Un Toc de Rock programa 08-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

 

Foto: Jordi Aliaga

Avui comencem Un Toc de Rock des d'Itàlia i escoltant a una de les veus més negres de les últimes dècades al veí país mediterrani. Des d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre obrim el programa amb Zucchero.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Zucchero – Baila Morena 2004

Aquesta cançó que sona avui a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "ZU & Co" que Zucchero, de veritable nom Adelmo Fornaciari i nascut a Roncocesi di Reggio Emilia, el 25 setembre 1955 va publicar el 2004. Un disc ple de bones col.laboracions, entre elles Miles Davis, John Lee Hooker, Tom Jones, Sting, BB King, Ronan Keating, Cheb Mami, Dolores O'Riordan (ex-cantant dels The Cramberries), Paul Young, Maná, Brian May i altres. Zucchero és una de les veus més internacionals sorgides a Itàlia en les últimes dècades. El 1983 grava el seu primer àlbum, "Un po 'di Zucchero" que va passar amb més pena que glòria. El 1984 escriu la cançó "Non voglio mica la lluna" que en castellà es va titular "Yo no te pido la luna" interpretada al Festival de San Remo per Loretta Goggi i que a Espanya va triomfar en la versió de la italiana Fiordaliso. Però la carrera de Zucchero es consolida gràcies al tema "Senza una donna" que va comptar amb la col.laboració del britànic Paul Young i es va gravar el 1991. El 1996 va publicar un recopilatori amb els seus millors temes i va arribar a vendre més de 3 milions de còpies. Zucchero es una de les veus mes negres del panorama musical italià.

Zucchero

Electric Light Orchestra - Rock and roll is King 1983

Ens asseguren que el rock and roll és el rei, són la ELO, la Electric Light Orchestra. Un grup que es va crear a Birmigham el 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots es van col.locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Aquest tema es va publicar en single al juny de 1983 arribant al lloc 19 en el Billboard i tancava el seu LP "Secret Messages". En aquesta gravació de la ELO, el grup l'integren Jeff Lynne (veu, guitarra, sintetitzadors, baix, piano i percussió), juntament amb Bev Bevan (bateria i percussió), Richard Tandy (sintetitzadors, piano, harmònica i Oberheim DMX), Kelly Groucutt (baix i cors) i Dave Morgan (cors), sense oblidar Mik Kaminski que toca el violí en aquest tema. Aquest LP es va reeditar en versió CD el 12 de juny de 2001. Per cert, un altre dia os explicaré que es realment aquesta mena de nau espaial que es veu als seus discos.

 

Electric Light Orchestra

Johnny Burnette and Rock’n’roll Trio – The train keep a rolling

Aquí al país vem conèixa aquesta cançó amb el seu títol en castellà "El tren de la costa" i gràcies a una extraordinària versió que van realitzar Los Sírex a mitjans dels 60. John Joseph "Johnny" Burnette va néixa a Memphis, Tennessee, el 25 de març de 1934. Va ser un pioner del Rock and roll i al costat del seu germà gran, Dorsey Burnette i el seu amic Paul Burlison, van fundar el 1952 The Rock and Roll Trio. Van tenir una carrera brillant i plena d'èxits, entre ells aquest que escoltem avui a Un toc de Rock i "You're Sixteen, You're Beautiful (And You're Mine)" que aquí al país abreugem el títol i es va quedar a "Tens 16 anys ". El 14 d'agost de 1964, mentres Johnny pescava amb un bot al llac Clearlake, a Califòrnia, un iot va xocar amb ell deixant-lo inconscient en l'aigua, allò va provocar el seu ofegament. Johnny Burnette va ser enterrat al Forest Lawn Memorial Park Cemetery de Glendale, Califòrnia.

