Tots els programes exposats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina.
Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme de Tàrrega,
on la placa homenatge al món del cinema se li va lliurar al director
català Antoni Ribas i la del món de la música va ser per el grup
Skatalà, moment que recull la fotografia, on podem veure dos
components del grup al costat de Medes i Noelia.. i Mario Prades, es clar.
Avui, quan em preparaba per gravar Un Toc de Rock, he vist que els carrers segueixen mullats, el dia és gris i la temperatura ens recorda que l'hivern ja és aquí. He pensat que em ve molt de gust estirar-me a la tova i flonxa catifa davant del foc de la llar, posar bona música, suau i relaxat que m'acompanyi, encendre una cigarreta i dedicar-me a contemplar les volutes de fum teixint psicodèlics paisatges al meu voltant mentre a la llunyania sona algun que altre tro per recordar-me que el dia segueix sent plujós. Però com a casa meva no tinc llar de foc, ni tova i flonxa catifa, he anat a l'estudi per gravar aquest programa que tu escoltaràs gairebé un mes més tard. Començarem Un Toc de Rock amb David Bowie i la banda sonora de la dona pantera.
Benvinguts a Un Toc de Rock
David Bowie – Cat people 1982
Paul Schrader va dirigir el remake de "El petó de la pantera" que en anglès es va titular "Cat People", film de "terror" entre cometes ja que s'intentava dotar-lo d'un contingut filosòfic sobre la soledat i la marginació embolicat en poesia, i tocs sexuals. Estava protagonitzada per Nastassja Kinski i Malcolm McDowell i la banda sonora era de Giorgio Moroder, però incloïa aquest tema de David Bowie, el que va ser Príncep Gay a Gran Bretanya, que més tard va dir que no era gai que era bisexual i al final va confessar que era hetero i que tot va ser un muntatge per ficar-se el públic gai a la butxaca. No se quina és realment la seva tendència sexual, ni m'importa, però el que si és veritat és que, igual que els Village People, els va saber entabanar molt bé. Diuen que té un ull de cada color, però no és cert. De nen i a l’escola, un amic seu, George Underwood, li va ferir a l'ull esquerre d'un cop de puny, la qual cosa li va produir la paràlisi dels músculs de la pupila que des de llavors, està permanentment dilatada. Això es va confondre amb una heterocromía Iridium, ja que com la pupila ocupa la major part de l'iris, sembla que té un ull d'un altre color, però no és així. Però s'ha convertit en una senyal d'identitat. Va néixa a Londres el 8 de gener de 1947, concretament a Brixton.
Cartell anunciador de la pel.lícula nova
Cartell anunciador de la pel.lícula antiga
Elliot Murphy – A mountain of love 2003
Encara que aquest tema us l’extrec d'un recopilatori de música Indi publicat l'any passat, originalment estava inclòs en el seu doble àlbum "Strings of the storm" que va publicar el 2003. Elliot Murphy, guitarra, cantant i compositor, escriptor, productor ... va néixa a Nova York, a Long Island, el 16 de març de 1949, encara que des de fa anys viuen a Europa, a París. Havia d'actuar a Valls i aquell dia la pluja va impedir el concert, un parell d'anys més tard va poder fer-ho per fi. Aquell concert crec recordar que també va estar coordinat per Welcome Productions del meu amic Alfons Cito. Tant Cito com Elliot em van confirmar que el cantant volia fer aquell concert i havia insistit perquè entre Alfons, l'Ajuntament de la ciutat i l'agenda del cantant, es trobés una data adequada. Era una assignatura que li va quedar pendent i volia treure's aquella espina i ho va fer omplint el Casal Cultural de Valls de bones harmonies. No sempre és així, un dia us parlaré del "Primer" concert d'Hombres G a la plaça de toros de Tarragona i la que es va embolicar a causa de la suspensió per pluja.
Elliot Murphy
Kriss Kristofferson, Rita Coolidge & Willie Nelsson – Me and Bobby McGee
Va ser la més important cançó en la carrera de Kriss Kristofferson, una composició pròpia que fins i tot va versionà Janis Joplin en el seu LP pòstum "Pearl". Avui ja gairebé ningú al país recorda a Kriss en la seva tasca de cantant country i si pel seu paper d'actor en el cinema, sobretot per la saga "Blade", encara que ha fet pel lícules millors com "Millenium". Aquí us el porto en una versió gravada en directe comptant amb Rita Collidge i Willie Nelsson. Kristofferson va néixa el 22 de juliol de 1936 a Brownsville, Texas. Rita Coolidge ho va fer a Lafayette, Tennessee, l'1 de maig de 1945 i el també texà Willie va néixa el 30 d'abril de 1933. Avui junts els tres sonen a Un Toc de Rock.
