Avui i per a aquest programa, l'últim de l'onzena
temporada d'Un Toc de Rock ja que vaig a agafar-me l'acostumat descans estival,
us he seleccionat una sèrie de cançons que suposo identificareu ràpidament,
tindrem a Rare Earth. Dr. Feelgood, The Hollies, Beatles, Sleepy LaBeef, The
Animals, el recordat Clarence Clemons, Ronnie Milsap, Family of The Year, Roger
Whitteker i una curiositat, el grup Bacon Brothers on trobem a l'actor Kevin
Bacon. Amb ells farem aquest recorregut pels últims 100 anys de la nostra
història musical que t'arriba des de les emissores per les que surto les ones
dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten.
Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta
Benvinguts a Un Toc de Rock
Dr. Feelgood – See you later Alligator 1986/1997
Escoltarem ara al grup britànic Dr. Feelgood que
són una de les bandes històriques del rock and roll anglès i aquesta cançó que
us he seleccionat per començar Un Toc de Rock, una gran versió que ens fan del
clàssic de Bill Haley & This Comets que en el país vam conèixer sempre com
"Hasta luego cocodrilo" i va donar títol al concert organitzat per
Gay Mercader a Barcelona, a mitjans dels 70 que va representar la volta al
candeler de molts grups dels seixanta que semblaven oblidats. Tornant a Dr
Feelgood, es diu que el nom deriva del terme usat en l'argot britànic per
referir-se, indistintament, a l'heroïna i als metges poc escrupolosos que
recepten alguns fàrmacs gens recomanables, però altres fonts diuen que es va
inspirar en la cançó "Dr Feel - Good", un clàssic del blues, del 1962
que va gravar el pianista i cantant nord-americà Willie Perryman i que a
Anglaterra va ser versionada per Johnny Kid & The Pirates. Dr Feelgood es
va crear a Canvey (Essex), l'any 1971 i originalment eren el cantant Lee
Brilleaux i el guitarrista i pianista Wilko Johnson, al costat de John B.
Sparks com a baixista i John Martin enfront de la bateria. Va ser el
ressorgiment del rock & roll a Anglaterra 
i el seu millor àlbum, d'aquella
primera època, va ser "Stupidity" que es va publicar al 1976, encara
que el seu primer número 1 el van aconseguir un any més tard amb "Sneakin'
Suspicion", però enfrontaments entre Wilko Johnson i Lee Brilleaux van fer
que el primer abandonés el grup, sent substituït per John Mayo. La veritat és
que els canvis de músics en Dr Feelgood han estat molt abundants. Lee
Brilleaux, nascut el 10 de maig de 1952, va morir el 7 d'abril de 1994 a causa d'un limfoma.
Aquest tema us ho he extret del doble CD "Twenty Five Years of Dr
Feelgood" que es va publicar el 9 de febrer del 1997 per commemorar el seu
25 aniversari i com a homenatge a Lee Brillaux, encara que originalment es
trobava en l'àlbum "Classic" de 1986. Al gener de 2013 es va saber
que el guitarrista Wilko Johnson patía un càncer de pàncrees aparentment
incurable, però sembla ser que finalmente s’ha recuperat. Actualment Dr.
Feelgood segueixen en actiu i el grup l'integren Kevin Morris, Phil Mitchell,
Steve Walwyn i Robert Kane, no queda ningú dels components originals.
Sleepy Labeef – Hillbilly guitar boogie 1977
Un dels grans pioners del rock and roll, encara
que en el seu moment no va tenir prácticament difusió a Espanya és el gran
Sleepy LaBeef, i en dir gran em refereixo en tots els seus aspectes, com a
músic, com a persona i per la seva envegadura, més de dos metres d'alçada i
superant els 150 quilos de pes. De fet el seu àlbum més famós a Espanya, quan
en els setanta va començar a distribuir-se la seva vasta discografia, va ser
"Rock and roll de pes pesat". Aquest tema carregat de boogie que
escoltem ara us el he extret del seu disc "Rockabilly 1977" que es va
publicar l'any 1977 als Estats Units i a Espanya mitjançant el segell del meu
amic Mikel, Barsa Promocions ja en els 90, però també va incloure la cançó a
l'àlbum "I'll Never Lay My Guitar Down" que es va publicar en format
CD l'any 1996. En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i
guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una
que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup
d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners,
es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els 
cartells que vaig enviar a la
impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca".
Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per
preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat
semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va
costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, tenim la popular coca de
fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en
totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir
problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar
acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va
començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part
i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia
passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és
solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una
roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia
una bona relació amb 
l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un
munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les
preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis
Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda Roy
Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig
haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona,
em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de
la Cadena SER
i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va
marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and
roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia
regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel
Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per
menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres
d'alçada i cent cincuanta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que
proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra
dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica
fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas
Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, en Smackover, Arkansas.
The Beatles – Get Back 1969
Aquest tema que compartirme ara a Un Toc de Rock,
havia de donar títol a un àlbum que hagués representat la tornada als escenaris
de The Beatles i que es va quedar en un concert sorpresa al terrat de l'edifici
Apple. Finalment els problemes de relació i antagonisme existents entre els
membres del grup van influir de tal manera que va representar la fi de The
Beatles. La cançó es va incloure a l'àlbum "Let it be" que tot i
constar com l'últim disc dels nois de Liverpool, s'havia gravat abans que
"Abbey Road", encara que aquest es va editar primer. El tema va ser
escrit per Paul McCartney, però com era costum entre ells, està signat per ell
i John Lennon. El single es va publicar l'11 d'abril de 1969, encara que a
Estats Units va ser el 5 de maig i en la composició també consta Billy Preston
que els va acompanyar en tots els enregistraments de l'àlbum "Let it
be". Es va mantenir durant disset setmanes a les llistes d'èxits i el 26
d'abril va arribar al 
primer lloc del Billboard, romanent en aquesta posició
durant sis setmanes. També va ser número 1 al Regne Unit, Canadà, Austràlia, França,
Alemanya i Mèxic. La cançó, amb un metratge més curt, ha estat inclosa en el
disc de The Beatles "Let It Be... Naked" que es va publicar l'any
2003 i en el qual intervenen Ringo Starr, Paul i les vídues de George Harrison
i John. Per cert, us explicaré una curiositat sobre aquest single. Jo
treballava a Ràdio Juventud la Voz
de Catalunya quan es va publicar, feia un programa nocturn i en arribar a
l'emissora em vaig trobar un sobre amb diversos singles que m'havien enviat
d'EMI, entre ells estava aquest i el vaig estrenar ràpidament en el programa.
Però quan aquella matinada vaig agafar un taxi per anar a casa, em vaig oblidar
el paquet en el vehicle i em vaig quedar sense aquell disc promocional i els
altres, posteriorment vaig aconseguir que em enviessin un altre.
The Animals – We’ve gotta get out of this place
1965
L'any 1965 The Animals editarien un single amb
aquest tema “Hem de sortir d'aquest lloc” que es va convertir, al costat de
"La casa del sol naixent" en els temes més representatius d'aquesta
bona banda britànica de R & B liderada per Alan Price i que va comptar amb
la gran veu d'Eric Burdon. A Espanya va ser molt versionada, però el títol va
passar a ser “Muy lejos de aquí”. La cançó, escrita pel matrimoni nord-americà
Barry Mann i Cynthia Weil, va ser catalogada per la revista Rolling Stone en el
lloc 233 entre les 500 Millors Cançons de Tots els Temps i es va fer molt
popular entre les tropes nord-americanes que lluitaven a la guerra del Vietnam.