 

Caràtula del EP de Los Sírex ons es trovaba "El tren de la costa"

Lynyrd Skyner – Sweet home Alabama 1974

El grup Lynyrd Skyner van ser líders de l'anomenat rock sureny, es van crear a Jacksonville, Florida, a l'estiu de 1964. El seu nom era de tan difícil pronunciació que van decidir solucionar-ho i per això el seu primer LP es va titular "Pronounced 'Leh-'nérd' skin-'nérd (pronúncial lenerd skinnerd)" que per cert va ser doble Disc de Platí i es va publicar el 1973. El tema que escoltem, la cançó més carismàtica en la seva carrera, es va editar en single a l'agost del 74 i es trobava en el seu segon LP "Second Helping". Va aconseguir el lloc 8 en les llistes i va ser composta com a rèplica a les cançons de Neil Young "Alabama" i "Southern Man" que acusaven a l'estat d'Alabama de racista i de fomentar l'esclavitud. Al setembre de 2007, el governador d'Alabama, Bob Riley, va anunciar que la frase "Sweet Home Alabama" s'utilitzaria per promoure el turisme de l'estat en una campanya publicitària que va costar uns quants milions de dòlars. En aquest enregistrament el grup l'integren Ronnie Van Zant (Veu), Ed King (Guitarra), Leon Wilkeson (Baix), Bob Burns (Percussió), Billy Powell (Piano), Allen Collins (Guitarra) Gary Rossington (Guitarres) i Clydie King, Merry Clayton i Sherlie Matthews als cors), i el productor Al Kooper. Per cert que el nom ho van prendre del d'un professor de l'escola on estudiaven que obligava a portar el cabell curt als alumnes i a ells els va castigar en diverses ocasions obligant-los a portar una xarxa per amagar les "cholles". Ronnie Van Zant, líder del grup, va morir el 20 octubre 1977 als 29 anys d'edat, en Gillsburg, Mississippi, a causa d'un accident. Actualment en el grup es troben dos dels seus germans Donnie Van Zant un dels fundadors del grup i Johnny Van Zant.

Ronnie Van Zant i a sota la seva tomba

Santana – One chain 1978

Des de l'àlbum "Inner secrets" de Santana, publicat al 1978, us porto aquest tema en el que a mi sempre m'ha recordat als britànics Sniff'n' The Tears, però la qualitat no podem negar-li. Carlos Santana, nascut a Autlán de Navarro, Jalisco, Mèxic, el 20 de juliol de 1947. Carlos Augusto Santana Alves és un dels millors guitarristes del món i des del principi de la seva carrera, el 1969, sempre ha sabut imprimir a la seva obra aquest sabor llatí que ha creat escola. Quan va arribar a Califòrnia i per poder mantenir-se, sabeu a què es va dedicar Carlos Santana, doncs a tocar mariachis i ranxeres en bodes i batejos. Quan va actuar i va triomfar al Festival de Woodstock que es va celebrar a Bethel, Nova York, entre el 15 i el 18 d'agost de 1969, era l'únic dels participants que encara no tenia disc al carrer.

 

Festival de Woodstock

El Chicano – Se fue mi (Chachita)

El seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer de 1980 a Caguas, Puerto Rico, però sel coneix, tant a ell com a la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. El seu primer èxit va ser una versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado" que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes i el va portar a realitzar uina gira pels Estats Units. Inicialment el grup l'integraven Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron, Baeza i Juan Andrés De Lluna. Pel grup han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereria i Sales. Dos dels components del grup van morir el 2010: L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentre que el 4 d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup.

 

El Chicano

Suzanne Vega – Luka 1987

La cantant i compositora Suzanne Vega va néixa el 11 de juliol de 1959 a Santa Monica, Califòrnia. El 1985 va treure el seu primer disc amb el seu nom per títol, però la seva poc prolífera carrera es troba marcada per LP "Solitude standing" de 1987 i sobretot pel tema "Luka" que va ser el seu single estrella i la cançó més popular d'aquesta cantant nord-americana. "Luka" parla sobre el maltractament infantil i Suzanne Vega la va escriure inspirant-se en la figura d'un nen del seu antic barri, el single arribar al lloc 3 en les llistes d'Estats Units i al 23 en el Regne Unit. En total Suzanne Vega ha publicat 8 discos, l'últim "Beauty and Crime" el 2007.