Kriss Kristofferson i Rita Coolidge
Kriss Kristofferson amb Willie Nelsson
Tina Turner & Eros Ramazzotti – Cose della vita
Una altra bona col.laboració, la de Tina Turner, la Tigressa del Rock i l'italià Eros Ramazzotti. La primera vegada que Eros i jo ens vam trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, venia a presentar el seu primer disc. La fotografia que apareix al blog és precisament d'aquest dia. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí que esmorzem amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues a la seva habitació de l'hotel de la Rambla on el van allotjar, després que oferís una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a Barcelona. L'organització va decidir celebrar l'acte en els toriles i allà, entre la falta de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va suspendre la roda de premsa i ens va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que no parlava italià, però al poc temps parlàvem fluidament i sempre ens vam entendre perfectament. Jo li argumentava que l'italià i el català són molt semblants i quan la gent vol entendres, sempre acaben fent-ho. Això es pot aplicar a moltes coses. “Cose della vita”.
Mario Prades amb l'Eros Ramazzotti a l'Hotel Diplomàtic de Barcelona
Tina Turner, les millors cames del rock
Chicago – Hard to say I’m sorry 1982
Chicago són, juntament amb Blood, Sweat & Tears, les bandes més representatives del Jazz-Rock. Es van crear el 1967 i com us vaig dir en el passat programa van tenir problemes pels drets del nom. Inicialment es van anomenar Chicago Transit Authority, però aquest era el nom de l'empresa de transport públic de la ciutat i es van veure forçats a canviar.lo després del primer disc. Per cert i cosa curiosa, El "Chicago U" perquè ells sempre han numerat els seus discos llevat recopilacions i directes, als Estats Units es va vendre com a doble vinil, però aquí els directius de CBS no ho tenien clar i van treure dos LP's simples, el primer es va titular "Chicago" i el segon "I'm a man". Ah, el seu segon disc també va ser doble. Tot un repte per a una banda novell. La banda va estar integrada, inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar "Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry" que va pujar ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la popularitat.
Chicago
Sam Cooke – Wonderful world 1961
Va ser el gran èxit en la carrera d'aquest cantant de color que va morir tràgicament el 11 de desembre de 1964. Va néixa a Mississippi el 22 de gener de 1931. Sam Cooke va morir amb 33 anys en ser tirotejat el 11 de desembre de 1964 al seu hotel de Los Angeles. Tot i que el cas està encara sense aclarir una hipòtesi és que el marit d'una dona de la qual era amant li va pegar diversos trets a la sortida d'un hotel. Una altra encausaba a Bertha Franklin, la propietària del Hacienda Motel, on van succeir els fets, en creure que aquesta li va disparar per protegir-se a si mateixa d'una violació. Va ser jutjada i absolta legant homicidi justificat. Aquest tema que escoltem es va incloure en la banda sonora de "Únic testimoni" i en una escena que el policia que representa Harrison Ford està reparant el seu cotxe al magatzem dels amish, sona a la ràdio i Ford va cantant per sobre.
Sam Cooke
Stevie Wonder - I just call to say I love you 1984
Hi ha cançons que passen a la història de la música perquè es van incloure o formaven part de la banda sonora d'una gran pel.lícula i hi ha pel.lícules que només es recorden per les seves cançons. Aquest és el cas de "The Woman in Red" de la qual avui només recordem la cançó, aquest gran gran tema del cantant de color, invident, Stevie Wonder que va començar com a nen prodigi, però va saber mantenir-se en la seva posició. Possiblement els més espavilats recordin a la exultant Kelly LeBrock i potser a Gene Wilde que feia de Gene Wilde, però I l'argument? A part de saber que la pel.lícula anava d'un tipus que volia beneficiar-se a una noia sensacional. Qui se'n recorda? Dons el director va ser el mateix Gene Wilde que al meu parer, excepte "El jovenet Frankestein" i potser "No hem parles que no et vec", no em vénen ara al cap, cap altre film destacable en la seva trajectòria com a actor.
Stevie Wonder
Billy Paul – Me and Mrs. Jones 1972
Hi havia gravat en solitari, però quan va tornar de la mili passa a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, però de seguida va tornar a gravar en solitari. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava la seva cançó, el gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número U per tres setmanes el 1972. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Paul guanyar un Grammy en la categoria d'intèrpret masculí de R & B. El van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixa en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però ell era un cantant de soul i R & B. El seu nom real era Paul Williams. Mai va tornar a tenir un èxit igual, si be per la seva esplèndida trajectòria és considerat avui una figura del soul americà.
Billy Paul
Elvis Presley – Mama liked the roses 1969
Us vaig prometre que escoltariam alguna cosa del que al meu parer és un dels millors discs del Rei, el LP "From Elvis in Memphis" que es va publicar al juny de 1969. El disc on l’Elvis Presley es mostra més negre i ofereix tota la seva riquesa vocal. Immediatament va arribar la posició número 13 en les llistes i va representar que el Rei a qui tots consideraven mort i enterrat, ressorgís de les seves cendres i tornés a les llistes per dret propi. El tema "A la mare li agraden las rosas" es va gravar el 15 de gener del mateix any i era una composició de John Christopher. En el disc hi havia moltes més cançons que van funcionar com "Don’t cry Daddy", "In the ghetto", "Suspicious Minds" o "Kentucky Rain". Trobo que aquest tema que us he seleccionat està fet a la mida d'Elvis. Nascut a Tupelo el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Memphis un nefast 16 agost 1977.
