que pinta aquí un tema country? Bé són els Blue Brothers 2000 i aquesta cançó la canten en la pel.lícula quan per error del seu representant els mana per actuar en un festival country i han de improvisar sobre la marxa, muntant aquest versió d'un clàssic del country, però que han tocat molts grups de rock com The Outlaws. Les veus solistes són les dels actors Don Aykroyd i John Goodman, aquest últim substituint al desaparegut John Belushi. "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend" és una cançó country, escrita el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i s'han fet moltes versions des de 1949. La cançó parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per cowboy també fantasmes i rep un avís, o canvia o serà un més d’aquells texans fantasmes. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on the Storm" que hem escoltat no fa molt en el programa i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", la pel.lícula la va protagonitzar Nicolas Cage.

 

Els Blue Brothers en acció i abaix els Blue Brothers y la superbanda

del R & B, The Louisianna Gator Boys

The Bishops – Train won’t stop 2009

Aquesta bona banda britànica no s'inclou en el Rhythm and Blues, però aquest tema està carregat de canya i la banda dels germans Bishop, integrada per Mike, Pete i Alex Bishop, al costat de Chris McConville, arriben ara a Un Toc de Rock amb aquest tren que no s'aturarà i que es trobava en el seu segon i últim disc fins ara, editat el 2009 i titulat "For Now", si bé el 2010 van treure al carrer un EP sota el títol genèric "Sojourner". Que és el primer en què intervé Alex Bishop que es va incorporar al grup el novembre del 2009. Per tant en aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, només són tres.

The Fabulous Thunderbirds - Diddy Wah Diddy

Es trobava en el doble CD recopilatori "Collection", publicat per aquesta banda de blues que es va crear el 1974 a la ciutat d'Austin, Texas. Inicialment eren Kim Wilson harmònica i veu, Jimmie Vaughan a la guitarra, Keith Ferguson amb el baix i Mike Buck a la bateria. Van tenir una infinitat de canvis i per la banda van passar més de 15 bons músics, entre ells l'extraordinari guitarrista Stevie Ray Vaughan (03-10-1954 – 27-08-1990) i germà de Jimmie. L'última formació estable eren Kim Wilson, Johnny Moeller, Mike Keller, Randy Bermudes i Jay Moeller. El tema "Diddy Wah Diddy" va ser un dels èxits de Bo Diddley, l’home d ela guitarra quadrada i estava composta per Willie Dixon i Elles McDaniel, el 1956.

The Fabulous Thunderbirds i a sota la tomba del gran

guitarrista Stevie Ray Vaughan

Craig David - I heard it through the grapevine 2010

Craig Ashley David és un cantant de color anglès, nascut a Hampshire el 5 de maig de 1981. En el seu setè i últim àlbum "Signed Sealed Delivered", publicat el 21 de gener de 2010, fa poc més d'un any i que és el seu primer treball amb Universal, es dedica a versionar temes del segell Tamla Motown que el van motivar en la seva joventut i entre ells trobem aquesta gran cançó de Norman Whitfield i Barrett Strong que van portar a l'èxit Smokey Robinson & the Miracles. Es va publicar el 25 de setembre de 1967 i també la van gravar Gladys Knight & the Pips, The Isley Brothers, Creedence Clearwater Revival i Marvin Gaye, entre altres. 

 

Craig David

Howlin' Wolf - Smoke stack lightning

Abans us parlava de Howlin' Wolf, un home que feia gairebé dos metres i sobrepassava els 130 quilos de pes, la seva tècnica era primitiva, però va recrear el blues a la seva pròpia manera i englobat-se dins del "Blues de Chicago", encara que ell era més tradicional en la seva música. Tocava l'harmònica i la guitarra slide, però sobretot destacava la seva veu punyent i plena de força, així com les seves manera de cantar llançant udols que van fer que Chester Arthur Burnett (White Station, 10 de juny de 1910 - Hines, 10 de gener de 1976) es conegués com Howlin 'Wolf "El llop udolador", la llegenda diu que prenc el seu nom d'un mort que va trobar en un cementiri. El 1948 va formar una banda que incloïa a Willie Johnson i M. T. Murphy a las guitarras, Junior Parker a l'harmònica, un pianista anomenat Destruction i el bateria Willie Steele. "Smoke stack Lightning" és una de les seves cançons més populars i també la més representativa del seu estil vocal i va ser una de les primeres que va gravar en Chess Records. El seu àlbum de 1962 "Rockin 'Chair Album" és un dels més famosos discos de blues de la història. Tenia un alt sentit de l'orgull negre i mai no va voler que Leonard Chess l'avancés diners dels seus discos, deia que per no haver d'agrair res "només volia els diners d'un blanc si sels havia guanyat abans" i possiblement va ser l'únic dels artistes de la Chess, que mai va rebre un Cadillac de regal. Per que despres parlem del racisme dels blancs vers els negres. Malgrat el seu odi per Muddy Water, tots dos són els principals noms del "Blues de Chicago" i van gravar junts.