 

Suzanne Vega

Magna Carta – Highway to Spain 1995

Són una de les millors bandes de folk-rock angleses de la història i han realitzat gires en moltes ocasions per Espanya. En una d'elles, organitzada pel meu amic Mikel Barsa, va sortir aquesta cançó "Highway to Spain" que mai va arribar a publicar-se a Anglaterra i només es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones,  propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, juntament amb aquest tema inèdit fins aquell moment i altres peces noves. Per cert i això és important, era doble, però es va vendre a preu de senzill. Magna Carta estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres, 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009, però “Las tierras del viento” no te desperdici, si be no consta a la seva discografia oficial. Suposo que seria per no haver-se publicat a Anglaterra.

Magna Carta

Dave Alvin – Everett ruess 2004

El veterano guitarrista, cantante y compositor, Dave Alvin nació en Downey, California, el 11 de noviembre de 1955. Este tema se encontraba en su álbum “Ashgrove” publicado en 2004. Formó parte del grupo The Blasters que funcionaron muy bien a principios de los 80. También militó en X y con miembros de este último grupo creó The Knitters. Otras bandas en las que ha tocado son The Flesh Eaters y The Gun Club. Comenzó a grabar en solitario en 1987, debutando con “Romeo's Escape”. Dave Alvin tiene grabados 14 álbumes en solitario más 11 con los diferentes grupos.

 

Dave Alvin

Albert Hammond – The air that I breathe 1972

Va començar a Espanya formant part dels grups The Dimond Boys i el duet Albert i Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se en solitari amb temes com aquell en què ens deia que mai plovia en el Sud de Califòrnia, però una faceta seva poc coneguda és la de compositor i és una de les més importants. Albert Hammond va néixa el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Peñón de Gibraltar. Tornant al compositor, ha escrit cançons per a The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson, entre molts altres. Aquesta cançó ha estat gravada també per The Hollies, va ser escrita per Albert Hammond i Mike Hazlewood i es va incloure a l'àlbum "It Never Rains in Southern California", de 1972. El 19 juny 2008 Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant dels The Strokes, i el fill es diu Albert Hammond Jr.

 

Albert Hammond

Bee Gees - How deep is your love 1977

Dins de l'etapa post "Febre del dissabte a la nit" dels britànics Bee Gees, destaca aquest tema, un "Peaso canción" lenta que em van demanar mitjançant un correu electrònic, un Emilio i aquí està sonant a Un Toc de Rock per a aquestes amigues que ens escolten descarregant el programa des de Barcelona. El grup estava integrat pels germans Gibbs, Barry, Robin i Maurice que va morir el 12 de gener de 2003. Un altre dels seus germans, Andy Gibb (5 de març de 1958 - 10 març 1988), també es va dedicar a la música i si bé va col.laborar en alguna ocasió amb ells, mai va formar part del grup. Aquest tema va arribar a la primera posició en Estats Units i en gairebé tot el món i es trobava en el seu LP doble amb la banda sonora de "Saturday Night Fever" i es va publicar al novembre de 1977. És la banda sonora més venuda de tots els temps.

