Tots els programes tractats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina.
La podriem titulà "El cel en flames" i no és tracte de
cap afecte especial, tot completament natural i és
que casi sempre, la realitat supera la ficció
(Foto: Mario Prades)
Fa temps em van demanar que punxés una peça dels britànics Pink Floyd i encara no ho havia fet. Avui és un bon dia per començar el programa escoltant una cançó, llarga cançó, extreta del que al meu parer és el millor disc de Pink Floyd. Per tant i des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, obrim la barraca i comença Un Toc de Rock.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Pink Floyd – Shine on you crazy with diamond part 1ª 1975
La peça és llarga, però només és la primera part, la segona la deixarem per un altre dia. Gairebé tots consideren el "Dark side of the moon" com el millor àlbum de Pink Floyd, però jo discrepo. Al meu parer el millor és "Wish You Were Here" del qual us extrec aquesta peça. Es va posar a la venda el 15 de setembre de 1975 i era el setè disc d'estudi de la banda britànica i es va gravar en els Abbey Road Studios de Londres amb producció d'Alan Parsons. El tema és un tribut a Syd Barrett, el primer guitarra que va ser substituït per David Gilmour a causa dels seus greus problemes d'addicció a les drogues. El dia que gravaven aquesta cançó es va casar David Gilmour als estudis. Per cert, Barrett es va presentar també en els estudis aquell 5 de juny mentre es gravava, pel que sembla en vies de recuperació, tot i comprovar despres que no era cert, per contra, el van trobar pitjor. Cap membre de la banda el va tornar a veure fins que va morir el 2006. La substitució va ser totalment justificada ja que Syd sortia a l'escenari drogat, s'asseia a terra i començava a tocar un acord que monòtonament seguia desgranant fins que li desconnectaven la guitarra. Durant un temps i amb la guitarra desconnectada el deixaven estar davant del públic mentre el que tocava, com a músic interí, era Gilmour, fins que finalment van adoptar la solució més lògica davant les negatives de Syd per abandonar les drogues, va ser substituït i Gilmour va passar a ser membre fixe i va compondre algunes de les millors cançons de Pink Floyd. Per cert, quan afirmo que aquest és el millor disc del grup he d'afegir que tant Richard Wright com David Gilmour coincideixen que "Wish You Were Here" és el seu àlbum favorit. En la gravació col.laboren el violinista de jazz Stéphane Grappelli i Yehudi Menuhin que es trobaven en un altre estudi del mateix edifici i se'ls va convidar a gravar en el nou àlbum. També compten amb el saxofonista Dick Parry. A les veus amb Roy Harper i el grup The Blackberries, si be qui canta es Roger Waters ja que David es va negà a fero, cosa de la que despres s’arrepentí. "Wish You Were Here" es va estrenar el 5 de juliol de 1975 a un festival a l'aire lliure a Knebworth. En el mateix esdeveniment participava el cantant Roy Harper, que en descobrir que el vestuari que anava a utilitzar en el concert havia desaparegut va procedir a destrossar una de les furgonetes dels Pink Floyd, patint alguna ferida. Per cert que en l'argot radiofònic, aquest disc era conegut com el de "La Mà de Ferro" pel dibuix imprès en el cercle interior del vinil.
Caràtula del disc
Els Pink Floyd, ancara amb Syd Barret
Porta dels estudis Abbey Road
El famos pass de cebra de Abbey Road
Alan Parsons
Fins i tot Els Simpson s'han "passeigat" per Abbey Road
El disc de la ma de Ferro
Neil Young & Crazy Horse – Cortez the Killer 1975
Aquest tema va ser censurat en el país i es va condicionar la sortida del disc "Zuma" a que es retirés la cançó, cosa a la que Neil es va negà. Pel que sembla als censors no els va agradar que Neil Young ens presentés una visió diferents a la dels llibres d'història d'Espanya, del conqueridor extremeny Hernán Cortés en la que, pel títol podeu endevinar-ho, el presenta com un assassí que va massacrar a milers d'asteques. Dóna una visió molt sui generis de la "Nit tràgica". Anys després la censura va ser abolida, no ho recordo de ben cert, o possiblement va colar perquè el censor no entenia molt bé l'anglès i se li va escapar el sentit, però la realitat es que el canadenc va poder publicar "Zuma" al país. Als Estats Units va sortir a la venda el 10 de novembre de 1975 i va ser Disc d'Or. El cantant, guitarra i compositor Neil Young néix a Toronto, un 12 de novembre de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se al primer supergrup americà Crosby, Stills, Nash & Young. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament i amb ells va gravar a més d'aquest disc que escoltem ara a Un Toc de Rock, molts altres, entre ells el que està catalogat com el seu millor disc "Harvest".
