Un Toc de Rock programa 22-12-2010

Nota del Productor, realitzador i director: 
Tots els programes tractats en aquest blog, 
disposen d'un  enllaç  per descarregar-sels, 
sempre situat a peu de pàgina.

La podriem titulà "El cel en flames" i no és tracte de 

cap  afecte  especial,  tot  completament  natural  i  és

que    casi   sempre,   la   realitat   supera   la   ficció 

(Foto:  Mario  Prades)

Fa temps em van demanar que punxés una peça dels britànics Pink Floyd i encara no ho havia fet. Avui és un bon dia per començar el programa escoltant una cançó, llarga cançó, extreta del que al meu parer és el millor disc de Pink Floyd. Per tant i des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, obrim la barraca i comença Un Toc de Rock.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pink Floyd – Shine on you crazy with diamond part 1ª 1975

La peça és llarga, però només és la primera part, la segona la deixarem per un altre dia. Gairebé tots consideren el "Dark side of the moon" com el millor àlbum de Pink Floyd, però jo discrepo. Al meu parer el millor és "Wish You Were Here" del qual us extrec aquesta peça. Es va posar a la venda el 15 de setembre de 1975 i era el setè disc d'estudi de la banda britànica i es va gravar en els Abbey Road Studios de Londres amb producció d'Alan Parsons. El tema és un tribut a Syd Barrett, el primer guitarra que va ser substituït per David Gilmour a causa dels seus greus problemes d'addicció a les drogues. El dia que gravaven aquesta cançó es va casar David Gilmour als estudis. Per cert, Barrett es va presentar també en els estudis aquell 5 de juny mentre es gravava, pel que sembla en vies de recuperació, tot i comprovar despres que no era cert, per contra, el van trobar pitjor. Cap membre de la banda el va tornar a veure fins que va morir el 2006. La substitució va ser totalment justificada ja que Syd sortia a l'escenari drogat, s'asseia a terra i començava a tocar un acord que monòtonament seguia desgranant fins que li desconnectaven la guitarra. Durant un temps i amb la guitarra desconnectada el deixaven estar davant del públic mentre el que tocava, com a músic interí, era Gilmour, fins que finalment van adoptar la solució més lògica davant les negatives de Syd per abandonar les drogues, va ser substituït i Gilmour va passar a ser membre fixe i va compondre algunes de les millors cançons de Pink Floyd. Per cert, quan afirmo que aquest és el millor disc del grup he d'afegir que tant Richard Wright com David Gilmour coincideixen que "Wish You Were Here" és el seu àlbum favorit. En la gravació col.laboren el violinista de jazz Stéphane Grappelli i Yehudi Menuhin que es trobaven en un altre estudi del mateix edifici i se'ls va convidar a gravar en el nou àlbum. També compten amb el saxofonista Dick Parry. A les veus amb Roy Harper i el grup The Blackberries, si be qui canta es Roger Waters ja que David es va negà a fero, cosa de la que despres s’arrepentí. "Wish You Were Here" es va estrenar el 5 de juliol de 1975 a un festival a l'aire lliure a Knebworth. En el mateix esdeveniment participava el cantant Roy Harper, que en descobrir que el vestuari que anava a utilitzar en el concert havia desaparegut va procedir a destrossar una de les furgonetes dels Pink Floyd, patint alguna ferida. Per cert que en l'argot radiofònic, aquest disc era conegut com el de "La Mà de Ferro" pel dibuix imprès en el cercle interior del vinil.