 

Howlin' Wolf

Big Joe Turner & Roomful of Blues - Jumpin' For Joe 1983

Un blues que beu de les fonts més tradicionals és el que ens porta aquesta big band, Big Joe Turner and Roomful of Blues, des del seu LP "Blues Train" i comptant amb la col.laboració de Dr John. El veterà Joseph Vernon Turner Jr, conegut artísticament com Big Joe Turner, va néixa a Kansas City el 18 de maig de 1911 i va morir a Inglewood un 24 de novembre de 1985. Aquesta va ser una de les seves últimes gravacions. Fou un cantant que va començar a principis dels anys 30 dins del jazz de Kansas, encara que va evolucionar al boogie-woogie i més tard, a més de Rhythm and Blues també incursionà en el Rock'n'roll. Els Roomful of Blues es van crear el 1967 i encara segueixen en actiu. Aquest és el cinquè disc que van publicar. Actualment són Chris Vachon (guitarra), Phil Pemberton (veu), Bryan "Frankie" Rizzuto (contrabaix i baix), Ephraim Lowell (bateria), Travis Colby (piano i orgue), Rich Lataille (saxos), Doug Wolverton (trompeta) i Mark Earley (saxos), però pel grup han passat al llarg dels anys més de trenta músics. El pianista, cantant i compositor Dr John que va col.laborar en aquest disc, es diu en realitat Malcom John Rebennack Jr i va néixa a Nova Orleans, Louisiana, el 21 de novembre de 1940.

 

Big Joe Turner

Big Mama Montse – Johnny, Jim o Jack 2000

El nostre viatge pel Rhythm and Blues ens porta ara a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquest país. És Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, el 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i es trobava en l'àlbum "Tableau de blues" publicat el 2000 i ofereix format de trio i acustic, si bé ja havia sigut gravat al 1994 i inclosa al CD “El Blues de la Inflació”, on contaba amb Victor Uris “Harmónica Coixa” i Amadeu Casas. En aquesta ocasió trobem a Big Mama Montse a la veu i guitarra, Joan Pau Cumellas s'encarrega de les harmòniques i Miguel Talavera també a la guitarra. Una vegada vaig montà un concert seu a la sala Philadelphia de Reus, organitzan una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Em vaig quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt curiosa. Un periodista li va dir que ell s'esperava una cantant, vella, grossa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era blanca, no estava grossa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi.

Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia 

Canned Heat – Going up the country 1968

Els Canned Heat van saber fusionar blues, boogie i country rock oferint molta qualitat. Van ser uns innovadors. És clar que el seu estil és difícil d'emular tenint en compte la veu de Bob Hite, conegut com "L'ós", un home amb aspecte impressionant, alt, gruixut i dur, però amb una veueta que fa lucinar i va ser el detall que va caracteritzar a Canned Heat. Escolteu el programa i ho comprobareu. El grup el lideraven Alan "Blind Owl" Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i veus) i Bob Hite "The Bear" (veus i harmònica), al costat de Henry Vestine al que deien Girasol, ex membre de The Mothers of Invention, de Frank Zappa que s'encarregava de la guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia estat baixista de The Monkees i va començar treballant en l'estudi per acabar unint-se al grup, al costat del bateria Frank Cook, posteriorment va ser substituït pel mexicà Adolfo "Fito" de la Parra. La Parca ha passat la seva dalla per la banda. Alan Wilson va morir d'una sobredosi de droga en un "aparent suïcidi" al setembre de 1970. Bob Hite va morir d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun temps després van morir Henry Vestine, el 1997 i Richard Hite que s'havia incorporat posteriorment, el 2001. Aquest tema que escoltem ara, al costat del "On the Road Again", són els més populars de la seva carrera aquí al pais i es trobava en el seu tercer disc "Living the Blues" es va gravar entre agost i octubre de 1968, en els ID Sound Studios de Hollywood i es va publicar l'1 de novembre del mateix any. Col.laboren Dr John, Milers Grayson i Joe Sample.