La parella va escriure el tema inicialment perquè la gravessin The Righteous
Brothers, però problemes amb la casa de discos retardaven l'enregistrament, va
ser llavors quan Allen Klein, executiu de la discogràfica, va passar la demo a
Mickie Most, productor i manager de The Animals i aquests, després d'escoltar-la
es van afanyar a gravar-la, convertint-la en un clàsic, encaraque he de dir que
van canviar alguns fragments de la lletra. Va aconseguir el segon lloc en les
llistes 
angleses el 14 d'agost del 65, arribant al 13 a Estats Units i el segon
també al Canadà. Existeixen bones versions a càrrec de The Partridge Family,
Bruce Springsteen, BlueÖyster Cult, Wynonna Judd, Alice Cooper, Steve Bender i
molts altres, però a Espanya, on també va ser molt versionada en el seu moment,
cal destacar la que van fer Lone Star. The Animals eren originaris de la ciutat
portuària de Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962, després de la
incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo que havia creat
Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va ser
l'arranjador que va crear la versió de "La casa del sol naixent" que
avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric
Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el
bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va
abandonar la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la
veritat és que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori. L’any
1967 van passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer el 1969 i
Eric Burdon va crear War, amb músics nord-americans.
angleses el 14 d'agost del 65, arribant al 13 a Estats Units i el segon
també al Canadà. Existeixen bones versions a càrrec de The Partridge Family,
Bruce Springsteen, BlueÖyster Cult, Wynonna Judd, Alice Cooper, Steve Bender i
molts altres, però a Espanya, on també va ser molt versionada en el seu moment,
cal destacar la que van fer Lone Star. The Animals eren originaris de la ciutat
portuària de Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962, després de la
incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo que havia creat
Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va ser
l'arranjador que va crear la versió de "La casa del sol naixent" que
avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric
Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el
bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va
abandonar la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la
veritat és que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori. L’any
1967 van passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer el 1969 i
Eric Burdon va crear War, amb músics nord-americans.
Clarence Clemons – Cristina 1985
El gran saxofonista Clarence Clemons, al que ara
escoltarem a Un Toc de Rock, va morir el 18 de juny de 2011, a Florida, a causa
d'un vessament cerebral. La seva última aparició pública va ser en el vídeo
"The Edge of Glory" de Lady Gaga. Clarence Clemons va néixer l'11 de
gener de 1942 en Norfolk, Virginia. El gran saxofonista va ser component de la E Street Band de Bruce
Springsteen. Sempre s'ha parlat de les excentricitats dels artistes en les
seves gires, donçs bé, Clarence Clemons era l'únic membre masculí de la E Street Band que gaudia
d'un camerin privat. En ell, demanava que hagesin sempre galetes Carr's Water
i Caviar de Beluga. Addicionalment, Clemons demanava també un pollastre sencer, 
rostit i servit puntualment a les 9,45 del vespre, durant cada actuació amb la
banda. Clarence Clemons també va treballar amb Gary U.S. Bonds i amb ell va
gravar dos àlbums. Aquest tema que compartorem ara a Un Toc de Rock es va
gravar per al LP "Hero", editat per Clarence Clemons en solitari,
l’any 1985. A la foto amb Bruce Springsteen a un dels concerts del Boss.
Rare Earth – Tobacco Road 1969
Els Rare Earth als que escoltarem ara a Un Toc de
Rock, van ser la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell
moment el segell estava reservat només per a gent de color, perquè veieu que el
racisme sempre té dues direccions. Van ser primer The Sunliners i es van crear
a Detroit el 1961. L’any 1967 es van convertir en Rare Earth i van estar en
actiu fins al 1979. Aquest tema, tot un clàssic composat i interpretat per John
D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser gravat per The Nashville Teens al
1964, es trobava dins del LP "Get ready" de Rare Earth, el seu millor
disc amb la cançó que donava títol ocupant tota la cara A, ja que durava més de
21 minuts i va ser la segona cançó "llarga" de la història del rock,
la primera era "In-a-Gadda-da-vida" d'Iron Butterfly. El grup Rare
Earth 
estava integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo,
flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu),
Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans
instrumentistes. Es van produir canvis entre els seus components i van arribar
a ser vuit o nou músics. A Espanya es va realitzar una gran versió en els anys 60, a càrrec del grup
barceloní Los Extraños i la hem escoltat a El Temps Passa, programa que fem
Quimet i jo a aquesta meteixa emissora i us vaig prometre punxaros aquesta
versió a Un Toc de Rock i per tant, aquí està.