 Caràtula del disc

Els Pink Floyd, ancara amb Syd Barret

 Porta dels estudis Abbey Road

 El famos pass de cebra de Abbey Road

 Alan Parsons

Fins i tot Els Simpson s'han "passeigat" per Abbey Road

El disc de la ma de Ferro

Neil Young & Crazy Horse – Cortez the Killer 1975

Aquest tema va ser censurat en el país i es va condicionar la sortida del disc "Zuma" a que es retirés la cançó, cosa a la que Neil es va negà. Pel que sembla als censors no els va agradar que Neil Young ens presentés una visió diferents a la dels llibres d'història d'Espanya, del conqueridor extremeny Hernán Cortés en la que, pel títol podeu endevinar-ho, el presenta com un assassí que va massacrar a milers d'asteques. Dóna una visió molt sui generis de la "Nit tràgica". Anys després la censura va ser abolida, no ho recordo de ben cert, o possiblement va colar perquè el censor no entenia molt bé l'anglès i se li va escapar el sentit, però la realitat es que el canadenc va poder publicar "Zuma" al país. Als Estats Units va sortir a la venda el 10 de novembre de 1975 i va ser Disc d'Or. El cantant, guitarra i compositor Neil Young néix a Toronto, un 12 de novembre de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se al primer supergrup americà Crosby, Stills, Nash & Young. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament i amb ells va gravar a més d'aquest disc que escoltem ara a Un Toc de Rock, molts altres, entre ells el que està catalogat com el seu millor disc "Harvest".

Neil Young & The Crazy House - Zuma

Buffalo Springfield - Buffalo Springfield

Crosby, Stills, Nash & Young - Déja Vu

Neil Young

Duane Allman & Boz Scaggs – Loan Me a Dime

Bona col.laboració per a un tema carregat de blues acollidor. El cantant i guitarra Boz Scaggs i el guitarra Duane Allman que va ser líder dels Allman Brothers i membre al costat d'Eric Clapton del grup Derek & The Dominos. Nascut el 20 de novembre 1946 a Tennessee, va morir en un accident de moto el 29 d'octubre 1971. Està considerat com el segon millor Guitarra del món, per sobre de BB King i Clapton. Boz Scaggs va néixer el 8 de juny de 1944 a Canton, Ohio. Va ser membre de la Steve Miller Band i va tocar amb Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. En aquest tema ambdós guitarristes s'esplaien a gust deixant-nos plens de bones harmonies, plenes de dolçor i malenconia. No se ben be de quin any es aquesta cançó, peró es de principis dels setanta o finals dels seixanta i també es trobaba al LP recopilatori "Anthology" de Bozz Scaggs.

 Bozz Scaggs

"Anthology" de Bozz Scaggs

Duane Allman

Tony Joe White – (You're Gonna Look) Good in blues 1991

Un altre gran guitarrista, bon cantant, però encara millor compositor és Tony Joe White. En el seu LP "Closer to the truth" trobàvem aquesta gran cançó que ara sonarà a Un Toc de Rock. El cas d'aquest músic nord-americà és curiós, cançons seves les han gravat gent de la talla d'Elvis, Tina Turner, Glenn Campbell, Brook Benton, Tom Jones i altres i las han portat a dalt de tot, però ell que també ha gravat totes aquestes cançons , mai ha aconseguit un numero U, ni arribar a la part alta de les llistes. Va néixa a Oak Grove, Louisiana, el 23 de juliol de 1943. En aquest LP té a David Hood al baix, Roger Hawkins s'encarrega de la bateria, Steve Nathan als teclats, Spooner Oldham al Wurlitzer piano, mentres que Harvey Thompson toca els metalls i Mickey Buckins s'encarrega de la percussió.

Tony Joe White

Fats Domino – Blue Monday 1956

És un dels mites del rock'n'roll. Fats Domino va ser el primer home de color en aconseguir un Disc d'Or als Estats Units. Durant els anys 50 i començament dels 60 va ser el cantant de color que més discos va vendre. Fats Domino és també un pianista individualista amb influències de l'estil boogie-woogie. Antoine Dominique Domino va néixer a Nova Orleans el 26 de febrer de 1928. Va debutar el 1949 amb el tema "The Fat Man", que va compondre juntament amb Dave Bartholomew i que és considerat per molts com el primer enregistrament de rock and roll de l'historia. Estava basat en el "Junker's Blues" de Champion Jack Dupree i va vendre més d'un milió de còpies i  arribar al segon lloc en la llista del Billboard. En total es calcula que Fats ha venut més de 110 milions de discos a tot el món. Va ser una de les víctimes de l'huracà Kathrina. Encara que ni ell ni la seva dona van morir, van ser rescatats i obligats a abandonar la seva llar a Nova Orleans. Quan va tornar a casa, aquesta havia estat desvalisada i s'havien endut els seus 21 Discos d'Or, això si, els xoriços van ser magnànims i li van deixar tres de mostra. El tema “Blue Monday” ja havia estat gravat per Smiley Lewis el 1954 i Fats ho va fer dos anys després. L’any 1957 es va incloure en l'àlbum "This Is Fats" que en va arribar a vendre 12 milions de còpies, al llarg dels anys.