Christina Aguilera - Something's Got a Hold On Me 2010

L'altre dia em vaig quedar amb ganes de puntxaros més Christina Aguilera (Staten Island, Nova York, 18 de desembre de 1980) i és que he de reconèixa que escoltar la banda sonora de "Burlesque" em va sorprendre i molt, fins al punt d'anar-me'n a veure la pel.lícula quan es va estrenar i que també em va encantar, tot i no ser res més que un simple film musical per que es llueixin les seves protagonistes Christina Aguilera i Cher, és clar que ¡Quina música! Aquesta cançó que us porto avui és una versió d'un èxit de Etta James i sabeu una cosa, Christina no desmereix en res i ha estat número U en això dels Itunes als Estats Units i Canadà.. No s'ha publicat com a senzill, però si el vídeo que va sortir el 11 d'agost del 2010, encara que la pel.lícula no es va estrenar fins desembre passat.

Otis Redding & Carla Thomas – Knock on wood 1967

El recordat Rei del Soul gravar un àlbum del qual es van extreure un parell o tres d'EP's amb la cantant de color Carla Thomas, filla del gran Rufus Thomas. Aquest "Tocar fusta" va ser la cançó estrella del LP titulat "King & Queen" que va aconseguir el lloc 36 en les llistes americanes, encara que la cançó va arribar al 8 º lloc. Carla Thomas va néixa el 21 de desembre de 1942 a Memphis, Tennessee i va ser anomenada La Reina del Soul de Memphis, suposo que per diferenciar-la d'Aretha Franklin, La Reina del Soul que també era de Memphis. Ha publicat 12 LP's, l'últim el 2007. Otis Ray Redding, Jr. va néixa a Georgia el 9 de setembre de 1941 i va morir en un accident d'aviació juntament amb diversos components del grup The Bar-Kays, la seva banda d'acompanyament, el 10 de desembre de 1967, quan volava en una Beechcraft 18 sobre el Llac Monona, a Madison, Wisconsin. La causa de l'accident no va ser determinada amb precisió, encara que es va parlar d'un error mecànic.

 

Carla Thomas i Otis Redding

Aretha Franklin – The house that Jack Buit 1968

Us vaig parlà d'aquest tema d'Aretha Franklin fa ja bastants programes. Al país es va editar com revers del single on es trobava "Say a little player" i inicialment aquí va ser la cara A, clar que quan els de la discogràfica Atlantic, distribuït en aquells temps per Hispavox, es van adonar que la cançó que estava funcionant a nivell mitjans era "Reso una petita oració", van retirar els discos que quedaven a les botigues i el van reeditar amb aquest tema a la cara B del susdit single. Com podreu comprovar si entreu al blog, jo tinc el single de la primera edició que és peça de col.lecció, encara que no està excessivament valorat pel fet que es van vendre molts. El curiós és que en els Estats Units les cançons respectaven aquest últim ordre, és a dir que "Say a little player" va ser cara A el 1968 i va aconseguir el lloc 3 en les llistes de R & B i el 10 a les de pop. Aretha Franklin va néixa el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. És una de les veus que més han influenciat a les cantants de Rhythm and Blues i funky de les últimes generacions.

 

Aretha Franklin

James Brown – It's a Man's Man's Man's World 1966

Seguim fen familia, el Rei, la Reina, l’altra Reina i ara portem un altre. Aquest va ser anomenat "El Padrí del Soul" i també “El Germà Soul”. James Brown va néixa a Barnwell, Carolina del Sud el 3 de maig de 1933 i va morir a Atlanta, Georgia, el dia de Nadal de 2006 a causa d'un infart. Va tenir molts problemes amb la llei i va ser empresonat en diverses ocasions. Una vegada va dir: "El que em convé és desaparèixa, cridant l'atenció el menys possible" i fins i tot la seva mort va estar rodejada d'interes mediatic Possiblement aquest tema hagi estat el gran èxit en la seva carrera, plena d'ells i va arribar a la primera posició en les llistes de Rhythm and Blues i a la vuitena en les de pop. Va ser editat en single a l'abril de 1966. Estava composta per James Brown i Betty Jean Newsome i produïda pel mateix James Brown. Va donar títol a un àlbum publicat el 1966. La cançó va ser inclosa en la llista les 500 millors cançons de tots els temps segons "Rolling Stone", en el lloc 125. James Brown la va cantar amb Luciano Pavarotti i es va incloure en el disc "Pavarotti & Fiends", el concert es va celebrar a la ciutat italiana de Mòdena el 2002.

