Un Toc de Rock 08-01

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els  programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui poso en marxa una nova temporada d'Un Toc de Rock, dos programes setmanals que surten a l'aire a través de la Xarxa de Comunicació Local i altres emissores a Catalunya i Balears i en el qual realitzem un recorregut per la història musical dels últims cent anys, un passeig per la banda sonora de les nostres vides, pels nostres records, sense que per això deixem de mirar el present. Aquesta serà la nostra vuitena temporada, vuit anys sortint a les ones i vull donar la benvinguda a les noves emissores que hagin inclòs Un Toc de Rock a la seva programació i saludar a aquelles que ja el passaven, gràcies per permetre’m estar amb vosaltres. Jo soc Mario Prades i començo posan en marxa els motors per realitzar aquest viatge per els records, aquells que configuran una part important de la nostra vida, per que com deia Serrat, avui, avui pot ser un gran día i nosaltres caminarem.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bongo Botrako – Caminando 2010

Encara que Bongo Botrako ja tenen al carrer un nou disc titulat "Revoltosa", publicat a mitjanç del novembre del 2012, jo obriré el primer programa d’aquesta vuitena temporada d’Un Toc de Rock amb una cançó que us l'he extret del seu primer treball editat l’any 2010 i titulat genèricament "Cada dia sale el sol", on mentan de passada l’obra de Machado, si bé i amb anterioritat Bongo Botrako ja havien publicat una maqueta. La veritat és que aquesta bona banda nascuda a Tarragona és digne d'atenció, en els pocs anys que porten treballant és que no paren i s'han inflat de realitzar concerts, tant en territori espanyol com a França. El grup l'integren Uri Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual (guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria),  Xavi Barrero (trompeta), Óscar Gómez (saxo) i David García (baix). El disc us el podeu descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web, una iniciativa que molts grups estan adoptant per promocionar els seus enregistraments i que funciona ja que si bé els ingressos per vendes de discos són mínims o no existenxen, el benefici real i interessant per als grups és la difusió de la seva música i anherentment l'augment de les seves actuacions que és veritablement del que han de viure els artistes, d'enfrontar-se amb el públic cara a cara i demostrar en directe tot el que saben fer que en el cas de Bongo Botrako és molt. Com a exemple teniu damunt de la taula el cas de Els Catarres amb un volum de
concerts que per a si ho volguessin "grans" de la música en català o grups consolidats des de fa molts anys. I és que la crisi existeix, però també hi ha les companyies discogràfiques amb les seves manipulacions i la compra de posicions en les llistes de la ràdio-fórmula, una xacra dins el món de la música actual a Espanya. Uns altres que van el mateix son Oques Grasses i Batak. Per cert, el primer artista que va usar Internet per col·locar els seus discos saltant-se a les discogràfiques va ser Manolo Tena que va vendre l’àlbum "Insólito" editat l'any 2000, sols a través d'internet i a molt bon preu, allò li va representar el boicot per part de les emissores de ràdio fórmula que no poden tolerar se'ls escapi el negoci.

Vargas Blues Band – Wahabu 2003

Ara us porto aquesta cançó en la qual la Vargas Blues Band se'ns presenta plena d'influències al Carlos Santana i en què destaquen les percussions llatines tan habituals en el guitarrista mexicà, amb tocs molt africans. És clar que la Vargas Blues Band, liderada pel guitarrista madrileny Javier Vargas té dret a emular a Santana, "Blues Latino", una de les composicions de Javier Vargas va ser gravada per Carlos Santana i el madrileny el va acompanyar a Espanya i França, a la gira de presentació del "Supernatural" de Santana. La cançó que escoltem us l'extrec de l'àlbum "Chill Latin Blues" que la Vargas Blues Band va publicar l'any 2003. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes. Ha creat diversos grups, entre ells jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat 16 àlbums d'estudi i tres en directe. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. De fet i com us deia, Carlos Santana va gravar la cançó “Blues Latino” en el seu disc “Santana Brothers”, escrita per Javier Vargas que va tornar a actuar amb Santana l’any 1998 a París i a Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

Chingon – Malagueña Salerosa 2003

Aquest tema us l’extret del film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert Rodriguez, protagonitzat per Johnny Deep, Antonio Banderas i Salma Hayek, es un home que te el seu propi grup, anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. Per aquesta raó gairebé sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules. De fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro  (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert Rodriguez els Chingon han acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Aquest tema és una gran versió del clàssic del folklore llatí americà que s'atribueix als compositors Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que algunes fons diuen que el compostor va ser el mexicà Nicandro Castell. De fet Chingon només han gravat un àlbum, però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Son un grup als que podríem enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i angles.