Fats Domino

The Flying Burrito Brothers – Juanita 1969

Van ser una escola de country-rock i pels The Flying Burrito Brothers van passar grans de la música com Glam Parsons, Chris Hillman, Chris Ethridge, el bateria Michael Clarke que venia de The Bryds igual que Glam, Sneaky Pete Kleinow, Ian Dunlop i Mickey Gauvin. Aquest tema es trobava en el LP "The Gilded Palace of Sense" de 1969, el seu àlbum de debut. Curiosament van gravar 10 LP `s d'estudi i 6 recopilatoris, però tenen en el seu haver 10 discos gravats en directe i és que lo seu era això, oferir bons concerts. Gram Parsons, cantant, guitarra, piano i líder del grup es deia en realitat Ingram Cecil Connor III i va néixa el 5 de novembre de 1946 a Winter Haven, Florida. Va morir el 19 de setembre de 1973 a Yucca Valley, Califòrnia, a causa d'una sobredosi de morfina i alcohol. La família va decidir traslladar el cos en avió i enterrar-lo en el panteó familiar, però Glam havia expressat la seva voluntat de ser incinerat i les seves cendres llançades al Joshua Tree Park, un lloc del que estaba enamorat. El seu manager i amic Kaufman i un grup d'amics i fans sabedors d'això, van robar el seu cos de l'aeroport i en un cotxe fúnebre el van portar al Joshua Tree Park, on el van cremar després d'abocar-li cinc galons de benzina al taüt obert i tirar un misto encesa a l'interior. El resultat va ser una enorme bola de foc. La policia els va perseguir i detenir dies després. Kaufman només va ser multat amb 750 dòlars pel robatori de la caixa i no van ser processats.

The Flying Burrito Brothers

Gram Parsons

John Mellencamp – Don’t forget about me 2010

S'ha fet dir professionalment Johnny Cougar, John Cougar i John Cougar Mellencamp ara és John Mellencamp. Va néixa el 7 d'octubre de 1951 a Seymour, Indiana. Com el Indiana Jones del cinema. Aquest tema es troba en el seu nou treballar discogràfic publicat el 17 d'agost passat i titulat "No Better Than This" i ara ho escoltes a Un Toc de Rock. Esperem que almenys aquest nou disc s'aproximi al "American Fool", el seu millor treball i que va arribar al número U el 1982.

John Mellencamp

Bruce Cockburn – Always look at the bright side 1990

Aquest tema formava part de la banda sonora del film "La vida de Bryan" si bé en aquesta pel.lícula ho interpreten els Monty Phyton. Aquí us porto la versió del canadenc Bruce Cockburn. Un d'aquests artistes pràcticament ignorats en el país i que fa gires de tres-cents concerts en un any i és que allà s'ho han de treballar dia a dia i es tracta d'actuar molt, no de cobrar molt i fer poques actuacions, clar que la indústria musical del nostre país va com va. Bruce, cantant, guitarra i compositor, va néixa a Ottawa, el 27 de maig de 1945 i aquest tema es trobava en el disc "Bruce Cockburn Live" que va publicar el 1990. Per cert és el tema que a la pel.lícula, canten i xiulen els crucificats i el públic mentre esperen la mort, tota una macabra legoria.

Bruce Cockburn

Cartell de la pel.lícula "La vida de Bryan"

Harold Melvin & The Blue Notes - If you don't know me by now 1972

Ha estat la millor cançó en la carrera d'aquest grup del que us parlàve en l'últim programa i que van ser encasellats en l'anomenat "so Philadelphia", encara que eren una bona banda de soul de la qual va ser cantant Billy Paul, una curta temporada, encara que en aquest tema la veu és Teddy Pendergrass, gran cantant que posteriorment es va llançar en solitari amb una brillant carrera, morint el 13 de gener de 2010. Harold Melvin & The Blue Notes funcionaren de 1960 a 1996 i un any més tard moriria el seu líder Harold Melvin. La cançó "Si no em coneixes ara" va aconseguir la tercera posició el 1972 en les llistes generals i número U en les de R & B.