 

James Brown a Los Simpson. Abaix les seves despulles

Coco Montoya – Nothing but love 2000

Una altra forma d'entendre el Rhythm and Blues ens la porta aquest extraordinari guitarrista esquerrà californià, Coco Montoya, nascut el 2 d'octubre de 1951 a Santa Monica.Va formar part dels Bluesbreakers de John Mayal durant 10 anys i anteriorment havia tocat amb la banda d'Albert Collins i posteriorment amb Cate Brothers. És esquerrà i toca la guitarra per a dretans, la toca al revés, és obvi dir que Coco Montoya és completament autodidacta. Aquest tema es trobava en el CD "Suspicion" publicat l’any 2000.

 

El gran guitarrista esquerrà Coco Montoya

Tornem a Chess Records. En la dècada dels 60, l'èxit del segell arribà amb artistes de soul com Sugar Pie DeSanto, The Dells, Radiants, Jackie Ross, Billy Stewart, Fontella Bass i Minnie Riperton. Little Milton va ser l'intèrpret de blues més destacat de la companyia aquella década, sense oblidar Etta James. El 1969, els germans Chess van vendre la discogràfica a General Recorded Tape (GRT) per 7,5 milions de dòlars. Leonard Chess va morir a l'octubre de 1969 just quan acababa de deixar Chess Records i abans d'arribar a la cantonada, d'un atac de cor. El 1972 només quedava operatiu a Chicago l'estudi de gravació de la companyia. GRT va traslladar el segell discogràfic a la ciutat de Nova York, transformant la major part en una divisió del segell Janus Records i va vendre la resta de Chess Records a la discogràfica All Platinum Records a l'agost de 1975. Anys més tard, All Platinum Records travessar dificultats econòmiques venent els masters de la Chess a MCA Records.

 La pel.licula "Cadillac Records" mostra l'historia del segell 

Chess Records, si be molt novelada i romántica

Mahalia Jackson – Go tell it on the mountain

Acabarem el programa escoltant un altre Reina, aquesta va ser reconeguda com La Reina del Gospel, l'extraordinària cantant Mahalia Jackson. El gospel possiblement sigui la font de la qual van beure tots aquests músics que després van anar decantant-se pel blues i el Rhythm and Blues, per tant no podem deixar d'escoltar bon gospel i dingú millor que la Reina per interpretar-lo. Mahalia Jackson va néixa a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i va morir en Evergreen Park un 27 de gener de 1972. Comptava amb la tessitura vocal d'una contralt i va estar entre les primeres intèrprets de espirituals a incorporar en la seva música elements del blues, encara que mai va voler cantar jazz ni Rhythm and Blues. El tema va ser editat en single i es va incloure en el LP de nadales "Silent Night, Oli Night" que es va publicar el 1950 i es va reeditar en versió CD el 1995.

 

Mahalia Jackson

Bé i amb aquesta cançó us deixaré en bona companyia, espero que hageu gaudit escoltant el programa d'avui com jo he gaudit gravant-lo. No hem acabat amb el Rhythm and Blues, però serà un altre dia. Ha estat Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

La frase d'avui va ser dita pel filòsof alemany Arthur Schopenhauer (22 febrer 1788 -21 de setembre de 1860) que va manifestar parlant de la música:

"En la música tots els sentiments tornen al seu estat pur i el món no és res més que música feta realitat"

Per cert, aquest dissabte el amics de joventut de la colla del carrer Bassegoda, organitzen una calçotada i jo m'ho perdre, llàstima.

Mario Prades amb amics de la colla del carrer

Bassegoda. Aquesta foto es de 1967.

Bé adeu.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 16-02-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç  per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