 

Bee Gees

Queen – One year of love

Des d'una altra bona banda sonora, la de la pel.lícula "Els Immortals" que en anglès es títolà "The Highlanders", us portem aquest extraordinari tema a càrrec dels britànics Queen, amb el desaparegut Freddy Mercury (de nom real Farrokh Bulsara, nascut a Zanzíbar, Tanzània, el 5 de setembre de 1946 - Londres, 24 de novembre de 1991) al capdavant i Brian May a l'ombra i com a cervell de la banda, al costat del bateria Roger Taylor i al baixte John Deacon. Brian May és un innovador i un geni de l'electrònica, ell ha modificat des del principi les seves guitarres per aconseguir el so característic i crear un artefacte per a modificar la veu que, tot i disposar d'una veu potent, va utilitzar sempre Freddy Mercury i el ús va crear tants i tants problemes per trobar un substitut per a ell com a cantant de la banda. George Michael va ser un dels noms que es van sospesar, però finalment va ser Paul Rodgers l'escollit i va estar amb Queen fins al 12 de maig de 2009, data en què es van separar amistosament després de dues gires mundials i dos discos en directe.

 

Queen

 

També els Queen han sortit a Los Simpson

Tony Joe White - Rainy night in Georgia 1970

I per acabar el programa d'avui us porto a aquest gran cantant, extraordinari guitarrista i millor compositor, les seves cançons han estat èxit en veus com Elvis Presley, Glenn Campbell, Ray Charles, Tennessee Ernie Ford, Aaron Neville, Brook Benton i tants d'altres, tot i que havent gravat ell també, en la seva pròpia versió mai han assolit els primers llocs de les llistes. Tony Joe White va néixa a Oak Grove, Louisiana, el 23 de juliol de 1943. Aquesta cançó, escrita el 1962, va triomfar en la versió del cantant de color Brook Benton el 1970 i que va arrivar a vendre més de dos milions de còpies, estan catalogada com una de les millors 100 cançons del Segle XX per la revista Rolling Stone.

Tony Joe White

Per això us deixo en bona companyia i des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, acomiadarem Un Toc de Rock amb una frase del polític, científic i inventor nord-americà Benjamin Franklin que va dir:

"Un avui val per dos demà"

Fins el proper programa.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program

Un Toc de Rock programa 02-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç per  descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

El cel està ennuvolat (Foto; Mario Prades)

Vaig rebre un correu electrònic dient-me que expliqués perquè havia parlat amb to despectiu dels frikis que sorgeixen en les últimes dècades. La veritat és que no crec haver utilitzat un to despectiu per referir-me a tots aquests personatges que ocupen pàgines de revistes i hores i hores de petita pantalla i tenen tan d'interes mediatic, només pel fet "rellevant" d'haver participat en un Gran Hermano o per haver explicat públicament que s'han ficat al llit d'aquella o aquell personatge rellevant del món de l'espectacle, la cultura, l'aristocràcia o l'esport. Però si algú vol saber la meva opinió, tinc de tots aquests "famosos" un concepte que els deixa més o menys a la mateixa alçada que els cordons de les meves sabates. Crec que mols d’aquest guaperas, tan nois com noies, tenen cap perque en cas contrari les serradures tindrien que portar-les a les mans. Repeteixo el que ja us he dit en diverses ocasions, en els 70 i 80 van sorgir una sèrie de personatges que també es podien considerar frikis, però que destacaven, a més de per les seves extravagàncies, perquè feien coses més o menys interessants. Paco Clavel és un d'ells. Pot agradar o no, però es va ficar de ple en grups musicals creant una idea molt glam de la moguda i avui en dia ningú li pot negar la seva importància dins d'ella. El mateix passa si parlem de Bibi Andersen, tots sabíem que era un transvestit, però treballava en el món del cabaret i la revista, passant a ser vedette amb espectacles propis que van funcionar comercialment i això crec que ningú pot negar-ho, fins i tot va grabar discos i van funcionar a nivell vendas. És clar que també en un dels últims Gran Hermano va sortir un transvestit, però algú pot atrevir-se a comparar la seva carrera professional amb la de Bibi? Popotxo Ayestaran de l'Orquestra Mondragón també era un personatge curiós i estrafolari, un friki, però ningú posa en dubte que era un gran còmic i un excel.lent mim que sabia omplir l'escenari i mantenir-se al mateix nivell que Javier Gurruchaga, un altre que tal. I hi ha més frikis que Almodóvar y McNamara? Ah però és o no és un bon director... i que em dieu de la mateixa Alaska, el panzón de discos que ha arribat a vendre és impressionant, crec que per només un 10% del 10% ja haguessin signat les Sex Bomb o el de els enciams i la verdura pengats del cap.

Quan van començar a aparèixa personatges com aquell de Ratikulin que va descobrir el Cárdenas o el Sonrisas y el seu Cuñao que va popularitzar El Loco de la Colina, junt al padre Apeles o Antonia Dell'Atte enrecordanse de l'Ana Obregón i els seus progenitors, va ser quan la cosa començar a degenerar-se i francament i crec convertir-me en la veu de molts, cada vegada està pitjor. Els mitjans creen petits ídols que no es que tinguin els peus de fang, és que no tenen ni peus. Això si, saben sortir en un programa de televisió i cridar com a més millor, insultar o sentir-se insultats pels altres que resulten ser, amb poca diferència, de la mateixa mena. Jo no jutgo, solsament dic el que penso. Em fa pena que algú pugui sentir-se ofès per la meva opinió, però si una cosa m'ha ensenyat la meva vida professional és a ser honest amb tots aquells que m'escolten. On ha quedat el respecte als altres perquè aquests puguin respectar-nos a nosaltres?

Per tant i havent deixat molt clar la meva opinió sobre tots aquests frikis anem a escoltar a Lady Champagne i comencem Un Toc de Rock d'avui

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bibi Andersen – Call me Lady Champagne 1980

Al costat de "Sálvame", van ser els èxit en disc de Bibi Andersen, èxit relatiu, però la veritat és que van sonar i molt i ella va sortir en moltes ocasions per televisió. Bibi Andersen va gravar un LP titulat "Canto" el 1980 on es trovaben ambues cançons. Bibi va néixa a Tànger el 13 de febrer de 1954 i el seu nom era Manuel Fernández, és clar que el segon cognom era "Chica" no és conya es diu així. Es va venir a Barcelona i es va dedicar al striptease utilitzant la seva transsexualitat per donar-se a conèixa, una cossa de la que després es penediria, peró que posiblement va ser factor desisiu. El 1977 debuta al cinema interpretant a una transsexual, es clar, de la mà de Vicente Aranda, a "Cambió de Sexo". Avui després d'haver-se fet una vaginoplàstia ha passat a dir-se Bibiana Fernández. Cal recordar que la gran sorpresa pel que fa a Bibi ens la va donar Alfredo Amestoy quan en el seu programa de televisió va ensenyar el seu carnet d'identitat. És clar que poc després, no recordo ara en quin programa va ser, ella va ensenyar l'altre "carnet d'identitat" aquell que lluïa entre les cames i tot Espanya va dir ¡Oooooooh!

Mario Prades i Bibi Andersen

Estopa y Rosario – El Run Run 2009

Els germans Muñoz, David i José Manuel, anaven per operaris de la SEAT, però es van passar a la música i van canviar el concepte de la rumba apropant-la al rock. Són del que antigament es va cridar la Ciudad Satélite de San Ildefonso, a Cornellà. Amb el seu primer disc "Estopa" que es va publicar l'octubre de 1999, van superar el milió de còpies venudes i van triomfar a Espanya, Mèxic, Xile, Cuba, Argentina i Veneçuela. En total Estopa porten més de tres milions i mig de discos venuts que no és poc, la veritat i han tret set àlbums. La cançó que us porto avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, es trobava en l'últim, titulat "Estopa X Anniversarivm" que es va publicar el 17 de novembre de 2009 i en aquest tema col.labora Rosario, però està ple de col.laboracions de luxe, entre elles El Canto del Loco, Rosendo, Macaco, Serrat, Sabina, Albert Pla, Los Chichos, Ana Belén, Ojos de Brujo i altres.