Teddy Pendergrass

I amb aquest gran tema us he de comunicar que per avui hem arribat al final d'Un Toc de Rock, des deAltafulla Ràdio i Ona La Torre. Us deixo en bona companyia, no sense abans recomanar-vos que escolteu "El Temps Passa" on Quimet i jo centrem el nostre programa en la música espanyola i catalana dels 60, amb anècdotes, publicitat de l'època i molt més. Podeu accedir a aquest programa des del nostre blog o mitjançant l'emissora.

I en el passat programa m'oblidà dir-vos una bona frase per tancar Un Toc de Rock, però avui no.

Avui recordarem al gran escriptor i poeta britànic Oscar Wilde que va dir una vegada:

"Els músics són terriblement irraonables. Sempre volen que un sigui totalment mut en el precís moment que un desitja ser completament sord ".

BON NADAL

Xiquets, xiquetes… a reveure

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 21-12-2010

Nota del productor, realitzador i director: 
Tots els programes exposats en aquest blog, 
disposen  d'un  enllaç  per  descarregar-sels, 
sempre situat a peu de pàgina.

Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme de Tàrrega,

on la placa  homenatge al món del cinema se li va lliurar al director 

català  Antoni  Ribas  i  la del món de  la  música va ser per  el grup 

Skatalà,  moment  que  recull   la   fotografia,  on  podem  veure  dos 

components del grup al costat de Medes i Noelia.. i Mario Prades, es clar.

Avui, quan em preparaba per gravar Un Toc de Rock, he vist que els carrers segueixen mullats, el dia és gris i la temperatura ens recorda que l'hivern ja és aquí. He pensat que em ve molt de gust estirar-me a la tova i flonxa catifa davant del foc de la llar, posar bona música, suau i relaxat que m'acompanyi, encendre una cigarreta i dedicar-me a contemplar les volutes de fum teixint psicodèlics paisatges al meu voltant mentre a la llunyania sona algun que altre tro per recordar-me que el dia segueix sent plujós. Però com a casa meva no tinc llar de foc, ni tova i flonxa catifa, he anat a l'estudi per gravar aquest programa que tu escoltaràs gairebé un mes més tard. Començarem Un Toc de Rock amb David Bowie i la banda sonora de la dona pantera.

Benvinguts a Un Toc de Rock

David Bowie – Cat people 1982

Paul Schrader va dirigir el remake de "El petó de la pantera" que en anglès es va titular "Cat People", film de "terror" entre cometes ja que s'intentava dotar-lo d'un contingut filosòfic sobre la soledat i la marginació embolicat en poesia, i tocs sexuals. Estava protagonitzada per Nastassja Kinski i Malcolm McDowell i la banda sonora era de Giorgio Moroder, però incloïa aquest tema de David Bowie, el que va ser Príncep Gay a Gran Bretanya, que més tard va dir que no era gai que era bisexual i al final va confessar que era hetero i que tot va ser un muntatge per ficar-se el públic gai a la butxaca. No se quina és realment la seva tendència sexual, ni m'importa, però el que si és veritat és que, igual que els Village People, els va saber entabanar molt bé. Diuen que té un ull de cada color, però no és cert. De nen i a l’escola, un amic seu, George Underwood, li va ferir a l'ull esquerre d'un cop de puny, la qual cosa li va produir la paràlisi dels músculs de la pupila que des de llavors, està permanentment dilatada. Això es va confondre amb una heterocromía Iridium, ja que com la pupila ocupa la major part de l'iris, sembla que té un ull d'un altre color, però no és així. Però s'ha convertit en una senyal d'identitat. Va néixa a Londres el 8 de gener de 1947, concretament a Brixton.