Danza Invisible – A este lado de la carretera 1988

El grup malagueny Danza Invisible va versionar aquest tema de Van Morrison i ho van fer així de bé. A la lletra ens parlen de diferències socials d'un costat i l'altre de la ciutat, on depenent del costat en que et trobes ets millor o pitjor, sense tenir en compte que l'ésser humà, bo o dolent, és el mateix estigui on estigui. Jo vaig redescobrir la cançó en un disc recopilatori, un doble CD titulat "Más que coches" i Danza Invisible era l'únic grup espanyol que es va incloure, compartin pistes amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd, Blue Brothers i altres del mateix nivell. Danza Invisible es van crear a Torremolinos i va ser fundat per Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup de punk Adrenalina, l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar solsament a la bateria. Jo créia que Antoñito havia mort, però per sort m’equivocava. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb "Mis ojos hacia ti". Aquesta cançó que estem escoltant es trobava originalment en el seu LP "A Tu Alcance", publicat l’any 1988.Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar (la foto, feta per Mario Prades, es d'aquell concert). Per cert, salutacions als oidors d’Hospitalet i Vandellos. El bateria Ricardo Texidó va deixar Danza Invisible l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". El darrer treball de Danza Invisible “Tía Lucía” es va editar l'any 2010 i seguin la moda actual, tot son versions, amb cançons de Gato Pérez, Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat en total 19 discos i coseguit 7 Discos d’Or i 2 de Platí.

Bars – Foc al cor 1984

Extreta des del seu tercer àlbum titulat “T'ho diré mil vegades” que el grup català Bars van publicar l’any 1994, os porto avui a Un Toc de Rock una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock y el blues, amb bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 25 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.

B-30 – Bons temps 1994

Durant els anys 80 el rock català que havia començat a finals dels seixanta entremesclat amb l'Ona Laietana va anar prenent cos i es va convertir en un moviment gràcies a grups com Detectors, Dioni Oliver i Melodrama, TR, Double Buble, Octubre, N'Gai N'Gai, Bocanegra i algun altre. Amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra va prendre carta d'identitat i van sorgir altres bones bandes capaces de fer bon rock en la nostra llengua. Entre aquesta nova fornada hem de destacar a B-30. Aquest tema es va publicar en single i es va extreure del seu quart LP "L'Acustic" que es va gravar durant una gira acústica que el grup va realitzar el 1993 i va publicar el segell PSM Records. En aquella època el seu mànager era un conegut meu que sempre em va cridar l'atenció ja que la seva primera empresa va ser Porc Produccions, es trobava al carrer Perill de Barcelona, al número 13 i ell es deia Serapi Soler. Tornant a B-30, es diu que es van crear l’any 1981, si bé jo no els vaig descubrir fins finals de la década i eren els germans Jordi i Daniel Pueyo al costat de Pepe Fuster, Luigi Carpintieri i Francesc Macià. Aquest és el seu últim disc, encara que crec que van gravar un en anglès que es titulava "For Fans Only", però em sembla que no va arribar a publicar-se mai.

Els B-30 en concert

Burning – Qué hace una chica como tú en un sitio como éste? 1978

Sempre he dit i ara tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dos formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning Johnny Cifuentes. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui en dia és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta banda madrilenya. Era cara A d'un single publicat per Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca" que en aquest single estaba cantada per Toño i la versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser inclosa al LP “El fin de la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes (a la foto). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios.

