Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui sortirà a l'aire el segon programa
de la vuitena temporada de Un Toc de Rock que mantindrà la mateixa tònica de la
passada, dos programes setmanals, un amb cançons en llengües peninsulars i un
altre de més enllà les nostres fronteres. Recorrerem junts un món ple de música
amb el que espero revifeo records, temps passats que no sempre pel fet de ser
llunyans significa que siguin millors o pitjors, són una part de la nostra banda
sonora, amb els nostres encerts i les nostres ficades de pota. En el programa
d'avui i per començar escoltarem un disc publicat aquest any, però es tracta
d'un nom mític del rock britànic, hi haurà country, simfonisme, pop, rock,
funky-jazz, fins i tot escoltarem a un actor de fama internacional que també
canta. Per tant i des de la Xarxa de
Comunicació Local i aquelles emissores que emeten el programa, obro la
barraqueta dient allò de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Rod Stewart
– Can’t stop be now 2013
Començarem el nostre viatge musical
escoltant una cançó extreta del darrer treball discogràfic del britànic Rod
Stewart, un àlbum titulat "Time" que es va publicar el passat 7 de
maig. Curiosament aquest disc es va publicar a Anglaterra el 13 de maig, el 8 a Japó i el set als Estats
Units i Canadà. Com podreu comprovar no es van posar d'acord ni van coordinar
una sortida conjunta. És el primer disc amb cançons noves de Rod Stewart des
que va editar "Human" l'any 2001. Els altres discos que ha anat
traient contenien versions o grans èxits. Trobem un total de 12 cançons, 11
d'elles composades i produïdes pel mateix Rod Stewart i "Picture in a
Frame" que és una versió de Tom Waits. En la composició d'aquest tema que
us he preparat va col·laborar Kevin Savigar. Rod Stewart va néixer el 10 de gener de 1945 a Highgate, Londres i
el seu naixement va ser sonat ja que en el moment en què va arribar al món una
bomba volant alemanya va caure just a la comissaria situada a la cantonada del
carrer on vivien. Té una carrera que lucina i dels seus 61 singles, 31 han
estat en el top 10 i sis han 
sigut número 1. Rod Stewart va començar en
solitari per la Costa
Blava francesa, però va ser expulsat del país per gamberro. Va formar part de diversos grups,
entre ells The Brian Augen Trinity, Jimmy Powell & The Five Dimensions, The
Soul Agents, Steampacket, la
Jeff Beck Band, Shotgun Express i Faces que es va crear de
les restes del Jeff Beck Group i Small Faces. Faces
va ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod Stewart com a
solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny Jones a la
bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari, encara que
sense deixar als Faces fins que una carrera va absorbir a l'altra i la seva
trajectòria com a cantant solista es va consagrar amb "Atlantic
crossing", el seu sisè àlbum d'estudi.
Supertramp – The Logical song 1979
El grup Supertramp que es van crear l'any
1969, ha
estat un dels líders del simfonisme britànic al llarg dels seus molts anys
d'existència i en la seva carrera cal destacar aquest tema que escoltarem ara,
un dels més populars de Supertramp. Es trobava en l'àlbum "Breakfast in
America" i el single es va editar al juny de 1979. La cançó va ser escrita
per Rick Davis i Roger Hodgson que també és el cantant del tema. Va arribar al
sisè lloc del Billboard mantenint-se tres mesos en llistes i sent 4 vegades
Disc de Platí, al Canadà va arribar al primer lloc. Curiosament els discos de
Supertramp pràcticament sempre s'han classificat millor als Estats Units que a
Anglaterra, on aquest va arribar a la setena posició. L'àlbum "Breakfast
in America" es va publicar el 29 de març de 1979 i els músics en aquest
enregistrament són Rick Davies (teclats, 
cantant i harmònica), John Helliwell
(saxo, veu i woodwinds que és una mena de flauta), Roger Hodgson (guitarra,
teclats i catante), Bob Siebenberg (bateria) i Dougie Thomson (baix),
col·laborant Slyde Hyde al trombó i la tuba. Es va gravar entre maig i desembre
de 1978 en els estudis The Village Recorder de Los Angeles. Per cert, l'àlbum a
Espanya va ser doble Disc d'Or. Supertramp es van desfer l'any 1988, encara que van
tornar, amb canvis en la seva formació, l'any 1996, per dissoldres el 2002. Tot
i que al 2010 encara van tornar un altre vegada a la carretera i crec que segueixen en actiu.