 Cartell anunciador de la pel.lícula nova

 Cartell anunciador de la pel.lícula antiga

David Bowie fen de "Princep Gai"

als  principis  de  la  seva  carrera

Elliot Murphy – A mountain of love 2003

Encara que aquest tema us l’extrec d'un recopilatori de música Indi publicat l'any passat, originalment estava inclòs en el seu doble àlbum "Strings of the storm" que va publicar el 2003. Elliot Murphy, guitarra, cantant i compositor, escriptor, productor ... va néixa a Nova York, a Long Island, el 16 de març de 1949, encara que des de fa anys viuen a Europa, a París. Havia d'actuar a Valls i aquell dia la pluja va impedir el concert, un parell d'anys més tard va poder fer-ho per fi. Aquell concert crec recordar que també va estar coordinat per Welcome Productions del meu amic Alfons Cito. Tant Cito com Elliot em van confirmar que el cantant volia fer aquell concert i havia insistit perquè entre Alfons, l'Ajuntament de la ciutat i l'agenda del cantant, es trobés una data adequada. Era una assignatura que li va quedar pendent i volia treure's aquella espina i ho va fer omplint el Casal Cultural de Valls de bones harmonies. No sempre és així, un dia us parlaré del "Primer" concert d'Hombres G a la plaça de toros de Tarragona i la que es va embolicar a causa de la suspensió per pluja.

Elliot Murphy

Kriss Kristofferson, Rita Coolidge & Willie Nelsson – Me and Bobby McGee

Va ser la més important cançó en la carrera de Kriss Kristofferson, una composició pròpia que fins i tot va versionà Janis Joplin en el seu LP pòstum "Pearl". Avui ja gairebé ningú al país recorda a Kriss en la seva tasca de cantant country i si pel seu paper d'actor en el cinema, sobretot per la saga "Blade", encara que ha fet pel lícules millors com "Millenium". Aquí us el porto en una versió gravada en directe comptant amb Rita Collidge i Willie Nelsson. Kristofferson va néixa el 22 de juliol de 1936 a Brownsville, Texas. Rita Coolidge ho va fer a Lafayette, Tennessee, l'1 de maig de 1945 i el també texà Willie va néixa el 30 d'abril de 1933. Avui junts els tres sonen a Un Toc de Rock.

Kriss Kristofferson i Rita Coolidge

Kriss Kristofferson  amb Willie Nelsson

Tina Turner & Eros Ramazzotti – Cose della vita

Una altra bona col.laboració, la de Tina Turner, la Tigressa del Rock i l'italià Eros Ramazzotti. La primera vegada que Eros i jo ens vam trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, venia a presentar el seu primer disc. La fotografia que apareix al blog és precisament d'aquest dia. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí que esmorzem amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues a la seva habitació de l'hotel de la Rambla on el van allotjar, després que oferís una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a Barcelona. L'organització va decidir celebrar l'acte en els toriles i allà, entre la falta de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va suspendre la roda de premsa i ens va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que no parlava italià, però al poc temps parlàvem fluidament i sempre ens vam entendre perfectament. Jo li argumentava que l'italià i el català són molt semblants i quan la gent vol entendres, sempre acaben fent-ho. Això es pot aplicar a moltes coses. “Cose della vita”.

Mario Prades amb l'Eros Ramazzotti a l'Hotel Diplomàtic de Barcelona

Tina Turner, les millors cames del rock

Chicago – Hard to say I’m sorry 1982

Chicago són, juntament amb Blood, Sweat & Tears, les bandes més representatives del Jazz-Rock. Es van crear el 1967 i com us vaig dir en el passat programa van tenir problemes pels drets del nom. Inicialment es van anomenar Chicago Transit Authority, però aquest era el nom de l'empresa de transport públic de la ciutat i es van veure forçats a canviar.lo després del primer disc. Per cert i cosa curiosa, El "Chicago U" perquè ells sempre han numerat els seus discos llevat recopilacions i directes, als Estats Units es va vendre com a doble vinil, però aquí els directius de CBS no ho tenien clar i van treure dos LP's simples, el primer es va titular "Chicago" i el segon "I'm a man". Ah, el seu segon disc també va ser doble. Tot un repte per a una banda novell. La banda va estar integrada, inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar "Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry" que va pujar ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la popularitat.