Amaral – Las chicas de mi barrio 2008

Possiblement el disc amb més qualitat en la carrera discogràfica del duet saragossà Amaral, integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre, sigui "Gato negro - Dragón rojo", un doble àlbum gravat entre Londres, Madrid i Nova York que es va publicar el 27 de maig de 2008 i del que us he extret la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. Aquest va ser el cinquè àlbum d'estudi d'Amaral que en total han publicat sis discos d'estudi, una edició especial i dos dvd 's en directe, des de 1998, any en què van començar. El seu disc més venut, però, ha estat "Estrella de mar", editat l'any 2002 i en el qual es va incloure la cançó "Sin ti no soy nada", possiblement la més popular en la seva carrera. Juan Aguirre havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani, amor a primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat és que malgrat la seva brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts i des de que van treure "Hacia lo salvaje" l'any 2011, poc s'ha sabut d'ells.

Furia – A flor de piel 1972

El grup barceloní Furia es va crear després de la dissolució de Los Gatos, que abans eren els popular Gatos Negros i van tenir una curta carrera marcada per quatre singles del qual aquest és el més interessant i que és van anar publicant de 1971 fins l’any 1973. La veritat és que “A flor de piel” es tracta d'una cançó que a mi particularment sempre em va agradar. A la banda trobàvem al guitarrista Quique Tudela, junt amb Toni, Eddy i Alfredo. Quique Tudela avui en dia forma part de Los Salvajes, actuant amb aquests, amb Gatos Negros i un tercer grup que és la fusió dels altres dos i al que anomenen Clan Gatos Salvajes. Aquest single que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar l’any 1972 a través del segell BP i va ser distribuït per Belter, de fet jo sempre he cregut que era un subsegell de Belter. La veritat es que Furia eran un grup que petaven mol bé, però no van tindre la seva oportunitat, suposo que la discográfica, petita ja en aquella època, va influir i molt, així com els problemes legals que més tard va tindre Belter fins que va desapareixe com a segell i el seu catalec es va perde al quedar-s'el alguns dels ejecutius del segell com indemnització. Anys més tard el trovabem en altres segells que van anar sortin, entre ells Divucsa. Ara a Furia els recordem a Un Toc de Rock amb aquesta bona cançó. A la foto Quique Tudela tocant amb Los Salvajes.

Dani Flaco – Desapareció

Daniel Sánchez García, que sembla ser que de nen era molt prim i per aixó seria conegut artísticamente anys més tard com Dani Flaco, va néixer al barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, l’any 1977 i al igual que els Estopa, anava per operari de la SEAT, però la música va guanyar. La veritat es que primer anava per jugador de futbol, pero una lesió va truncar els seus somnis. Mira tu, com el Julito Iglesias. Dani Flaco es podria considerar avui dia un cantautor urbà. Les seves cançons tenen bones lletre, en moltes ocasions molt dures i que parlen de coses cotidianes que passen al seu voltant, als carrers de qualsevol ciutat. Aquesta que sona ara tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es descubreixen les seves despulles. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a les families en el dolor i la desesperació. Des de Un Toc de Rock jo sé que dir aixó aquí al programa és clamar en el desert, però només em resta volgué seguir sent un il·lús optimista que espera de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I hi han massas avui en dia. Nosaltres recordem un cas molt proper, va passar a Tarragona ciutat, on va desapareixer Aurora Mancebo, filla del pintor i cantant tarraconí José Luis Mancebo i crec recordar que rés s’ha sabut ancara avui, un grapat d’anys després, d’ella.

Tradivarius – Carta 1993

Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m’explicava un dia dinan a casa meva i molt orgullós desprès de donar-me el disc que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva resposta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup barceloní Ipso Facto dels que jo habia estat represerntant, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. Pep Solorzano, al voltant del que s’aglutinaba Tradivarious, es amic meu, però la veritat es que fa un munt d’anys que no se rés d’ell, si bé per referències se que segueix en el món de la música. En l’àlbum “Bruixes” del que us he extret el tema, van col·laborar també Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta bona cançó que escoltem ara ens parla de com canvia la gent amb el pas dels anys.