Elvis fen el soldat a Alemanya
Glenn Frey - I Did It For Your Love 1987
Possiblement, dels components del grup Eagles, el que ha tingut una carrera en solitari més brillant hagi estat Glenn Frey. Va néixa el 6 de novembre de 1948, a Detroit, Michigan. Va començar en una banda d'estudiants anomenada The Disciples que més tard serien The Subterraneans. Després va passà a The Mushrooms amb els que va gravar el seu primer disc. Posteriorment va formar un duet amb J.D. Souther i més tard va tocar amb Bob Seger i acompanyà a Linda Ronstadt i el 1971 va formar The Eagles al costat de Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner. Els Eagles es van convertir en una de les bandes més importants del country-rock i una de les que tenen millors xifres de venda de discos. El tema que escoltem es trobava en el LP "Soul Searchin" de 1987 i al recopilatori "Solo Collection".
Eagles
Roger Whittaker - Durham Town 1970
Roger Whittaker néix a Nairobi, Kenya, el 22 de març de 1936. Cantant i compositor, té la nacionalitat britànica si bé és a Alemanya on ha aconseguit els seus millors èxits i on és més valorat. El desembre de 1970 va treure aquest single que avui escoltem a Un Toc de Rock i va ser un èxit immediat. Aquí el títol de la cançó es va traduir com "La partida". Enquadrat en un estil a mig camí entre la música pop i el folk, ha venut més de 55 milions de discos a tot el món. Pert cert, Roger Whittaker es va donar a conèixer com xiulador.
Louis Armstrong - What A Wonderful World
Va ser un dels grans del jazz, cantant, trompetista i director de banda, se li coneixia amb el sobrenom de Satchmo. I jo em vaig endur una sorpresa quan organitzà un concert d'OBK a Lleida, concretament a la discoteca Wonder, propietat del amic Santi Palau, antic cantant de pop als seixanta i que es va casar amb la Gelu, en comprovar que un dels possibles punts de venta d’entrades era una botiga de discos anomenada així Satchmo. Aquest és un dels temes més populars de la seva llarga i brillant carrera i m'ho van demanar, doncs aquí està. Va néixa a Nova Orleans el 4 d'agost de 1901 i va morir a Nova York a causa d'un atac al cor, el 6 de juliol de 1971. Va ser un dels que van aconseguir que el jazz deixés de ser música marginal i gairebé folklòrica per esdevenir art popular i un gènere en majúscules. El 1922, quan les autoritats van començar a tancar els bordells de Nova Orleans i els músics de jazz es quedaven sense treball, Armstrong es va unir a l'èxode de músics que es va produir cap a Chicago per incorporar-se a la Creole Jazz Band de Joe King Oliver com a segon cornetista . L'orquestra d'Oliver era, al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una època en què la ciutat era el centre del jazz, va ser en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong va començar a incrementar-se de manera exponencial. Però el reconeixement internacional li va arribar molts anys més tard cuendo començar a gravar temes cantats, sobretot gràcies a aquest i "Hello, Dolly". Per els qamants de las curiositats os diré que el principal aeroport de Nova Orleans es diu Aeroport Internacional Louis Armstrong.
Louis Armstrong
Bobby Vinton – Blue Velvet 1963
Va ser un cantant pop que va començar a gravar a principis dels 60, però tot i ser molt reconegut al seu país, va triomfar a Europa gràcies a la seva versió del "Segellat amb un petó" de 1972. Va néixa el 16 d'abril de 1935 a Canonsburg, Pennsylvania. Bobby Vinton era un gran instrumentista i a més de cantar tocava piano, clarinet, saxo, trompeta, bateria i oboè. El tema va ser número U als Estats Units el 1963 i fou utilitzat posteriorment en una pel.lícula que es va titular així "Blue Velvet" i que era un trhiller molt interessant. Actualment Bobby Vinton viu retirat a Englewood, Florida.
Cartell anunciador de la pel.lícula "Blue Velvet"
I arriba el moment d'acabar per avui, tampoc el rellotge ha estat benigne avui i no ens dóna temps extra. Per tant mentres escoltem a Los Lobos, jo recullo la barraca i ens en anem.
Los Lobos – Once upon a time in Mexico
Donava títol a una de les pel lícules de Robert Rodriguez, seqüela de "El Mariachi". Són Los Lobos, la banda californiana liderada per Cesar Rojas. És curtet, però serveix de colofó al Un Toc de Rock d'avui, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Us recomano entrar al nostre blog i us enterareu de més coses.
Apa! Xiquets, xiquetes… a reveure
BON NADAL
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario