Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades presentant l'homenatje a l'actriu Mari Paz
Ballesteros, a la 2ª Fira Internacional del Disc i Cinema
de Col.leccionisme de Tortosa.
La Ona Laietana va sorgir al voltant de l'antiga sala Zeleste, a Barcelona, propietat de Víctor Jou que inclus va fer un segell discogràfic. Es trobava situada en el carrer Platería, al costat de la Via Laietana, avui avinguda Pau Claris. Va ser igual que el Rock Català sorgit a mitjans dels 80, un intent de donar validesa a la música feta aquí, prescindint d'estils que poguessin crear diferències i aglutinar tota la música feta a Catalunya, de l'estil que fos. Per això al costat de Música Dispersa, podíem trobar a Gato Pérez, l'Orquestra Mirasol que després seria Marisol Colores i La Salseta del Poble Sec, Jaume Sisa i Melodrama, Agua de Regaliz, Carles Benavent, La Companyia Elèctrica Dharma, La Vos del Trópico, Barcelona Traction, Esqueixada Sniff, fins i tot l'Orquestra Plateria, entre molts altres. Avui començarem escoltant la Plateria, amb un tema que es podria incloure en el gènere dels narcocorridos, si fos interpretat per mexicans. El nom Ona Laietana va ser un invent de Gato Pérez.
Gato Pérez
Benvinguts a Un Toc de Rock
Orquestra Plateria – La banda del coche rojo 1988
L'Orquestra Plateria es va formar el 1974. El tema "Pedro Navaja", publicat el 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Han gravat 14 àlbums, l'últim, editat el 2002, un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, jo em quedo amb La Salseta del Poble Sec. "La Banda del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar el 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó és gore total i la podriem incloure dins del génere anomenat "narcocorridos" i es una versió de "La banda del carro rojo" de Los Tigres del Norte.
La Orquesta Platería
Los Inhumanos – Duba Duba 1988
Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i música gamberra. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer arran d'un concert organitzat a Camarles i malgrat la tropa que eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells, però jo "molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no rimaba, com ells hem van explicar. El tema que els va catapultar va ser aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock, paròdia de la música més ianqui. Es van crear a El Saler de València el 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components originals. L'any passat van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel.lícula de la saga Millenium. A un dels seus components li deien El Gallofa i la seva missió era deixar anar el rot que sona en aquesta cançó. Alguns dels seus components van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia. Aquest tema es trobava en el seu disc "30 hombres solos", de 1988.
Los Inhumanos
Armando y el Expreso de Bohemia – Se ha colao (un extraño en mi familia) 2000
Van començar el 1995 cridant-se simplement Expreso de Bohemia, d'aquella primera època destaca el tema "Aluminosis en el corazón". El seu líder, Armando va anar prenent protagonisme i tenint en compte que era l'eix central del grup van passar a ser Armando i el Expreso de Bohèmia. Armando Soria és l'ànima d'aquesta formació, líder, vocalista i compositor. Va néixa a Pamplona i es va establir fa dècades a Barcelona. Del seu disc "Un dia perfecto?" us extrec aquest tema en el qual amb dosis de bon humor ens explica que la seva germana ha portat el nòvio a casa i aquest ho està desplaçant dia a dia i fins i tot es posa les seves xancles i es menja el pernil. Per a aquest disc, el tercer o quart de la seva carrera, va comptà amb la col.laboració de Pau Donés de Jarabe de Palo, Inma Serrano i Dani Nel-lo y La Banda del Zoco. És va començar a gravar el febrer del 2000 i els productors Jordi Mena i Micky Forteza.
RH+ - Junto al Mar 1984
El segon i últim disc de RH + va ser "Multivisión", del qual he tret aquest gran tema que a mi em porta bons records, era la sintonia d'un programa que feia de 10 a 12 de la nit a Ràdio Cambrils i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup va desaparèixa al no poder Javier Vargas atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat amb Banana, Pasarela, Comando Rock i L'Orquestra Mondragón. També trobàvem forman RH + a Nacho Campillo que es feia dir Nacho Reyno i que després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment havia militat amb Clavel i Jazmín . Al costat de Fernando Vázquez, cantant, harmònica i ex-Pasarela i el quart membre que era Tito Herrero a la bateria i que venia dels Conexion.