Alberto Bourbon – Antes de ti no hubo antes 1974

Escoltarem ara a Alberto Bourbon, un dels bons cantautors sorgits a finals dels seixanta, molt propers al pop-rock i que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que la seva qualitat es mereixia. Aquest tema es posiblement el més popular i el que millor es va vendre de la seva carrera, es va publicar en single l’any 1974. Alberto Bourbon, li va donar a aquesta peça una lletra molt bona i que ens parla d'amor, del seu Gran Amor, perque després de coneixer-la ja no va quedar en el seu record cap dels amors d’abans, es al meu parer i junt a “Uniforme de franela” i “Antonio” las millors cançós de la seva carrera. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va abandonar la música i és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l'any 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més, pero cal destacar la seva tasca composan per Rocío Jurado, ell li va fer les cançons que van marcà el cambio de la copla al pop. Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer el 1968 i l'últim l’any 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" que escoltarem un altre dia. Creia que Alberto Bourbon va morir, però no ho podia assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon, però Luis del Olmo en un dels seus programes va lleguir un poema d’ell i va dir que si, que ja no estava entre nosaltres. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama. Per cert, aquesta cançó va ser versionada també per un cantant italià que es deia Orlando.

Ana Belén & Lucio Dalla – Caruso 1997

“Caruso” és una cançó escrita per Lucio Dalla l'any 1986 dedicada al gran tenor Enrico Caruso i que va incloure a la banda sonora de la sèrie "Mama Lucia" que va protagonitzar Sophia Loren, encara que la interpretava el gran tenor Luciano Pavarotti i es va editar a Espanya l'any 1988. Ana Belén la va gravar l’any 1997 en el seu àlbum "Mírame" cantant a duet amb el seu autor, el cantant Lucio Dalla que va morir el passat 1 de març i aquesta és la versió que ara us porto a Un Toc de Rock. En aquest àlbum Ana Belén va incloure diverses col·laboracions, entre elles trobàvem temes amb Antonio Carmona de Ketama, Antonio Banderas, Chico Buarque, Fito Páez i Chavela Vargas. El respecte d'aquest disc, en els títols de crèdit Ana va manifestar "Crec que mai havia trigat tant a gravar un disc... per descomptat el resultat no hagués estat el mateix sense ells". Arran de la mort de Lucio Dalla, Ana va lamentar-se per no haver inclòs cap cançó seva en el seu últim treball discogràfic “A los hombres que amé” que va publicar, després de quatre anys de silenci discogràfic, el 15 de novembre de 2011 i que va ser Disc d'Or, en l’àlbum tot eren versions de bons amics. María del Pilar Cuesta Acosta a la que coneixem com Ana Belén, va néixer a Madrid el 27 de maig de 1951 i va conèixa al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tinc masa clar. Al cinema va debutar a la pel·lícula "Zampo i jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres. A la foto Ana Belén amb Lucio Dalla.

La Orquesta Mondragón – Blowin’ in the wind 2006

L'any 2006 es va editar un disc recopilatori de l'Orquestra Mondragón titulat "¡Viva Mondragón!", del que us he extret aquesta versió, molt a l'estil Gurruchaga, d'aquest clàssic de Bob Dylan que ens segueix explicant tot i els anys transcorreguts que "la resposta encara està en el vent". En l’àlbum i a més de temes ja clàssics del repertori de l'Orquestra Mondragón, també es van incloure altres versions, entre elles cal destacar "Johnny cogió su fusil", "Stand By Me" i "Just A Gigolo". L'Orquestra Mondragón es va formar a Sant Sebastià, l'any 1976 i està liderada per Javier Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que valent-se  únicament de la mímica convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Per cert, els germa de Popotxo era batería d’un grup mític dels anys seixanta, Los Ágaros. La Orquesta Mondragón són una de les primeres bandes espanyoles o possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaohs o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón amb la qual tancarem la barraqueta d'Un Toc de Rock per avui en aquest primer programa de la vuitena temporada, han passat moltíssims músics al llarg dels anys, destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Ángel Celada, Ray Gómez i molts més, en total per l'Orquestra Mondragón han pasat 24 músics.

Aquesta temporada seguiré amb la tónica de acabar el programa amb una dita i la d’avui ve de la Grecia clàssica i la va dir Aristótels:

“L'amistat engendra justícia... i la mesura de

l'home bo és també la mesura de l'amistat”

Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixo amb bona companyia, la de la Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. A reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se elprograma  (Link to dowload the radioprogram)