 

Els germans Muñóz i Rosario cantan el "Run, run"

Hombres G – Venezia 1983/1985

Hombres G són una de les bandes importants en el pop espanyol, ells van aconseguir que el pop interpretat en castellà tornés a la càrrega i aconseguís equiparar-se en les llistes de vendes amb el producte anglosaxó que envaïa Espanya a finals dels 70 i durant els 80. Són David Sumers Rodríguez, Rafael Gutiérrez Muñoz, Daniel Mesquita Hardy i Javier Molina Burgos. Van començar cridant-se La Burguesía Revolucionaria i Los Residuos i feien punk. El 1983 i cridant-se Los Bonitos Redford, van debutar en el madrileny Rock Ola. El 25 febrer 1983 fitxaven per Discos Lollipop ja com Hombres G i van treure un single amb els temes "Venezia" i "Milagro en el Congo". Encara van treure un single més, però vista la poca acollida es van plantejar deixar-ho tot. El 1984 Paco Martin els convenç i signen amb Produccions Twins, un modest segell que es va bolcar en ells. El gener de 1985 van gravar "Hombres G" que es va publicar el 11 de març i el single "Devuélveme a mi chica" va fer que la joventut es fixés en ells. Es van recuperar les quatre cançons dels seus primers singles i va començar l'ascens d'Hombres G. El 24 d'octubre de 1985 va ser certificat disc d'or a Espanya en superar les 50.000 còpies venudes. Hi ha una cosa que jo sempre he admirat d'aquests quatre joves madrilenys i us ho explicaré. La distribució dels discos es feia mitjançant la multinacional CBS i quan els executius d'aquesta van veure les xifres de vendes i sabent que acabava el seu contracte amb Producciones Twins, els van fer una oferta milionària. Els nois van parlar amb Paco Martín i li van preguntar si podia simplement igualar l'oferta. Era impossible per les possibilitats econòmiques de Produccions Twins i així l'hi va dir. Ells li van preguntar fins on podia arribar, ell l'hi va dir, era una xifra molt i molt inferior a la de la multinacional, però ells van acceptar i van arribar a un acord, manifestant que si quan ningú donava res per ells ell havia cregut en Hombres G, ara Hombres G creien en ell i es van quedar. Si Senyor, una cosa calcom d’admirable i poc usual en el món de la música o si no que l'hi diguin a Elisabeth i Miqui de Tinglados, empresa de management de Torredembarra, sobre això i els Lax'n'Busto. Per cert jo he produit uns quans concerts d'Hombres G.

 A  dalt  caràtula del primer LP  d'Hombres G, on van fer servir un 
fotograma  de la pel.lícula  "El Profesor Grillat".  Abaix  moment
de  la  firma  del contracte  entre Hombres  G  i  Paco  Martín   de 
Producciones  Twins.

La Unión – Tren de largo recorrido 1992

Es tracta d'una versió del "Long train runnin'" dels nord-americans The Doobie Brothers que ells titulan "Sin amor". Però cal dir a favor de la Unión que realitzen una gran adaptació. Es van crear el 1984 i inicialment eren quatre components, al costat de Rafa Sánchez, Luis Bolín i Mario Martínez, es trobava el teclista Iñigo Zabala que quan els va deixar es va incorporar a Wea, el seu segell discogràfic, com executiu. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol a un àlbum en directe que incloïa tots els èxits del grup i que es va gravar durant el concert celebrat a La Corunya el 19 d'octubre de 1991. A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït, ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar un curt play-back, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tot queatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla de vidre de coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixer-nos millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia.

 

La Unión en una foto recent. Abaix Mario Prades i Mike Platinas.