El tabac es nociu per a la salut i fumar pot matar

De tots és conegut que el tabac és nociu per a la salut i sobre tot són conscients els No Fumadors ja que els que fumem seguim gaudint d'aquest plaer que per a nosaltres és expulsar el fum dels pulmons. Els fumadors som animals en vies d'extinció i malgrat les manipulades enquestes que esgrimeixen els No Fumadors per demostrar els "pocs" que al país fumen avui en dia, se segueix fumant i molt, no val incloure en les enquestes tota la població en un mateix paquet ¿És que els nens i nenes menors de deu anys fumen? ¿És que la gent gran fumen? Clar que en el desert només se sent el crit del que crida, no el de la persona educada que per respecte vers als altres no es manifesta exigint el seu dret a fer amb un producte completament legal i que es ven en establiments a l'ús, el que li vingui de gust. La minoria crida, el govern s'acollona i canvia les lleis, endurint el seu compliment. El sector de la restauració s'enfonsa, perquè els fumadors són "molt pocs", segons diuen, però el govern segueix mantenint lleis injustes que per descomptat generen una xifra tan alta en concepte d'impostos que fa llepar-se els dits a tots aquells que volen gastar diners a cabassos quan el país no en té. Els fumadors acabarem com vam començar... tancats al lavabo perquè ningú ens vegi. Jo estic convencut que, en la majoría de cassos, el problema del No Fumadors es que s'han vist obligats a deixar de fumar i dins d'ells pensen, però no ho diuen "Si jo no puc fumar, dons que es fotin tots". Perque els que mes criden son el que han "deixat de fumar". És clar que si contempleu la fotografia de l'Refineria que vaig fer des del meu estimat Constanti, i que és un fet pràctica habitual setmanalment, em ve una pregunta al cap. És el tabac el que resulta perjudicial per a la salut veritablement o és que resulta més fàcil atacar al marginat i callat fumador abans que a les multinacionals que recolzen les campanyes polítiques?  No faig apologia del tabac, defenso el dret a la llibertat individual. Caldria recordar-li als que ens governen aquell lema esgrimit durant la transició a la democràcia "Se prohibe prohibir". (Foto Mario Prades)

Mario Prades

Tornem a Un Toc de Rock. He rebut diversos correus dient-me que en intentar descarregar-vos programes antics des del blog d'Un Toc de Rock, us trobeu que no estan disponibles. M'he informat i sembla ser que el servidor de descàrregues que utilitzo SendSpace, va fer neteja a finals del passat any. Per tant els links més antics estan inutilitzats. Però tot té solució a la viña del Senyor, o gairebé tot, quan es posa bona voluntat. Si esteu interessats en algun programa, feu-m'ho saber mitjansan el correu electrònic i gustosament us tornaré a habilitar l'enllaç de descàrrega. Això va també per als seguidors del bloc germà, El Temps Passa al què podeu accedir des d'aquesta mateixa pàgina, si és del vostre gust. El Temps Passa, es un programa que faig conjuntament amb l'amic Quimet Curull i en el qual realitzem un recorregut per la música que es feia al país en els anys seixanta i interpretada en català i castellà, així com grups que cantaven en anglès, però eren d'aquí.

Ara ens posem les piles i des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre nem a començar el programa passejant per Barcelona i buscant merder.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pastora – Lola 2001

Pastora van començar el 1996, són Dolo Beltrán (cantant i compositora), Caïm Riba (músic) i Pauet Riba (encarregat-se de l'aspecte visual). Al mi la funció de Pauet sempre m'ha cridat l'atenció, un tipus sentat a l'escenari projectant imatges... Bé si tenim en compte que la Mondragón portava a Popotxo Ayestaran fent les seves pallassades, podem entendre-ho, clar que Popotxo era un gran còmic i millor mímic. Dolo es va incorporar al grup l'any 2000. Del seu primer disc amb Dolo, "Pastora", en el qual trobem el tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, van arribar a vendre 50.000 còpies i va ser Disc d'Or. Per suposat i tot i haver gravat tres àlbums i un remixes, han estat vivint de rendes de la Lola que se segueix passejant per Barcelona buscant merder. El passat 25 de gener s'ha posat a la venda un nou disc de Pastora titulat " Un viaje en noria" del qual no us diré res ja que encara no m'ho l’he escoltat. Caïm i Pauet són fills de Pau Riba i Pauet es disenyador gràfic y Dolo Beltran es actriu, cantante i també escriu lletres.

 

Pastora

Burning – ¿Qué hace una chica como tu en un sitio como éste? 1978

Sempre he dit i tornaré a repetir-lo que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i en Burning, Johnny Cifuentes. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser composta el 1978 per a la pel.lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta banda madrilenya. Era cara A d'un single publicat per Belter el 1978 i en la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca", en aquest cas cantada per Toño i que no està inclosa en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel.lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó va ser inclosa al LP “El fin de la década”. Els Burning originals van ser Toño Martín (1974-1983), Pepe Risi (1974-1997), Quique Pérez (1974-1979), Tito (1974-1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació el 1974, Johnny.