The Bacon Brothers – Architeuthis 2008
A l'àlbum "New Years Day", publicat el
11 de novembre del 2008, el grup nord-americà The Bacon Brothers va incloure
aquest tema que us he escollit per escoltar avui a Un Toc de Rock, una bona
cançó carregada de rock amb connotacions celtes / irlandeses que compartirem en
aquest programa en el què ara la música té com a protagonista a un actor que la
veritat, sembla estar molt en el seu element dins de l'apartat musical. La
pregunta que us faré ara és: Qui són els Bacon Brothers? Bé, els Bacon Brothers
són un duet de country-rock, nord-americans, integrat per el compositor,
cantant i músic Michael Bacon (Philadelphia, Pennsylvania, 22 de diciembre de
1949) i el seu germà Kevin. La curiositat és aquest 
últim, ja que es tracta de
l'actor Kevin Bacon, el mateix que va protagonitzar "L'home
invisible", "Línia mortal", "Tremolors",
"JFK", "Apollo 13", "Pena de Mort", "Mystic
River", “L’últim esglaó”, “Homicidi en primer grau”, etc. Kevin Bacon que en el
grup s’encarrega de la guitarra i canta, va néixer el 8 de juliol de 1958 a Filadèlfia,
Pennsilvània i al costat del seu germà Michael tenen aquest grup creat l’any
1995, amb els que ja ha gravat 7 o 8 àlbums, ¡Ahí es na! A gaudir-lo. Per cert,
no hem de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que crec són
suecs o noruecs i són tres.
Family of the Year – Hero 2012
Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Loma
Vista", el seu segon disc gran que el grup nord-americà Family of The Year
va publicar el 10 de juliol de l'any 2012, possiblement sigui el seu millor
treball fins el moment i en les llistes dels Estats Units es va classificar en
el lloc 35. De fet en l'àlbum es trobava el tema "Hero", aquest que
escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va editar també en format single i ha
estat el seu millor hit fins ara, arribant al lloc 7 en Estats Units, la cançó
que us vaig prometre que escoltariem, també s'ha inclòs a la banda sonora de la
pel·lícula "Boyhood". Els californians Family of The Year són una
banda d'indie rock que es van crear a Los Angeles l'any 2009, amb components de
Unbusted i The Billionaires i estava integrada en aquest enregistrament per
Joseph Keefe (cantant i 
guitarra), el seu germà Sebastian Keefe (bateria i
cors), James Buckey (guitarra i cors) i Christina Schroeter (teclats i cors),
encara que pel grup tot i el poc temps que porten en actiu, han passat altres
músics, entre ells Vanessa Jeanne Long, Brent Freaney i Meredith Sheldon.
Family of The Year van debutar discogràficament amb el CD "Songbook"
que es va posar a la venda el 17 de novembre de 2009 i fins al moment ha tret 4
singles, 4 EP's i 3 discos grans, l’últim “Family of the year” publicat l’any
2015.
The Hollies – He ain’t heavy he’s my brother 1969
Tot i que aquest tema es diu que es una cançó de
Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob
Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond
va gravar-la l'any 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root
Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en
single l'1 de setembre de 1969 abans que el nord-americà. The Hollies van
comptar per a la gravació amb la col·laboració d’un desconegut i jove pianista en la gravació, de
nom Reginald que passaria poc després a ser Elton John. La seva versió dóna
molt més protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien
utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase
feta i la traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono
per que és el meu germà". L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al
tercer lloc a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The
Hollies eren 
un grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la
majoria dels integrants eren de Lancashire. La primera formació va estar
integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys
més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història
Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de
Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick
Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone
deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser
reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaré
una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar
comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident
al The Cavern Club de Liverpool.