Chicago

Sam Cooke – Wonderful world 1961

Va ser el gran èxit en la carrera d'aquest cantant de color que va morir tràgicament el 11 de desembre de 1964. Va néixa a Mississippi el 22 de gener de 1931. Sam Cooke va morir amb 33 anys en ser tirotejat el 11 de desembre de 1964 al seu hotel de Los Angeles. Tot i que el cas està encara sense aclarir una hipòtesi és que el marit d'una dona de la qual era amant li va pegar diversos trets a la sortida d'un hotel. Una altra encausaba a Bertha Franklin, la propietària del Hacienda Motel, on van succeir els fets, en creure que aquesta li va disparar per protegir-se a si mateixa d'una violació. Va ser jutjada i absolta legant homicidi justificat. Aquest tema que escoltem es va incloure en la banda sonora de "Únic testimoni" i en una escena que el policia que representa Harrison Ford està reparant el seu cotxe al magatzem dels amish, sona a la ràdio i Ford va cantant per sobre.

Sam Cooke

Stevie Wonder - I just call to say I love you 1984

Hi ha cançons que passen a la història de la música perquè es van incloure o formaven part de la banda sonora d'una gran pel.lícula i hi ha pel.lícules que només es recorden per les seves cançons. Aquest és el cas de "The Woman in Red" de la qual avui només recordem la cançó, aquest gran gran tema del cantant de color, invident, Stevie Wonder que va començar com a nen prodigi, però va saber mantenir-se en la seva posició. Possiblement els més espavilats recordin a la exultant Kelly LeBrock i potser a Gene Wilde que feia de Gene Wilde, però I l'argument? A part de saber que la pel.lícula anava d'un tipus que volia beneficiar-se a una noia sensacional. Qui se'n recorda? Dons el director va ser el mateix Gene Wilde que al meu parer, excepte "El jovenet Frankestein" i potser "No hem parles que no et vec", no em vénen ara al cap, cap altre film destacable en la seva trajectòria com a actor.

Stevie Wonder

Billy Paul – Me and Mrs. Jones 1972

Hi havia gravat en solitari, però quan va tornar de la mili passa a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, però de seguida va tornar a gravar en solitari. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava la seva cançó, el gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número U per tres setmanes el 1972. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Paul guanyar un Grammy en la categoria d'intèrpret masculí de R & B. El van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixa en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però ell era un cantant de soul i R & B. El seu nom real era Paul Williams. Mai va tornar a tenir un èxit igual, si be per la seva esplèndida trajectòria és considerat avui una figura del soul americà.

Billy Paul

Elvis Presley – Mama liked the roses 1969

Us vaig prometre que escoltariam alguna cosa del que al meu parer és un dels millors discs del Rei, el LP "From Elvis in Memphis" que es va publicar al juny de 1969. El disc on l’Elvis Presley es mostra més negre i ofereix tota la seva riquesa vocal. Immediatament va arribar la posició número 13 en les llistes i va representar que el Rei a qui tots consideraven mort i enterrat, ressorgís de les seves cendres i tornés a les llistes per dret propi. El tema "A la mare li agraden las rosas" es va gravar el 15 de gener del mateix any i era una composició de John Christopher. En el disc hi havia moltes més cançons que van funcionar com "Don’t cry Daddy", "In the ghetto", "Suspicious Minds" o "Kentucky Rain". Trobo que aquest tema que us he seleccionat està fet a la mida d'Elvis. Nascut a Tupelo el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Memphis un nefast 16 agost 1977.

Elvis fen el soldat a Alemanya

Glenn Frey - I Did It For Your Love 1987

Possiblement, dels components del grup Eagles, el que ha tingut una carrera en solitari més brillant hagi estat Glenn Frey. Va néixa el 6 de novembre de 1948, a Detroit, Michigan. Va començar en una banda d'estudiants anomenada The Disciples que més tard serien The Subterraneans. Després va passà a The Mushrooms amb els que va gravar el seu primer disc. Posteriorment va formar un duet amb J.D. Souther i més tard va tocar amb Bob Seger i acompanyà a Linda Ronstadt i el 1971 va formar The Eagles al costat de Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner. Els Eagles es van convertir en una de les bandes més importants del country-rock i una de les que tenen millors xifres de venda de discos. El tema que escoltem es trobava en el LP "Soul Searchin" de 1987 i al recopilatori "Solo Collection".