Johnny Cifuentes amb Loquillo, Carlos Segarra i altres artistes

que van participà a la gravació i el concert dedicat a Pepe Risi i 

que es va titolar "Una noche sin tí" de 1991.

Luara – La marea 2007

Aquest tema ha estat la presentació de Luara i va ser la sintonia de la Volta a Espanya a Vela 2007. Està composta per José Antonio Ogara, un bon cantant i compositor que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi la seva cançó "El último beso" sempre m'ha encantat. Ha compost per Sergio Dalma i Silvia Pantoja, entre altres. Tornem a Luara, el seu veritable nom és Laura Cancho i va néixa a Vitoria-Gasteiz l'1 d'agost de 1980. Aquest tema es trobava en el seu primer àlbum titulat "Lo que me lía" que es va gravar a cavall entre València i Miami comptant amb bones col.laboracions, entre elles destaca el guitarrista Alejandro García que ha treballat amb Ricky Martin i Chayanne. Acaba de publicar recentment nou disc amb el títol genèric "Vuelvo a comenzar". Tots dos discos s'han publicat a través del seu propi segell Luara*Music i que també ha publicat el primer CD de Lacco. Luara va ser una de les artistes que van participar al Festival Solidario Zaragoza con Aitana que es va celebrar l'1 de juliol de 2010 a l'Auditori de Saragossa, al costat de Rosa, Reverendo Moe, Tako, Daniel Diges, Camela, La Caja de Pandora i uns quants més. Per cert, en el pòster promocional del concert no van incloure foto de Luara, molt mal fet perquè la noia mereix contemplar-se.

   

Luara

Alejandro Lerner – Algunas frases 1982

Una vegada us vaig comentar que un amic, pertanyent al departament de promoció d'una multinacional del disc, em va regalar una caixa sencera plena de LP's i singles que havien estat rebutjats per la discogràfica per editar-se a Espanya. Hi havia veritables incunables i un dels cantants argentins que vaig trobar i vaig descobrir en aquella caixa meravellosa de "deixalles", va ser l'argentí Alejandro Lerner. El LP era "Alejandro Lerner i la Màgia", el seu primer disc, publicat en 1982. Des de llavors ha tret 19 àlbums, l'últim d'ells en 2007. Aquest cantant, compositor i músic argentí va néixa a Buenos Aires el 8 de juny de 1957. Abans de llançar-se en solitari tenia ja una brillant carrera. Va tocar amb Reino de Munt, en el LP de León Gieco "La banda de los caballos cansados", amb Los Desconocidos de Siempre, el grup que Nito Mestre va crear després de Sui Generis, també va tocar amb Miguel Cantilo i amb Piero, sense oblidar Soluna, el grup de Gustavo Santaolalla. Però la veritable empenta per a la seva carrera va ser el 1980, en unir-se com a pianista i compositor a la banda de Sandra Mihanovich.

 

Alejandro Lerner

Cathy Claret – Camarón 2007

Vaig conèixa a Cathy Claret quan la vaig entrevistar arran de haver publicat el seu primer disc, allà per els finals dels 80 i feia poc que havia arribat des de la seva França natal per establir-se a Barcelona. D'ètnia gitana, és coneguda com La Canastera. En la seva música trobem una bona fusió de flamenc, bossanova, pop i jazz. No només té una veu agradable d'escoltar, toca diversos instruments i és una bona compositora, un dels seus temes "Bolleré", va ser gravat per Raimundo Amador i BB King. Va treure dos maxis i en el seu primer LP "Cathy Claret" del 1989 trobàvem cançons en francès i castellà. Des d'aleshores ha publicat 8 àlbums. "Camarón" es trobava en el "Gypsy Flower" de 2007 i en el que hi van col.laborar Finley Quaye, el texà Hook Herrera, cantant i guitarra de blues que és va fer famos al mantindre una relació amb l'actriu Faye Dunaway i el guitarrista flamenc Jeronimo. És obvi dir que la cançó és un homenatge al desaparegut Camarón de la Isla

Abaix Cathy Claret i els germans Raimundo i Rafael Amador

Concha Buika – No habrá nadie en el mundo

Concha Buika va ser tot un impacte en el seu moment. Una noia de color que interpreta boleros aflamencats i resideix a Mallorca... una cosa que resultava si més no curiós. Perquè a més, ho feia molt bé. Va néixa a Palma de Mallorca el 1972, la seva família era de Guinea Equatorial. En la seva biografia explica que el 2000, no se'n recorda molt bé com i per què, arribà a Las Vegas, on treballa en casinos com a doble de Tina Turner i The Supremes i on és convidada  per la cantant de jazz Rachelle Ferrell, a cantar al Club Blue Note. Aquest tema que us porto era al CD "Niña de fuego" publicat el 2008 i que li va valer dues nominacions als Grammy Llatins, una com a Millor Àlbum de l'Any i la segona com Millor Producció de l'Any. La producció va estar a càrrec de Javier Limón. Ha tret 8 discos i dues edicions especials i crec recordar que va treballar en una pel.lícula, però no estic segur. No em feu gaire cas.