Ronnie Milsap – Any day now 1982
Aquesta cançó va ser composada per Burt Bacharach
i Bob Hilliard l'any 1962 i el primer que la va gravar va ser Chuck Jackson el
mateix any. Al 1965 ho va fer Alan Price, després seria gravada per Elvis
Presley l'any 1969, però la millor versió la va realitzar Ronnie Milsap l'any
1982 que la va portar al lloc 14 en les llistes del Billboard de pop i al
primer lloc en les de country als Estats Units i al número 1 a Canadà. El cantant i
pianista de nom complet Ronnie Lee Milsap, va néixer el 16 de gener de 1943 a Robbinsville,
Carolina del Nord i és un dels artistes que més han influït en les generacions
musicals dels 70 i 80. Ronnie Milsap va néixer amb un trastorn congènit que el
va deixar pràcticament cec. Va ser abandonat per la seva mare quan era un nadó
i criat pels seus avis fins que als cinc anys, va ser enviat a l'Escola
Governor Morehead per a Cecs a Raleigh, Carolina del Nord. Durant la seva
infància va perdre la visió restant i 
posteriorment i a causa d'un coàgul de
sang li van ser extrets quirúrgicament els seus ulls. Durant la seva infantesa
es va interessar per la música, sobretot les emissions de ràdio nocturnes,
bàsicament escoltava country, gospel i rhythm and blues. En els seus concert,
Ronnie Milsap ha rendit en moltes ocasions, homenatge als artistes que el van
inspirar entre ells pianistes i cantants com Ray Charles, Little Richard, Jerry
Lee Lewis i també Elvis Presley. Posseeix sis Grammy i ha col·locat 40 temes al
número 1 de les llistes de country del Billboard, només ha estat superat per
George Strait i Conway Twitty.
Roger Whittaker – Durham Town 1970
Roger Whittaker amb el que avui acabarem aquest
darrer programa de la oncena temporada, néix a Nairobi, Kenya, el 22 de març de
l’any 1936. Cantant i compositor, Roger Whittaker té la nacionalitat britànica
si bé és a Alemanya on ha aconseguit els seus millors èxits i on és més
valorat. El desembre de l’any 1970 va treure aquest single que avui escoltem a
Un Toc de Rock i va ser un èxit immediat, arrivan al lloc 12 a les llistes d’èxit del
Regne Unit, però i curiosament, no va funcionar als Estats Units fins que es va
reeditar al pais de l’Oncle Sam l’any 1975 clasifican-se llavors en la posició
23 de les llistes, cosa que no havia conseguit abans. Aquí i com era acostumat,
en la coberta del 
single el títol de la cançó es va traduir al espanyol i va
passar a ser "La partida". Roger Whittaker, enquadrat en un estil a
mig camí entre la música pop i el folk, amb tocs de crooner, ha venut més de 55
milions de discos a tot el món. Pert cert i aixó es tota una curiositat, el
cantant Roger Whittaker es va donar a conèixer com a xiulador. Roger Whittaker
te publicats més de 90 àlbums, solsament als Estats Units.
La dita per acabar el programa es del genial
científic Albert Einstein, aquell dels pels esbuxarrats que va manifestar:
“Si Déu va crear el món, la seva preocupació
principal
certament va ser fer que no fos fàcilment
comprensible per a nosaltres”
certament va ser fer que no fos fàcilment
comprensible per a nosaltres”
Arriba el moment d'acomiadar el programa, acabaré
avui l'onzena temporada i vaig a agafar-me les acostumades vacances anuals. Però
després de la Diada
tornaré de nou i posaré en marxa la dotzena, seran ja dotze anys compartint
música, vivències i records des d'Un Toc de Rock, dues vegades per setmana. Sóc
Mario Prades i ara baixo la barraqueta..
BONES VACANCES
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