Eagles

Roger Whittaker - Durham Town 1970

Roger Whittaker néix a Nairobi, Kenya, el 22 de març de 1936. Cantant i compositor, té la nacionalitat britànica si bé és a Alemanya on ha aconseguit els seus millors èxits i on és més valorat. El desembre de 1970 va treure aquest single que avui escoltem a Un Toc de Rock i va ser un èxit immediat. Aquí el títol de la cançó es va traduir com "La partida". Enquadrat en un estil a mig camí entre la música pop i el folk, ha venut més de 55 milions de discos a tot el món. Pert cert, Roger Whittaker es va donar a conèixer com xiulador.

Louis Armstrong - What A Wonderful World

Va ser un dels grans del jazz, cantant, trompetista i director de banda, se li coneixia amb el sobrenom de Satchmo. I jo em vaig endur una sorpresa quan organitzà un concert d'OBK a Lleida, concretament a la discoteca Wonder, propietat del amic Santi Palau, antic cantant de pop als seixanta i que es va casar amb la Gelu, en comprovar que un dels possibles punts de venta d’entrades era una botiga de discos anomenada així Satchmo. Aquest és un dels temes més populars de la seva llarga i brillant carrera i m'ho van demanar, doncs aquí està. Va néixa a Nova Orleans el 4 d'agost de 1901 i va morir a Nova York a causa d'un atac al cor, el 6 de juliol de 1971. Va ser un dels que van aconseguir que el jazz deixés de ser música marginal i gairebé folklòrica per esdevenir art popular i un gènere en majúscules. El 1922, quan les autoritats van començar a tancar els bordells de Nova Orleans i els músics de jazz es quedaven sense treball, Armstrong es va unir a l'èxode de músics que es va produir cap a Chicago per incorporar-se a la Creole Jazz Band de Joe King Oliver com a segon cornetista . L'orquestra d'Oliver era, al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una època en què la ciutat era el centre del jazz, va ser en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong va començar a incrementar-se de manera exponencial. Però el reconeixement internacional li va arribar molts anys més tard cuendo començar a gravar temes cantats, sobretot gràcies a aquest i "Hello, Dolly". Per els qamants de las curiositats os diré que el principal aeroport de Nova Orleans es diu Aeroport Internacional Louis Armstrong.

Louis Armstrong

Bobby Vinton – Blue Velvet 1963

Va ser un cantant pop que va començar a gravar a principis dels 60, però tot i ser molt reconegut al seu país, va triomfar a Europa gràcies a la seva versió del "Segellat amb un petó" de 1972. Va néixa el 16 d'abril de 1935 a Canonsburg, Pennsylvania. Bobby Vinton era un gran instrumentista i a més de cantar tocava piano, clarinet, saxo, trompeta, bateria i oboè. El tema va ser número U als Estats Units el 1963 i  fou utilitzat posteriorment en una pel.lícula que es va titular així "Blue Velvet" i que era un trhiller molt interessant. Actualment Bobby Vinton viu retirat a Englewood, Florida.

Cartell anunciador de la pel.lícula "Blue Velvet"

I arriba el moment d'acabar per avui, tampoc el rellotge ha estat benigne avui i no ens dóna temps extra. Per tant mentres escoltem a Los Lobos, jo recullo la barraca i ens en anem.

Los Lobos – Once upon a time in Mexico

Donava títol a una de les pel lícules de Robert Rodriguez, seqüela de "El Mariachi". Són Los Lobos, la banda californiana liderada per Cesar Rojas. És curtet, però serveix de colofó al Un Toc de Rock d'avui, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Us recomano entrar al nostre blog i us enterareu de més coses.

Apa! Xiquets, xiquetes… a reveure

BON NADAL

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program