Ronnie
Milsap – Smoky mountain rain 1980
Aquesta cançó va ser escrita per Kye
Fleming i Dennis Morgan i la va gravar al setembre de 1980 el cantant de
country nord-americà Ronnie Milsap. El single va ser número 1 del Billboard al
desembre del mateix any a les llistes de country i a les de pop, en aquesta
última es va mantenir dues setmanes. En les de l'any va pujar al 16. Es va
incloure en un àlbum recopilatori titulat "Greatest Hits" que va ser
dues vegades Disc de Platí. El seu nom complet és Ronnie Lee Milsap i va néixer
el 16 de gener de 1943 a
Robbinsville, Carolina del Nord. Cantant, pianista i compositor, Ronnie Milsap
és cec. Un trastorn congènit el va deixar gairebé cec del tot. Abandonat per la
seva mare quan era nen, va ser 
criat pels seus avis a Smoky Mountain fins als
cinc anys, llavors el van enviar a l'Escola Governor Morehead per a Cecs a
Raleigh. Durant la seva infància va perdre la poca visió que li quedava i
finalment els metges van haver d’extirpar-li els dos ulls. Es va aficionar a la
música escoltant emissores a la nit i allò va crear en ell les ganes d'emular
als ídols que escoltava. De
fet en molts concerts i discos ha retut homenatge a Ray Charles, Little
Richard, Jerry Lee Lewis i Elvis Presley. Va
començar a tocar diversos instruments, sobretot el piano, als set anys. Per
cert, us explicaré una anècdota, va començar a actuar professionalment formant
part de la banda de JJ Cale.
Alan
Jackson – A house with no curtains 1996
A Espanya la discogràfica Universal va
publicar a principis dels noranta una sèrie de CDs que va englobar sota
l'etiqueta "New American Music" i que no era altra cosa que artistes
que interpretaven una barreja de country, rock i pop. Entre ells vam descobrir
a Alan Jackson, aquest genial intèrpret de country del qual escoltarem ara a Un
Toc de Rock aquest tema que us he extret de l'àlbum "Everything I
Love", editat l'any 1996 i que va ser compost per Alan Jackson i Jim
McBride. Aquesta cançó es va classificar en el lloc 18 en les llistes de
country del Billboard i es va mantenir unes quantes setmanes en aquesta
posició, curiosament va ser la cara B d'un single amb "There Goes" a
l'altra banda. Alan Jackson és un dels grans del 
country al seu pais, va néixer
el 17 d'octubre de 1958 a
Newnan, Geòrgia i ha venut més de 90 milions de discos. Des de 1989 Alan Jackson porta els
mateixos músics d'acompanyament: Monty Allen (gutarra acústica i veus), Scott
Coney (gutarra, baix i banjo), Melodie Crittenden (cors), Robbie Flint
(guitarra), Danny Groah (guitarra), Mark McClurg (violí i cors), Bruce
Rutherford (bateria), Joey Schmidt (teclats), Roger Wills (guitarra i baix) i
Jesus Beltran (guitarra i cors), però en aquest enregistrament van col·laborar
un munt de gent. Voleu una curiositat? Alan Jackson
és cosí del jugador de beisbol Brandon Moss.
A sota fotos d'Alan Jackson en concert
Alabama – Feel so right 1981
Posarem un altre toc de country al
programa escoltan a Alabama, un dels bons grups nord-americans a cavall del
country i el rock del sud, encara que poc coneguts a Espanya, com sol succeir
amb estils poc habituals en les llistes de ràdio-fórmula aquí al país. Creats
l’any 1969, Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a l'estat d'Alabama
del que van adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del grup van ser Randy
Owen (cantant i guitarra) i el seu cosí Teddy Gentry (baix i cors), als quals
se'ls va unir Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats), tots ells
estudiaven junts en la
Universitat d'Estat, a Jacksonville. Aquest tema que escoltem
ara a Un Toc de Rock, va aconseguir la posició 77 en les llistes de pop del
Billboard l’any 1981, però estic parlant de les de l'any ja que va ocupar la
primera posició a l'estiu del 1981 durant diverses setmanes. Es va publicar en
single l'1 de maig de 1981 i aquest tema “Se sent tan bé”, l'havia composat
Randy Owen quan només tenia 18 anys. Alabama tenen una discografia que
impressiona, 23 o 24 discos d'estudi, 2 directes, 8 recopilatoris de grans
èxits, 65 
singles dels quals 33 han estat número 1 i 26 vídeos musicals.