Reunió de caps de promoció de las discográficas de Barcelona per 

celebrar   el   cumpleanys  de  Marta  del  segell  Universal.   Pablo 

Cubells era el tercer per la dreta. Hostensia, mig ajupida al costat 

de Marta, quan va plegar Onomaster s'en va anar con directora de

la revista Superpop

091 – Blues de medianoche 1986

Els 091 van ser una banda de rock sorgida a Granada i que van estar en actiu des de 1982 a 1996. Es van acomiadar amb un concert celebrat a Maracena (Granada), que es va gravar i editar en el doble disc en directe "Últim concert". Aquesta cançó de 091 que us porto es trobava en el LP "Más de 100 lobos", el seu segon disc i el primer per al segell Zafiro i que es va publicar el 1986. Per cert el vinil no era de color negre, com sol ser habitual, el premsar amb un material de color vermell, una cosa que podia ser nova, però que ja havien fet molts artistes en els 60, entre ells José Guardiola i Filippo Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disc vermell" en clara al.lusió als 40 Principals. 091 eren José Ignacio GarcíaLapido (guitarra), José Antonio García (veu i harmònica), Ratllo González (bateria), Víctor GarcíaLapido (guitarra) i Jacinto Ríos (baix). Desfet el grup José Ignacio Lapido començar una discreta carrera en solitari.

Els granadins 091

Sergio Dalma – Soy un italiano 2010

Tot i afirmar que és un italià, nosaltres sabem que Sergio Dalma no diu la veritat ja que va néixa a Sabadell i es diu en realitat Josep Sergi Capdevila Querol. Va néixa el 28 de setembre de 1964. Començà com a cantant en diverses orquestres de ball fins que es va presentar i va guanyar al concurs "Gent d'aquí" de TVE, dins del circuit català. Va fitxar amb la discogràfica Horus i allí va començar una brillant carrera. "Bailar pegados" tot i no guanyar, va ser una de les millors cançons, al costat de "Eres tú" que Espanya a enviat a Eurovisió. Aquest tema que us portem està en l'últim treball de Sergio Dalma publicat el passat any 2010, i amb el títol "Via Dalma", un disc centrat en versions de temes estàndards del pop del veí país mediterrani, Italia i que va ser escollit "Disc del Any". Aquesta cançó va ser un dels grans hits en la carrera del cantant italià Toto Cotugno i la va publicar al 1983.

Sergio Dalma i abaix la carátula del disc del autor 

d'aquest tema, Toto Cotugno, de 1983

Alaska y Dinarama – Deseo carnal 1984

El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 a 1989. Es van crear arran de les escissió d'Alaska i els Pegamoides. Alaska va ser l'icona femení de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixa a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?

Abaix Alaska i els Pegamoides, on també es tovaba Ana Curra

Lone Star – Punta d’Alba 1978

Van ser una de les millors bandes de tots els temps. Lone Star va ser creat a principis dels 60 per Pedro Gené i pel grup han passat noms mítics del rock català com Joan Miró, Alex Sánchez, Tapi, Sebastián Sospedra, Rafael de la Vega, Lluís Masdeu i tants d'altres. Al llarg de la seva àmplia carrera Lone Star només va gravar tres cançons en català, "El cant del ocells" en 1968, "L'amor se'n va" i aquesta que us porto a Un Toc de Rock, amb arranjaments molt jazzístics, això si. Les dues darreras és trobaven en un single de 1978. Encara que en aquests moments estic pensant que el clàssic de Pau Casals era instrumental, no em feu gaire cas. Curiosament, el seva últim disc que va publicar el segell AZ Records propietat de Braulio Pau, es va titular "Hacia el futuro", el 1996. Pedro era o es propietario del estudio de grabación El 7º de Caballería. Lone Star son l'única banda espanyola que ha actuat a un portavions nort-americà, el JFK, el día 25 de decembre de 1970, devant de prop de sis mil soldats, entre marineria i oficials.