Neil Young & The Crazy House - Zuma
Buffalo Springfield - Buffalo Springfield
Crosby, Stills, Nash & Young - Déja Vu
Neil Young
Duane Allman & Boz Scaggs – Loan Me a Dime
Bona col.laboració per a un tema carregat de blues acollidor. El cantant i guitarra Boz Scaggs i el guitarra Duane Allman que va ser líder dels Allman Brothers i membre al costat d'Eric Clapton del grup Derek & The Dominos. Nascut el 20 de novembre 1946 a Tennessee, va morir en un accident de moto el 29 d'octubre 1971. Està considerat com el segon millor Guitarra del món, per sobre de BB King i Clapton. Boz Scaggs va néixer el 8 de juny de 1944 a Canton, Ohio. Va ser membre de la Steve Miller Band i va tocar amb Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. En aquest tema ambdós guitarristes s'esplaien a gust deixant-nos plens de bones harmonies, plenes de dolçor i malenconia. No se ben be de quin any es aquesta cançó, peró es de principis dels setanta o finals dels seixanta i també es trobaba al LP recopilatori "Anthology" de Bozz Scaggs.
Bozz Scaggs
"Anthology" de Bozz Scaggs
Duane Allman
Tony Joe White – (You're Gonna Look) Good in blues 1991
Un altre gran guitarrista, bon cantant, però encara millor compositor és Tony Joe White. En el seu LP "Closer to the truth" trobàvem aquesta gran cançó que ara sonarà a Un Toc de Rock. El cas d'aquest músic nord-americà és curiós, cançons seves les han gravat gent de la talla d'Elvis, Tina Turner, Glenn Campbell, Brook Benton, Tom Jones i altres i las han portat a dalt de tot, però ell que també ha gravat totes aquestes cançons , mai ha aconseguit un numero U, ni arribar a la part alta de les llistes. Va néixa a Oak Grove, Louisiana, el 23 de juliol de 1943. En aquest LP té a David Hood al baix, Roger Hawkins s'encarrega de la bateria, Steve Nathan als teclats, Spooner Oldham al Wurlitzer piano, mentres que Harvey Thompson toca els metalls i Mickey Buckins s'encarrega de la percussió.
Tony Joe White
Fats Domino – Blue Monday 1956
És un dels mites del rock'n'roll. Fats Domino va ser el primer home de color en aconseguir un Disc d'Or als Estats Units. Durant els anys 50 i començament dels 60 va ser el cantant de color que més discos va vendre. Fats Domino és també un pianista individualista amb influències de l'estil boogie-woogie. Antoine Dominique Domino va néixer a Nova Orleans el 26 de febrer de 1928. Va debutar el 1949 amb el tema "The Fat Man", que va compondre juntament amb Dave Bartholomew i que és considerat per molts com el primer enregistrament de rock and roll de l'historia. Estava basat en el "Junker's Blues" de Champion Jack Dupree i va vendre més d'un milió de còpies i arribar al segon lloc en la llista del Billboard. En total es calcula que Fats ha venut més de 110 milions de discos a tot el món. Va ser una de les víctimes de l'huracà Kathrina. Encara que ni ell ni la seva dona van morir, van ser rescatats i obligats a abandonar la seva llar a Nova Orleans. Quan va tornar a casa, aquesta havia estat desvalisada i s'havien endut els seus 21 Discos d'Or, això si, els xoriços van ser magnànims i li van deixar tres de mostra. El tema “Blue Monday” ja havia estat gravat per Smiley Lewis el 1954 i Fats ho va fer dos anys després. L’any 1957 es va incloure en l'àlbum "This Is Fats" que en va arribar a vendre 12 milions de còpies, al llarg dels anys.