 

Concha Buika

 

Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls glaucs

És possiblement la millor cançó en la carrera d'aquest grup català convertit avui en banda de culte. Estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí i en aquesta cançó col.labora amb ells Joan Manuel Serrat, padrí de Jofre. Glaucs es va formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van cridar Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar el 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra , sent substituït per Alex Rexach. Es van dissoldre el 2003. Publicaren quatre discos, un d'ells en directe. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina. Jofre ha gravat en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”.

 

Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat

Nina – Comenzar de Zero

Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar en l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i va començar en solitari fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió 1989. Va treure diversos discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero" que va publicar Picap i en el qual, entre d'altres, trobem aquesta cançó que li donaba títol i que era una composició del músicos brasilenys Ivan Guimarães Lins i Vitor Martins. Després va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on repudià de les arrels i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de 1966.

Nina

Olé Olé – Búscala 1988

El 1985 el segell C.B.S. va fer neteja d'artistes. Un llestíssim AR va decidir que hi havia una sèrie d'artistes del segell que estaven "cremats" i va aconsellar lliurar-se d'ells. Entre els artistes dels que es van desempallegar estaven Víctor Manuel, Ana Belén, Joaquín Sabina, Mecano i Olé Olé, entre altres. Com podeu comprovar aquell AR era tot un “Lumbreras” al que suposo van haver de donar-li un "premi" a final d'any, però allà on l'esquena perd la seva dignitat i en forma de patada. Això si, com era molt llest i coneixedor del mercat quan es van lliurar d'Olé Olé es van quedar amb la seva cantant Vicky Larraz. Gustavo va buscar nova cantant i van fitxar per Hispavox. La nova noia va ser Marta Sánchez, repeteixo "Lumbreras". Us incloc al bloc dues fotografies en las què em trobo a la roda de premsa on van presentar a Marta Sánchez i el seu primer single "Lily Marlen", a l'Hotel Diplomatic de Barcelona a finals de 1985. Olé Olé es van crear el 1982 i eren Luis Carlos Esteban que tocava amb Trastos, Emilio Estecha que estava amb Plástico, el bateria Joan Tarodo, la cantant Vicky Larraz i l'argentí Gustavo Montesano que havia format part del grup Crucis. Marta substitueix a Vicky el 1985 i procedia de Cristal Oskuro. En el 85 Marcelo Montesano, germà de Gustavo, ocuparia el lloc de Luis Carlos Esteban com a teclista i compositor del grup. El 1988 jo vaig produí un dels seus concerts que es va realitzar a Salou. El 1991 Marta Sánchez els deixa per a començar en solitari i el seu lloc va ser ocupat per la canària Sonia del Rosario Santana que va ser una imposició de la discogràfica i va marcar el principi del final. Amb ella van gravar el 1992 "Al descubierto", el que seria el seu setè i últim àlbum. Sonia actualment milita en Empty Boat de Jazz. L'abril del 2007 van gravar un disc que va representar un tímid intent per tornar amb una altra cantant, però no va funcionar. El tema que escoltem es trobava en el seu LP "Cuatro hombres para Eva", de 1988.

Mario Prades a la roda de premsa feta al  Hotel Diplomatic al  1985

per presentar a Marta Sánchez com a nova cantant dels Olé Olé. A

dalt i darrera meu es trobabem  Jorge  Porcar i  Iñaki  Martín,  del 

departament de promoció d'Hispavox.

Los Secretos – Ojos de gata 1991

La història d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen dues versions amb la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, s'estava barallant amb la lletra. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant. Així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez".  Aquesta és una versió gravada en directe i ja sense Enrique Urquijo Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat el 1991.