Javier Vargas
Asfalto – Días de Escuela 1978/1987
Asfalto van ser al costat de Burning, les millors bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Madrilenys, inicialment es van cridar Los Tickets i cantaven en anglès. Enfrontaments amb la seva casa de discos els van obligar a canviar, però el nom estava registrat i van passar a anomenar-se Asfalto. La millor formació d'Asfalto va ser la formada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide, però pel grup van passar bons músics, com el recordat Teddy Barrios que va morir, Jorge García Banegas, Miguel Oñate i tants d'altres. El 1978 debuten amb el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema, en l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante" i "Capitán Trueno". El 1987 van publicar "1972-1987 ... 15 anys de música" que recollia els seus temes més populars gravats de nou amb els moderns avenços de la tècnica i la que us he dit va ser la seva millor formació, reunits de nou per aquest enregistrament que inclou un tema inèdit de la seva primera època, "El teatro de la vida". El 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels antics membres, va gravar el primer directe de la seva història, el doble “Al fin vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto, quan aquest disc va veure la llum.
Asfalto a principis dels 80
Mercado Negro – Se han cargado a Mickey Mouse 1984
Eren un grup de Berga que es va crear a principis dels 80 i integrat per Manuel Fernández (baix i veu), Manolo Murillo (guitarra), José Luis Sosa (guitarra) i José Carlos Manzano (bateria). El 1983 i amb canvis en la seva formació i Mercado Negro van guanyar el primer concurs de rock de Manresa. En total gravaren tres discos, però el que realment va destacar va ser el segon, publicat per PDI i en el què es trobava aquest tema, una peça genial on ens expliquen com s'ha acabat l'època de la il.lusió i cal posar els peus a terra. El cervell a l'ombra del grup va ser Ernest Casals, un professional que els va portar i va promocionar i que a mi m'els va descubrir. El 1988 van treure el seu tercer disc a través del petit segell Leiber del qué el artista estrella va ser Alejandro Abad i que estava per la zona de la Sagrada Família, crec que estaba dirigit per Miguel Vilches, però no estic segur. De tant en tant es reuneixen i realitzen concerts, però els músics van variant. Ah! Per Mercado Negro van passar diverses noies. Van ser calificats com un dels millors grups de techno-pop de l`´epoca, si be aquesta es una de les seves cançons mes poppis. Es va publicar també en versió maxi.
Luis Eduardo Aute – Una de dos 1984
I si el tema anterior podia ser políticament incorrecte, aquest també ho és, però en els anys 70, quan al país va arribar la llibertat sexual i el que estava de moda era ficar-se al llit amb algú que no fos la teva parella, es van produir molts casos com el que l'amic Eduardo planteja en la seva cançó. Aute és, juntament amb Serrat, el Millor Cantautor de les últimes dècades. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català. Ens vam conèixa quan va actuar a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala acollida de públic. Encara recordo com es descollonava Aute quan un dia li vaig preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres i Los Pekenikes. El 1984 va publicar "Cuerpo a cuerpo" en què trobàvem "Cine, cine", "Dos o tres segundos de ternura" i "Una de dos", el tema que estem escoltant.
Luis Eduardo Aute
Alberto Cortez – Cuando un amigo se va 1969
El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí, cantant d'orquestres, va començar gravant patxangues com el "Sucu, sucu", però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i versions del gran mestre, Atahualpa Yupanqui, donant un gir de 180 graus en la seva carrera i arribant plenament al públic, demostrant que era un gran cantautor. Aquest tema, al costat de "Las Palmeras", "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el aire” o “A partir de mañana", son el més representatius de la seva cursa. Nació en Ranjul, La Pampa, l'11 de març de 1940. Aquest tema es va gravar per al LP "Alberto Cortez. El compositor ... el cantante" publicat el 1969.
Lletra de “Cuando un amigo se va”
Cuando un amigo se va
queda un espacio vacío
que no lo puede llenar
la llegada de otro amigo.
Cuando un amigo se va
queda un tizón encendido
que no se puede apagar
ni con las aguas de un río.
Cuando un amigo se va
una estrella se ha perdido
la que ilumina el lugar
donde hay un niño dormido.
Cuando un amigo se va
se detienen los caminos
se empieza a revelar
el duende manso del vino.
Cuando un amigo se va
galopando su destino
empieza el alma a vibrar,
porque se llena de frío.
Cuando un amigo se va
queda un terreno baldío
que quiere el tiempo llenar
con las piedras del hastío.
Cuando un amigo se va
se queda un árbol caído
que ya no vuelve a brotar
porque el viento lo ha vencido.
Cuando un amigo se va
queda un espacio vacío
que no lo puede llenar
la llegada de otro amigo.
Alberto Cortez
Cacho Castaña – Garganta con arena 1996
Ja que estem a l'Argentina, farem una altra parada per escoltar una de les millors veus argentines, Cacho Castanya, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca aquesta cançó que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". Humberto Vicente Castagna, conegut com Cacho Castanya, va néixa l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat molt. Ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre hem sentit una certa debilitat per aquest gran cantant que ara feia molt temps que no escoltàvem. El tema us ho extrec del LP "Soy un tango" de 1996 i la tinc que dedicar a las nenas del Socisanitari Francolí.
Cacho Castaña
Abaix Roberto Goyeneche "El Polaco" a qui va dedicada aquesta cançó
Piero – Mi viejo 1969
Us vaig prometre fa alguns programes que escoltaríem "Mi Viejo", aquesta extraordinària cançó que va significar el debut discogràfic de Piero i ja que estem a l'Argentina, ha arribat el moment d'escoltar-la. Aquest tema vull dedicar-lo a les nenes del Sociosanitari Francolí. Piero de Benedictis, un cantautor que es cataloga a si mateix com "Trovador". Va cantar per primera vegada en públic el 6 de gener de 1964 en el programa "Remates Musicales". Va néixa a Itàlia, el 19 d'abril de 1945. Aquesta cançó dedicada al seu pare té una lletra entendridora i que a mi, digueu-me que sóc un sensibler, sempre m'emociona ja que em fa pensar en el meu propi pare a qui vaig perdre amb 21 anys. La lletra és una col.laboració de Piero i el poeta José Tcherkaski.
Piero
Zebra – Solo aquí pensando 1974
Es trobava en un single que va publicar el segell Novola el 1974 i amb aquest tema la banda mallorquina Zebra participar en el XVIº Festival de la Canción Española de Benidorm. Eren un jove Joan Bibiloni (veu i guitarra), Miguel Vicens (baix) que venia de The Runaways i Los Bravos, David Walmsley (guitarra), Manolo Marí (bateria) que havia tocat amb els Z-66 i el cantant Anthony Anderson que venia també de Los Bravos i era germà de Jon Anderson, cantant de Yes que per cert els va produir un LP que mai va arribar a publicar-se. Es van crear el 1971. En el 72 hi ha canvis i van marxar Miguel Vicens i Anderson, entrant el baixista Albert Candela i convertint-se Joan en cantant, a més de guitarra i van passar a ser quartet i després una altra vegada cinc en incorporar-se el gran pianista de jazz i fusió Agustí Fernández (teclats). Per cert, no hem de confondre el grup mallorquí amb una altra formació del mateix nom i que crec són americans.
Single i LP de Zebra
Joan Bibiloni – Mirant la lluna 1996
Quan Zebra es van desfer després de gravar diversos single i un sol LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milan que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar el 1977 el LP "Milan & Bibiloni". Després començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixer el 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema us ho extrec del CD "Les millors Balades" publicat el 1996 i entre els músics es troba Josep Más Kitflus, Jorge Pardo, la cantant de color Deborah Carter, Nando González i un munt més. Per cert, Joan és un amic d'Un Toc de Rock agregat al facebook aquest que ens organitza la Montse Aliaga amb tot l'amor del món i que jo li agraeixo i molt, encara que no li digui mai. ¡Com sóc!
Joan Bibiloni en acció
Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien – Je t’aime 2010
L’Ombre de Ton Chien está format per la cantautora Anna Roig a la veu, Magí Batalla a la guitarra, Carles Sanz als teclats, Carles Munts al contrabaix i Ricard Parera a la bateria. El guitarrista Magí Batalla va ser productor del cantautor Cesk Freixas. Es van crear fa uns quatre anys. Solsament tenen un disc al mercat i d’ell os hem tret aquesta cançó que està sonant ara a Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Anna barreixa franses i català a les seves cançons que tenen aquest punt de originalitat que fan que soní al vostre programa.
Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien
Daniel Diges – Quédate conmigo 2010
Ens va representar en la passada edició del festival d'Eurovisió i un "tronat" va saltar a l'escenari destrossant-li la seva actuació. Va treure el seu primer LP amb el seu nom per títol, el 23 de maig del passat 2010 i sabeu una cosa, el disc no és "Algo pequeñito" encara que la cançó es trobi allà, el disc està ple de tocs jazzístics i de swing que ho fan quelcom digne d'atenció. Llàstima que aquestes cançons de tanta qualitat, no siguin promocionals a nivell de ràdio fórmula. Daniel Diges va néixa a Madrid el 17 de gener de 1981. Es va donar a conèixa interpretant a David "Gato", en la sèrie d'Antena 3 "Nada es para siempre", entre el 1999 i el 2000 i també va intervindre al musical "Los Miserables". A mi, amb aquest pel d'escarola que porta sembre em recorda al britànic Leo Sayer.
Daniel Diges
I acabarem el programa per avui, ha estat Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Ja que hem parlat de l'Argentina i del tango, us deixaré per finalitzar una frase que va dir el compositor i intèrpret de tangos argentí Enrique Santos Discépolo:
"El Tango és un pensament trist que es balla"
Fins el proper programa, tanquem la barraca.
Mario Prades