Malgrat el que us he dit que són poc coneguts a Espanya, val a dir que alguns
dels seus discos es van editar aquí i jo els vaig descobrir en comprar en les
rebaixes d'una gran superfície aquest LP al que la cançó "Feel so right"
donava títol i que va ser quatre vegades disc de Platí als Estats Units. En
aquest àlbum el quart component va ser Mark Herndon a la bateria, però en
aquesta gravació van col·laborar també Willie Rainsford als teclats, Leo
Jackson (guitarra), Billy Reynolds (guitarra), David Smith (baix) i uns quants
músics més. Els arranjaments de corda i la direcció van estar a càrrec de
Kristin Wilkinson.
Salasso –
Meet me on the corner 1983
Sniff’n’the
Tears – Driver’s seat 1978
Els
Sniff’n’the Tears són una banda britànica que va tenir el seu major moment de
glòria a principis dels 80. Mark Knopfler sempre va dir que quan acomençaven
els Dire Straits imitaven als Sniff'n'The Tears, banda liderada pel cantant,
compositor, pintor i també dissenyador gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Driver's Seat" del
1978 i que escoltem ara. Per cert, la seva primera demo la van gravar a França
l’any 1973. Aquest single va aconseguir la posició 15 en les llistes del
Billboard l'any 1979 i es va incloure en el seu primer LP titulat “Fickle Heart”. Sniff'n'The Tears el formaven en
aquest disc Paul Roberts cantant i guitarra junt a Loz Netto i Mick Dyche a les
guitarra i cors, Mike Taylor als teclats, Nick South s’encarrega del baix i
Noel 
McCalla als cors. Van contar a les gravacions
amb tres bateries Paul Robinson, Richard Bailey i Richard Marcangelo. La
producció va estar a carrec de Steve Lipson. Sempre van tenir problemes amb els
bateries per la qual cosa Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi. El
grup es va desfer a principis dels 90 si bé es van refer en aquest nou segle.
Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les
realitza el mateix Paul Roberts que va néixer a Tiverton, Devon, l’any 1948. Al
blog os he possat algunes per que les disfruteu.
Steely Dan
– Do it again 1972
Steely Dan van ser un dels millors grups
sorgits de la fusió del rock, el jazz i el funky. A partir de 1974 van deixar
les gires i es van dedicar solsament a treballar en estudi, centrant-se la
banda en els seus dos líders Walter Becker i Donald Fagen i comptant per a les
seves gravacions amb bons músics d'estudi com Michael McDonald i Steve Gadd.
Durant els anys 70, els seus discos mostraven una gran qualitat i es venien
molt bé, però l'any 1981 es van desfer i cada un d'ells es va llançar pel seu compte si
bé la carrera de Donald Fagen va ser més exitosa. Steely Dan va tornar l'any
2000 publicant "Two against nature", des de llavors no han parat de
treballar, realitzant gires i amb nou discos, 
de fet han publicat set àlbums,
entre discos d'estudi, directes i recopilacions. Aquest tema us ho hem extret
del CD "The very best of Steely Dan" que va veure la llum el 2009 si
bé es trobava originalment en el álbum
de debut de Steely Dan, del 1972, titulat “Can't Buy a Thrill” i el single va
arribar al lloc 6 del Billboard. Hi ha una gran versió a càrrec del músic de
jazz-fussion brasileiro Eumir Deodato, un brillant teclista que és va fer famos
internacionalment quan va gravar “Asi habló Zarathustra 2001”. També la van versionar Waylon
Jennings, l’austriac Falco, The Art of Noise, Paul Hardcastle i uns quans més.