 

Los Secretos

Pepe Domingo Castaño – Neniña (viste pantalón vaquero) 1975

Crec que de tots és conegut el gran comunicador esportiu Pepe Domingo Castaño, però el que no tothom sap o recorda és que va tenir una interessant encara que breu carrera discogràfica en els 70 i que aquesta "Neniña" va ser el seu gran hit. José Domingo Castaño Solar va néixa a Padrón, Galícia, el 8 d'octubre de 1942. Home de ràdio i televisió, va treballar com a presentador del programa "Carrusel Deportivo" a la Cadena SER entre 1988 i 2010, sent fitxat per la Cadena COPE, per presentar "Tiempo de juego". Va començar com a locutor de musicals i paral.lelament va cantar en els grups Los Ibéricos i els Blue Sky per després començar en solitari. Presentant el programa de TVE "Biblioteca Juvenil" conèix a la presentadora María Luisa Seco, amb qui va estar casat de 1969 a 1981. El 15 de febrer de 1975 va ser número 1 dels 40 Principals amb "Neniña (viste pantalón vaquero)", clar que ja sabem com funciona això de les emissores de ràdio-fórmula, pagan Sant Pere canta. El 1979 Pepe Domingo Castaño va obtenir el Disc d'Or a Mèxic per les vendes del LP "Motivos". En aquella època era el conductor del programa de la SER "El Gran Musical". Pepe Domingo Castaño ha guanyat tres premis Ondas el 1996, 2002 i 2005, un Micròfon d'Or el 2005 i una Antena d'Or en el passat any 2010.

 

A dalt Pepe Domingo Castaño acompanyat per un grapat de "neniñas".

Oscar Janot – Para siempre, como siempre 1976

Oscar Janot és un veterà barceloní, gran músic i bon cantant que va ser el componenet de Los Babys, H2O, Los Wikingos, Los Go-Go, Henry and the Seven i també va tocar amb Los Sírex, suplint al guitarra rítmica el temps que va durar el seu servei militar. Va participà en l'enregistrament de "Fuego" on ell toca la guitarra, el saxo i a més l'òrgan. El seu primer single en solitari va ser "Es bella la vida" ja en els 70 i el va publicar el segell Hispavox. "Para sempre, Como siempre" que escoltem avui a Un Toc de Rock es trobava al seu primer LP “Aún es tiempo para comenzar”. És un tema preciós i es va publicar també en single. No fa massa a tret un CD titolat “Íntimos” que podeu comprar a traves de la seva propia página web amb la que os poso un enllaç i que os racomano, es prou intesant i amb molt material gràfic, també os poso un enllaç amb la seva página del facebook.

Enllaç amb la página web d’Oscar Janot

Enllaç amb el Facebook d’Oscar Janot

Mina – Grande, grande, grande 1973

Va ser la versió d'una de les millors cançons de Shirley Bassey que la italiana Mina, la millor veu femenina del pop italià de tots els temps, ens porta ara a Un Toc de Rock. Va ser anomenada la Tigressa de Cremona, encara que ella havia nascut a Busto Arsizio, a la Llombardia. I el seu veritable nom és Anna Maria Mazzini, va néixa el 25 de març de 1940 i va començar cridant-se Baby Gate i amb aquest nom va gravar un parell de discos de rock and roll interpretats en anglès. Van ser reeditats als anys 70. Té una discografia brutal, 114 àlbums. Havia arribat a gravar dos discos per any del 1978 al 1995.

 

Mina

Santi Picó – La llave de plata 1979

Santi Picó és un dels millors guitarres de tots els temps i és català, per variar. Va néixa a Barcelona el 1946. Té una àmplia experiència musical tant com a guitarra, compositor i productor, havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, però abans ho va ser de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, ha acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium (el grup de Michel Huygen que tenia el seu propi estudi al carrer Tenor Masini de Sants) Los Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Micky, Peret, etc. "La llave de plata" donava títol al seu primer disc en solitari i va ser publicat el 1979. També va crear la Santi Picó Blues Band. Va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas diversos grans guitarres catalans que van gravar dos discos versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres. El 2009 es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el vaig veure en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa un parell o tres d'anys, vam estar sopant tots junts.

 

Santi Picó

I escoltant a aquest gran guitarrista català, us deixo en bona companyia, la de Santi Picó al costat de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Per avui s'acaba Un Toc de Rock, però no sense oferir-vos una frase d'aquelles que fan història.

La va dir el gran compositor Ludwig Van Beethoven que per cert, era sord i diu així:

"La música ha de fer saltar foc en el cor de l'home i llàgrimes dels ulls de la dona"

Tanquem la barraqueta i fins el proper programa, a reveure

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program