Tots els programes exposats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina.
Aquest es l'Anfiteatre del Camp de Mart (Tarragona) abans de la famosa
carpa que tanta cua va portà. Aquesta serie de fotografies van ser aprofitades
per el cartell anunciador del !er. Festival de la Cançó Catalana que es va
celebrar en aquest lloc i del cual jo en vaix encarregar de la producció. Van
actuar Núria Feliu, Raimon i Pere Tapies i el presentador va ser el
showman reusenc Sebastià (Foto: Mario Prades)
carpa que tanta cua va portà. Aquesta serie de fotografies van ser aprofitades
per el cartell anunciador del !er. Festival de la Cançó Catalana que es va
celebrar en aquest lloc i del cual jo en vaix encarregar de la producció. Van
actuar Núria Feliu, Raimon i Pere Tapies i el presentador va ser el
showman reusenc Sebastià (Foto: Mario Prades)
Sebastià amb el gran director d'orquestes, el genial Janio Marti (Foto: Mario Prades)
Avui he arribat a l'estudi amb el “cuerpo serrano” i ganes de marxa. L'altre dia em van demanar una versió de "La casa del sol naixent" que no era la de The Animals, per les dades que em va incloure aquesta amiga de Barcelona que escolta els programes mitgansan Internet i suposo que pel que em comentava, ara se'ls descàrrega del bloc d'Un Toc de Rock, estic gairebé convençut que es tracta d'aquesta versió. Per tant i "complaciendo peticiones", nem a començar un programa que tindrà molta marxa.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Frijid Pink – The House of de rising sun 1969
Són una banda de Detroit que es va crear el 1967. Inicialment formaven el grup el bateria Richard Stevers al costat del guitarra Gary Ray Thompson, al baix es trobava Tom Harris, també el cantant Tom Beaudry i el teclista Larry Zelanka. El tema "The House of the Rising Sun" es va publicar el 1969 i el single es va classificar en la setena posició als Estats Units. A Espanya el va editar Decca-Deram i us ofereixo la portada original, tot un incunable. Sempre m'ha agradat “mimà” els meus discos, això m'ha permès atresorar una discografia que envejarien moltes emissores de ràdio de la vella escola. Llevat poques excepcions, tots els meus discos sonen en perfecte estat. Us ho he extret directament del vinil perquè vaig comprovar que tot i els anys, sona perfecte. La dels Frijid Pink és una versió més canyera que la de The Animals i per descomptat molt més que les versions folk anteriors. Tornant a Frijid Pink, es van desfer el 1975, encara que amb el nou segle han tornat a la palestra.
Frijid Pink
The Blue Brothers – Sweet home Chicago
És possiblement la cançó més significativa en la carrera dels Blue Brothers, aquest duet humorístic recolzat amb una de les millors bandes de R & B de la història. Va ser composta per Robert Johnson i és una variació del "Kokomo Blues" de Scrapper Blackwell. La llista d'artistes que l'han gravat podria omplir aquesta pàgina. Els Blue Brother eren Dan Aykroyd i John Belushi i van crear el grup per acompanyar-los en una actuació en un xou humorístic de televisió, però la cosa va acabar de debò, entre els músics es trobaven membres de Booker T. & The M.G. 's. Utilitzaven un truc en els seus enregistraments per tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Gravaven dobles pistes de la secció de metall i percussió, inspirat en el "mur de so" del productor Phil Spector i que també van fer servir els ABBA per les veus. Després de la mort de Belushi, la banda va passar a ser dirigida per Steve Cropper, amb cantants com Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de 1982, Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a Los Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de speedball", una injecció de cocaïna i heroïna, tot i que després es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort, va ser visitat pels actors Robin Williams, Cathy Smith i Robert De Niro, cadascun va abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al diari National Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit de la seva mort i li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de l'aparició de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Smith va ser extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en primer grau. Un arranjament de reducció de condemna va reduir els càrrecs a homicidi involuntari, i va complir una condemna de 18 mesos a la presó. Aixó val la vida d’un esser humà.