Stevie
Wonder – I just called to say I love you 1984
Hi ha cançons que passen a la història de
la música perquè es van incloure o formaven part de la banda sonora d'una gran
pel·lícula, pero en moltes ocasions i hi ha pel·lícules que només es recorden
en l’actualitat per les seves cançons. Aquest és el cas de "The Woman in
Red", un film del qual avui només recordem la cançó, aquest gran gran tema
del cantant, pianista i compositor de color, invident, Stevie Wonder que va
començar com a nen prodigi, però va saber mantenir-se en la seva posició. Ara
l’escoltarem juntets a Un Toc de Rock. Possiblement i parlan de la pel·lícula,
els més espavilats recordin a la exultant Kelly LeBrock i 
potser a Gene Wilde
que feia de Gene Wilde, però I l'argument? A part de saber que la pel·lícula
anava d'un tipus que volia beneficiar-se a una noia sensacional. Qui se'n
recorda? Dons el director va ser el mateix Gene Wilde que al meu parer, excepte
"El jovenet Frankestein" i potser "No hem parles que no et
vec", no em vénen ara al cap, cap altres films destacables en la seva
trajectòria com a actor. Stevie Wonder es invident, va néixer a Seginaw, Michigan, un 13 de maig de 1950 i va començar com a nen prodigi, sent un dels artistes més venedors del segell Tamla Matown.
Tina Turner – Pivate dancer 1984
Anna Mae Bullock, veritable nom de Tina
Turner, va néixer a Nutbush, Tennessee, el 26 de novembre de 1939 i els seus
gens són barreja de negre, blanc i pell roja. Cantant, compositora, ballarina i
actriu, porta més de cinquanta anys donant canya. Quan va començar i formava
duet amb el seu marit, el maltractador Ike Turner (tot dos a la foto), portaven
un grup de ballarines anomenades The Ikettes que mai acaben les gires, ella les
s'esgotava i més d'una decidia abandonar abans d'acabar i això que a més de
ballar, Tina també cantava. Tina Turner ha guanyat 8 Grammy i ha venut més de
180 milions d'àlbums a tot el món. L’any 2008 va abandonar el seu retir per
recórre el món amb la seva gira "Tina!: 50th 
Anniversary Tour" que es
va celebrar l’any 2009 i va ser una de les més rendibles de la història de
l'espectacle. Aquest tema donava títul al seu àlbum "Private dancer"
que es va editar el 29 de maig de 1984 ha estat un dels seus millors discos
des del seu divorci, aconseguin 5 discos de Platí només als Estats Units. Es
calcula que del álbum es van vendre més de 20 milions de còpies a tot el món.
De fet es l’àlbum que no sols liva tornar la popularidad, la va encumbrar fins
el punt de ser reconeguda como La
Reina del Rock. En una de les varies entrevistes que li he
fet, li vaig preguntar una vegada a Tina Turner que opinava de que es digués
d'ella que tenia les millors cames del rock, la cantant es va fer un fart de
riure, però em mirava d’aquesta forma coqueta i picarona de mirar que tenen les
noies quan els hi dius alguna cosa que els ha agradat sentir. Per cert, en el
tema que dóna títol al LP i que escoltem ara a Un Toc de Rock, col·labora Mark
Knopfler que crec, si no em falla la memòria, va ser l'autor de la cançó
“Private dancer”.
Tom Jones – Sixteen tons 1967
realitza una estupenda adaptació que es va incloure en l'àlbum
"Green green grass of home" de 1967 que es va reeditar en versió CD
l'1 de juliol de 1991,però jo us l'he extret del recopilatori
"Gold", si bé la cançó s'ha inclòs de fet en un munt de grans èxits i
recopìlatoris seus. De nom complet Sir Thomas Jones Woodward, està en possessió
de la
Excelentísima Ordre de l'Imperi Britànic, havent estat
nomenat Cavaller per la
Reina Isabel II el 29 de març de 2006. Tom Jones va néixer a
Treforest, Pontybird, una ciutat prop de Cardiff, a Gal·les, el 7 de juny de
1940. Per cert, amb tot i el que es diu dels seus origens, Tom Jones mai va
treballar de miner. Aixó si, la seva veu es "una mina". Abans
d’acabar us dire que els cales que Tom Jones va guanyar amb les vendes del seu
primer single amb la cançó “No es res extrany”, els va destinar a comprar una
casa per la seva mare.
Van
Morrison – Born to sing 2012
El genial cantant, compositor,
saxofonista i productor irlandès Van Morrison que es va donar a conèixer sent
líder del grup Them, va publicar l'any passat un àlbum al que aquesta cançó
carregada de blues, d'alguna manera li va donar títol "Born To Sing No Pla
B". El disc es va editar a través del segell Blue Note Records el 2
d'octubre del 2012 és el 34é treball d'estudi i va debutar entrant al lloc 10
del Billboard. Va ser produït pel propi Van Morrison i es va gravar a Belfast.