D'esquerra a dreta: Nuria Feliu, Peret, Conchita Bautista, 

Guillermina Motta i Pere Gené dels Lone Star

Enllaç amb la pàgina web de Lone Star

Salma Hayek & Chingon – Siente mi amor 2003

L’actriu Salma Hayek des de la banda sonora de "El Mariachi", encara que no us puc dir si la primera o la segona part titulada "Onze Upon a Time in Mexico", però crec que era d'aquesta última, ens demostra que també sap cantar i no ho fa malament. Us porto aquesta cançó interpretada per l'actriu Salma Valgarma Hayek Jiménez, nascuda el 2 de setembre de 1966 a Veracruz, Mèxic que com podeu comprovar també canta i be. L'acompanya al grup Chingon. Era d’una pel.lícula de Robert Rodríguez que forma part del grup tocant la guitarra. Són d'Austin, Texas i de fet és la unió de Robert Rodriguez i el grup Del Castillo, integrat per Alex Ruiz a la veu, Mark del Castillo guitarra i veu, el seu germà Rick del Castillo guitarra i veu, Alberto Besteiro al baix, Carmelo Torres a la percussió i Mike Zeoli a la bateria.

Salma Hayek a la pel.licula "Abierto hasta el amanecer"

 

Els Chingon, el del barret es Robert Rodriguez

Patxi Andión – Rogelio 1969

Encara molts recorden aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que encara que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és aquesta que escoltem ara "Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar. A "Rogelio" ens parla de l’història de dos amics del poble que baixen a la gran ciutat i comparteixen tot, bàsicament misèria, fins que un decideix anar-se'n. Quan torna anys després el seu amic ha prosperat i s'ha convertit en un important home de negocis i clar, ell ha de demanar-li un favor per que el ric pugui dormir després a gust. Va interpretar el paper del Che Guevara en l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio. Patxi Andión va néixa el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat "Retratos", de 1969. El darrer diumenge va morir Amparo Muñoz que havia sigut dona seva i de la que estava divorciat. Parlan de Madrid, un dia vaig escoltar una frase sobre la capital del regne que em va agradar, em van dir "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid".

Patxi Andión fen de Che Guevara a l'bra "Evita"

Biagio Antonacci – Cuanto tiempo… y ahora 2003

Des que vaig escoltar aquesta cançó del cantant italià Biagio Antonacci per primera vegada, em va agradar. La veritat és que ja ha sonat a Un toc de Rock, però l'altre dia me la van demanar en un correu i em vaig dir "Ha arribat l'hora de posar-la de nou" i aquí està, sonant per a vosaltres. Biagio Antonacci va néixa a Milà, Italia, el 9 de novembre de 1963 i es va donar a conèixa en l'edició de 1989 de Festival de San Remo. Possiblement la cançó més coneguda d'aquest cantant al nostre país sigui "Entre tu i mil mares" que també va versionar al castellà. El tema que escoltem donava títol a un àlbum publicat en castellà el 2003.

 

Biagio Antonacci

Andrea Bocceli & Marta Sánchez – Vivo por ella 1995

El tenor invident italià Andrea Bocelli va néixa a la Toscana el 22 de setembre de 1958. La seva carrera lírica es va barrejar amb el pop i l'ha portat a ser un dels cantants lírics que més discos de pop ha gravat i l’ha fet vendre més de 70 milions de discos a tot el món. Aquesta cançó originalment la va gravar amb la cantant italiana Giorgia, però després ha realitzat versions en diversos idiomes i amb cantants de molts països. "Vivo por ella" va ser escrita per Gatto Panceri per a l'àlbum d'Andrea Bocelli "Romanza" de 1995. A Espanya li va tocar gravar-la amb Marta Sánchez i la veritat és que fan una gran versió que se li agrada i molt a una bona amiga,  bé, més que una amiga i a qui felicito per que avui es el seu cumpleanys. Per tant, acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre amb aquesta gran cançó, plena de càrrega emocional i com és habitual, amb una bona frase.

Andrea Bocceli i Marta Sánchez

La va dir el gran trompetista i cantant de jazz Louis Armstrong i aquí està:

"Els músics no es retiren mai: paren quan no hi ha més música al seu interior"

Fins al proper programa.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program