Dan Aykroyd i John Belushi
Sleepy LaBeef – Boogie woogie countrie man
Més de dos metres d'alçada, 160 quilos de pes i un ampli cor ple de bondat en una aparença tan poderosa, al costat de tones de bona música i ritme, definirien a aquest pioner del rock and roll que encara segueix en actiu, al qual conec personalment i del que Elvis Presley va ser teloner en moltes ocasions i Roy Orbison havia tocat el baix en la seva banda. Vaix coordinà una de les seves gires a Espanya i el primer concert es va fer a la sala Level 0 de la Pineda. Va ser la revetlla de Sant Joan i vam tenir problemes amb la impremta. S'imprimien els pòsters a Madrid ja que llavors no existien per aquí màquines tan grans. Els vaig enviar el disseny del cartell i em van cridar espantats dient-me que estava boig, que la policia precintaria el local abans que comencéssim a tocar. Vaig haver de aclarir.les que el títol del concert "Rock & Coca" es referia a coca de Sant Joan i que a Catalunya la coca es menja, no s'esnifa, no en tots els casos, és clar. Sleepy va arribar dos dies abans a Madrid i va estar un dia assajant amb el grup d'acompanyament que li havíem preparat i que eren els madrilenys Montana que acabaven de treure el seu primer disc i estaven encantats de tocar amb "El Mestre". Va sortir a l'escenari guitarra a la mà i va aclaparar el personal. Marcava el ritme a cops de peu i se li sentia marcant. A la segona cançó, el saxofonista de Montana, creient que per estar en el mateix escenari que "El Mestre" ja se li havia enganxat una mica de la seva genialitat va començar a fer sols de saxo. Sleepy el va portar a part i ja no va tornà a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar el perquè, va ser simple i bondadós "El R & R no necessita saxo, És guitarra baix i bateria" amb va dir. Un altre dia us comentaré on anarem ha sopar i el que va succeir. En realitat ell es diu Thomas Paulsley LaBeff i va néixa el 20 de juliol de 1935, en Smackover, Arkansas i el que possiblement sigui el seu millor disc, dels molts que ha gravat, és titula "Rock de pes pesat". Pertany a la congregació d'una església americana d'aquestes "curioses" i per això no beu, no fuma, no es droga i no es fica al llit amb una altra dona que la seva, però això si menjar... Per això us deia lo del sopar. Un altre dia.
Mario Prades, Sleepy LaBeef i una amiga al Hotel Caspel de
Salou, on vem fer la roda de prensa i ell es va allotjar
Van Morrison & Linda Gail Lewis – Boogie chillen 2000
Van Morrison i Linda Gail Lewis han publicat un LP conjunt que va sortir l'any 2000, per obrir el segle. Es va titular "You Win Again" i dell extraiem aquest bon tema on Linda, germana del Killer, Jerry Lee Lewis, demostra que si el seu germà era una fera al piano, ella no li va a la saga i està plena de ritme. També la conec, compartim camerinos i back-stage en diversos concerts i recordo que en un festival de Rock and Roll que va organitzar el meu amic Alfons Cito de Welcome Productions, a Balaguer, Lleida, ens trobem que l'ajuntament no havia col.locat lavabos a la zona de Back-Stage i Linda necessitava fer "aigües menors", finalment les meues nebodes i una amiga li van fer "barraca" i va poder desfogarse al descampat que hi havia al darrera. Quan després, ja finalitzat el concert, parlàvem d'això no parava de descollonarse, això si vermella com un tomàquet. Aquell acte el vaig cobrir per al Diari de Tarragona i també per a la revista musical especialitçada RPM. La cantant i pianista va néixa el 18 de juliol de 1947 a Ferriday, Louisiana i Van Morrison ho va fer a Irlanda, a Belfast, el 31 d'agost de 1945.
Alfons Cito, de Welcome Productions, presentan un acte
La portada de una revista RPM
Van Morrison
Carlos Segarra Rock N Roll Club – The Wanderer
Es tracta del grup paral.lel del líder de Los Rebeldes, on gaudeix fent versions dels clàssics del rock’n’roll i tenen ja dos o tres CD's gravats. Aquest tema era una composició del cantant i compositor nort-americà Ernie Maresca i va ser èxit en 1962 per Dion DeMutti, també va funcionar amb els Status Quo ja en anys més propers, encara que no tant. Ernie, avans de anar en solitario era component del grup The Regents. Carlos Segarra Sánchez va néixa el 10 de desembre de 1962 a Barcelona i avui sona a Un Toc de Rock, des de la sintonia d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Eliza Doolittle & Lloyd Ware – Pack up 2010
És tota una novetat i no està gens malament. La noia és anglesa i aquest any ha publicat el seu primer disc del qual hem extret aquest tema, amb la col.laboració del veterà Lloyd Ware. El nom real de Eliza Doolittle és Eliza Sophie Caird i va néixa el 15 d'abril de 1988 a Londres. Va adoptar el cognom del personatge de l'obra "My Fair Lady", la florista inculta a la que converteix en una dama refinada el professor Henry Higgins, versió moderna del mite de Pigmalió i que vinculem sempre a la imatge de l'elegant Audrey Hepburn, a la que alguns busquen semblansas amb la Penélope Cruz, ja ho voldria la Pene, es clar que sempre hi ha gent que te "pa a l'ull".
Imatges del film "My Fair Lady"
Coco Montoya – What I know now 2000
Des de l'àlbum "Suspicion" que Coco Montoya, guitarra i cantant californià, publicà el 2000, us porto aquest tema carregat de R & B. El seu nom real és Henry Montoya i va néixa el 2 d'octubre de 1951 a Santa Monica. Durant 10 anys va formar part dels Bluesbreakers de John Mayall, fins que va decidir tenir la seva pròpia carrera en solitari. També hi havia tocat amb l'Albert Collins. Fins al moment ha gravat 6 àlbums pel seu compte. El 1995 es va unir temporalment als Cate Brothers, quan van reaparèixer. És esquerrà i toca la guitarra al revés i sense manipular les cordes, és completament autodidacta, és clar. No utilitza guitarres per a esquerrans, prefereix donar-les la volta.
El gran guitarriste californià Coco Montoya. Si mireu
la guitarra veureu el que os deia sobre que és esquerrà.
Mardi Gras - Girl I've Got News For You 1970
Vaig descobrir a aquest bon grup mixt (blancs i negres) quan em va enviar el single una nuvieta mexicana que vaig tenir anomenada Magnolia. Mai va arribar a editar-se en el país, així i tot, van existir un parell o tres de versions de la cançó, una d'elles a càrrec de Los Catinos. Us ofereixo la caràtula original del single editat a Mèxic que és del que disposo. Poc us puc dir d'ells, però la cançó es va classificar en les llistes americanes i també en algunes europees (França, Holanda i Alemanya). El grup es va crear a Nova York i eren Lou Burgio cantant i bateria, al seu costat Bob Azzaro que tocava el òrgan i cantava, Flip Cesario a la guitarra i cors i Noel Koward que s'encarrega de cantar i del vibràfon de percussió, en anglès l'instrument es diu Vibes. Només van gravar 3 LP's i es van desfer a mitjans dels 70 ... Vaja! Per no saber Ress de Res, Déu ni do, no?
Bill Deal & The Rhondells – I’ve been hurt 1969
Es un altre bon tema que aquí va ser versionat, entre d'altres, pels Z-66 de Lorenzo Santamaría. Es tractava d'un grup molt nombrós, 13 components, creat el 1965 a Virginia Beach, Estats Units, i que amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard el 1969. Bill Deal que era el líder, cantant i teclista, va néixa el 8 de juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003. El 1969 van col.locar dos temes en les llistes i van gravar un sol LP, poc més van fer.
Bill Deal & The Rhondels
Pacific Gas & Electric – Are you ready 1970
Aquesta banda, igual que els Chicago va prendre el seu nom d'una empresa de la seva regió, en aquest cas es tractava de la principal companyia de subministrament elèctric de la Costa Oest, però al contrari que els va succeir a Chicago, a aquests no li va anar malament, a la Elèctrica li va fer gràcia i van poder treballar amb aquest nom. Els Chicago es van cridar inicialment i en el seu primer disc Chicago Transit Authority que era el nom de la companyia de transport públic (els tranvies) de la seva ciutat i van haver abreujar a Chicago. Aquest va ser el gran hit dels Pacific Gas & Electric, una altra banda mixta encasellada en el soul però plena de R & B. El tema donava títol al seu segon LP publicat el 1970. Eren de Los Angeles i estaven liderats per l'extraordinari guitarra Glenn Shwartz que venia de The James Gang i que els va deixar poc després de gravar aquest disc i el cantant Charlie Allen. Funcionaren de 1967 a 1973 amb canvis continus en la seva formació. Per cert que el LP es tanca amb una versió del "When a man loves a woman" de Percy Sladge que està ple de trempera, el punxarem un altre dia.
Pacific Gas & Electric
Ten Years After – Love like a man 1970
Van ser una de les millors bandes de blues britànic sorgides a finals de la dècada dels 60. Liderats pel guitarra i cantant Alvin Lee, a qui he entrevistat en diverses ocasions, nascut el 19 de desembre de 1944, a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix ( 30 novembre 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chick Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. La seva consolidació els va arribar quan van actuar al festival de Woodstock i la revalida en el de la Illa de Wight el 1970. Poc després publicarien el LP "Cricklewood Green" on es trobava el tema que estem escolten a Un Toc de Rock, des Ona La Torre i Altafulla Ràdio. Alvin té una bona carrera en solitari, empresa després de la dissolució del grup en 1985. Encara que em sembla que tornen a estar junts una altra vegada. Malgrat el cognom Lee compartit per diversos dels seus components, no tenen cap parentiu.
Mario Prades amb Alvin Lee, guitarrista i cantant britànic, junt amb un amic
Joe Cocker – You are so beautiful
"El Blanc que tenia la Veu Negra" el van anomenar quan va començar, és Joe Cocker, un dels grans entre els grans i molt amic del "mam", espero que amb els anys hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de la "trompa com un piano" que portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del nèctar de Baco que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i les instalacions, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Em vaig equivocar en el nom d'un dels músics que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure.
Entrevista feta a Joe Cocker i publicada a Diari de Tarragona
Aretha Franklin – Say a little player 1969
És al meu parer el millor tema de Lady Soul. I curiosament quan es va editar el 1969 el single, van col.locar la cançó a la cara B i a la A "La casa que Jack va construir". Per aixó jo sempre dic allors de ¡Lumbreras! Quan es van adonar que la peça que més agradava era a la cara equivocada es van donar pressa i van retirar els discos que quedaven a les botigues i el van reeditar amb "Reso una petita oració" en el lloc correcte. El colossal error està testimoniat amb la caràtula del single que us mostro perquè ho comproveu per vosaltres mateixos i és que jo sóc dels afortunats que van comprar el single apenes sortir i es va quedar amb un dels que tenen valor de col.leccionisme. De fet hi ha molts perquè es venia molt bé.
Lady Soul, Aretha Franklin
I acabem per avui, us deixó en bona companyia, la de Lady Soul, Aretha Franklin, nascuda a Memphis el 25 de març de 1942. També se l'anomena "Queen of Soul" i des Altafulla Ràdio i Ona La Torre, arriba el moment d'acomiadarme fins al proper programa d'Un Toc de Rock, no sense que abans deixi a l'aire una d'aquelles frases famoses que diuen grans homes, i grans dones també, no sigui que ara s’em molestin les dones.
És de Charles Chaplin, el popular Charlot que a més de còmic i director de cinema també va ser compositor, seu és el tema "Candilejas", però centrem-nos, Chaplin va dir:
"M'agraden els meus errors, mai renunciaria a la llibertat deliciosa d'equivocar-me".
A reveure
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program