Fats Domino
The Flying Burrito Brothers – Juanita 1969
Van ser una escola de country-rock i pels The Flying Burrito Brothers van passar grans de la música com Glam Parsons, Chris Hillman, Chris Ethridge, el bateria Michael Clarke que venia de The Bryds igual que Glam, Sneaky Pete Kleinow, Ian Dunlop i Mickey Gauvin. Aquest tema es trobava en el LP "The Gilded Palace of Sense" de 1969, el seu àlbum de debut. Curiosament van gravar 10 LP `s d'estudi i 6 recopilatoris, però tenen en el seu haver 10 discos gravats en directe i és que lo seu era això, oferir bons concerts. Gram Parsons, cantant, guitarra, piano i líder del grup es deia en realitat Ingram Cecil Connor III i va néixa el 5 de novembre de 1946 a Winter Haven, Florida. Va morir el 19 de setembre de 1973 a Yucca Valley, Califòrnia, a causa d'una sobredosi de morfina i alcohol. La família va decidir traslladar el cos en avió i enterrar-lo en el panteó familiar, però Glam havia expressat la seva voluntat de ser incinerat i les seves cendres llançades al Joshua Tree Park, un lloc del que estaba enamorat. El seu manager i amic Kaufman i un grup d'amics i fans sabedors d'això, van robar el seu cos de l'aeroport i en un cotxe fúnebre el van portar al Joshua Tree Park, on el van cremar després d'abocar-li cinc galons de benzina al taüt obert i tirar un misto encesa a l'interior. El resultat va ser una enorme bola de foc. La policia els va perseguir i detenir dies després. Kaufman només va ser multat amb 750 dòlars pel robatori de la caixa i no van ser processats.
The Flying Burrito Brothers
Gram Parsons
John Mellencamp – Don’t forget about me 2010
S'ha fet dir professionalment Johnny Cougar, John Cougar i John Cougar Mellencamp ara és John Mellencamp. Va néixa el 7 d'octubre de 1951 a Seymour, Indiana. Com el Indiana Jones del cinema. Aquest tema es troba en el seu nou treballar discogràfic publicat el 17 d'agost passat i titulat "No Better Than This" i ara ho escoltes a Un Toc de Rock. Esperem que almenys aquest nou disc s'aproximi al "American Fool", el seu millor treball i que va arribar al número U el 1982.
John Mellencamp
Bruce Cockburn – Always look at the bright side 1990
Aquest tema formava part de la banda sonora del film "La vida de Bryan" si bé en aquesta pel.lícula ho interpreten els Monty Phyton. Aquí us porto la versió del canadenc Bruce Cockburn. Un d'aquests artistes pràcticament ignorats en el país i que fa gires de tres-cents concerts en un any i és que allà s'ho han de treballar dia a dia i es tracta d'actuar molt, no de cobrar molt i fer poques actuacions, clar que la indústria musical del nostre país va com va. Bruce, cantant, guitarra i compositor, va néixa a Ottawa, el 27 de maig de 1945 i aquest tema es trobava en el disc "Bruce Cockburn Live" que va publicar el 1990. Per cert és el tema que a la pel.lícula, canten i xiulen els crucificats i el públic mentre esperen la mort, tota una macabra legoria.
Bruce Cockburn
Cartell de la pel.lícula "La vida de Bryan"
Harold Melvin & The Blue Notes - If you don't know me by now 1972
Ha estat la millor cançó en la carrera d'aquest grup del que us parlàve en l'últim programa i que van ser encasellats en l'anomenat "so Philadelphia", encara que eren una bona banda de soul de la qual va ser cantant Billy Paul, una curta temporada, encara que en aquest tema la veu és Teddy Pendergrass, gran cantant que posteriorment es va llançar en solitari amb una brillant carrera, morint el 13 de gener de 2010. Harold Melvin & The Blue Notes funcionaren de 1960 a 1996 i un any més tard moriria el seu líder Harold Melvin. La cançó "Si no em coneixes ara" va aconseguir la tercera posició el 1972 en les llistes generals i número U en les de R & B.
Teddy Pendergrass
I amb aquest gran tema us he de comunicar que per avui hem arribat al final d'Un Toc de Rock, des deAltafulla Ràdio i Ona La Torre. Us deixo en bona companyia, no sense abans recomanar-vos que escolteu "El Temps Passa" on Quimet i jo centrem el nostre programa en la música espanyola i catalana dels 60, amb anècdotes, publicitat de l'època i molt més. Podeu accedir a aquest programa des del nostre blog o mitjançant l'emissora.
I en el passat programa m'oblidà dir-vos una bona frase per tancar Un Toc de Rock, però avui no.
Avui recordarem al gran escriptor i poeta britànic Oscar Wilde que va dir una vegada:
"Els músics són terriblement irraonables. Sempre volen que un sigui totalment mut en el precís moment que un desitja ser completament sord ".
BON NADAL
Xiquets, xiquetes… a reveure
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program
No hay comentarios:
Publicar un comentario