Aquest ha estat el primer àlbum amb temes nous de l'irlandès que feia cinc anys
que no gravava material inèdit. La veritat és que les lletres dels temes són
molt més compromeses socialment d'allò a lo que ens té acostumats Van Morrison,
encara que aquest va aclarir que no s'ha tornat un cantant de protesta, ell
només observa el que passa al seu 
voltant i ho reflecteix en les seves lletres.
En aquest disc Van Morrison reprèn el saxo que feia anys no tocava ell en els
seus discos, a més del piano, la guitarra i cantar, al costat de Paul Moran
(órgano Hammond, trompeta, piano y teclados), Alistair White (trombó), el
genial saxofonista Chris White que també toca el clarinet, Dave Keary (guitarres),
Paul Moore (baix) i Jeff Lardner (bateria i percussió). George Ivan Morrison va
néixer el 31 d'agost de 1945
a Irlanda del Nord, a Belfast, una ciutat a la qual els
anglesos anomenen Londonderry, cosa que cabreja bastant als irlandesos i els hi
resulta fins i tot ofensiu. Va ser el líder del grup Them del 1964 al 1966 i
amb ells va gravar una de les cançons mítiques del rock, "Glòria" que
va composar ell mateix. Tot i ser un bon saxofonista i haver tocat l'instrument
en molts dels seus discos, feia anys que no el feia servir tocan-lo ell i porta
un o dos saxofonista professional en les seves gires i enregistraments.
Bruce
Willis i Danny Aiello – Would you like to swing on a star 1991
Ara anem a escoltar a un altre actor que
també posseeix una interessant carrera com a cantant paral·lelament a la que
manté amb el Setè Art. A Bruce Willis ja el vem escoltar cantar a la banda sonora de la sèrie
"Llum de Lluna" que va protagonitzar i allí, almenys a mi, em va
començar a sorprendre. Aquesta cançó en la que Bruce Willis compta amb la col·laboració de
l’actor Danny Aiello i que està plena de swing, si be ell musicalmente es molt
rocker, es va incloure a la banda sonora del film “El gran falcó” de l’any
1991, on la cantant tot dos actor mentres fan un robatori. Bruce Willis ha gravat uns quants
àlbums, sobretot interpretant R & B i rock. Quan
es dedica a la música es diu Bruce Willis and The Accelerators. Encara que de
nacionalitat nord-americana, Bruce Willis va néixer a Idra-Oberstein, Alemanya,
19 de març de 1955. Se'l considera un dels actors protagonistes més rendibles
del cinema americà ja que es calcula que les seves pel·lícules han arribat a 
recaptar més de 3.000 milions de dòlars en taquilla. Com estrella del rock Bruce
Willis no és el mateix, però jo estic convençut que a ell li és ben igual ja
que a la música es dedica bàsicament per diversió, com molts altres companys i
companyes de Hollywood. A Un Toc de Rock jo us he anat presentant uns quants i
he anat madurat l’idea des de el principi del programa i se'm passa pel cap, la
bola de pensar, que un dia d'aquests us podria preparar un programa en el què
només escoltaríem a actors i actrius que a més han cantat o canten. Pot ser interessant, no? 
Bruce Willis i Danny Aielo cantant la cançó a la pel·lícula
America – I
need you 1971
"America", editat l’any 1971 que va ser número 1 als
Estats Units durant 5 setmanes i va pujar al 14 a Anglaterra superant el
milió d'unitats venudes. Era el mateix disc del que us he extret aquest tema i
que és una composició de Lennon/McCartney que ja van gravar The Beatles molt
abans. En la gravació de les cançons d’aquest llarga durada d'America van
col·laborar Dave Atwood (bateria), Ray Cooper (percussió), Kim Haworth
(bateria) i David Lindley (guitarres). Dan Peek va deixar el grup el 1977 i va
morir el 24 de juliol de 2011
a les Illes Caiman, als 60 anys d'edat. Els seus dos
companys encara segueixen mantenin America en actiu.
La dita d’avui es del gran poeta Antonio
Machado que va manifestar en un dels seus poemas:
“Tot neci confon valor i preu”
Tanquem per avui Un Toc de Rock i abans
de tocar el dos us deixaré amb la companyia de la Xarxa de
Comunicació Local i també totes aquelles emissores que emeten el programa.
Jo soc Mario Prades i aixó ha sigut tot per avui.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario