Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui serà el darrer programa d’
Un Toc de Rock per aquesta temporada i marxaré de vacances per tornar al setembre, però jo que soc un gran aficionat al cinema i sobre tot al cinema de ficció, com si el programa d’avui fos part de la banda sonora d’una vella pel.lícula de terror, començaré amb un
Home Llop com el que sortie a “La Maldición de la Bestia”, primer film de
Paul Naschy i que va dirigir el meu “
sogre” el director de cinema, català,
Miquel Iglesias Bonns (a la foto amb l'actor
Gil Vidal). Es clar que aquest
Home Llop que la veritat, no fa molta po, ens arrivarà ballugan el “body” i ens el portaran un duet de Cartagena que van ser els reis del
techno-pop a Espanya, no us estic parlant dels catalans
OBK, com molts i moltes podeu pensar, res a veure, es tracta de
Azul y Negro, la millor i més completa banda de
techno espanyol de tots els temps al estat espanyol.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Azul y Negro – El hombre lobo 1984
El duet
Azul y Negro van ser uns innovadors per al seu temps, precursor de la música electrònica espanyola, el techno-pop i pioners en la implantació de novetats tecnològiques i musicals. La seva música es basa en la barreja de sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders, seqüenciadors i instruments acústics, sobre una base preferentment ballable. La veu era tractada com un instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant el vocoder. Inicialment van ser
Carlos Garcia Vaso (a la foto) i
Joaquín Montoya i eren
de Cartagena.
Azul y Negro va ser el primer grup espanyol que va editar un àlbum en format
CD, era el titulat "Suspense", del 1984 amb producció de
Julian Ruiz i en el què es trobava aquest tema que escoltem ara i que es va publicar en single. És clar que d’aquell CD només es van editar 200 còpies, la resta van ser vinils i és que a Espanya gairebé ningú comptava amb un reproductor de CD, ni tan sols els components del duet disposaven d'un. Una altra innovació de
Azul y Negro és que són els primers artistas espanyols que han gravat un CD amb el sistema
surround DTS 5.1. Es va titular "ISS" i es va editar el 2003. Aquest mateix sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per altres artistes, entre ells
Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació d'aquest treball es va editar l'1 de març de 2007 el primer segell de correu de curs legal fabricat per la
Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un artista espanyol. Van començar a funcionar el 1981 i van aconseguir, bàsicament en la dècada dels 80, dos
Discos d'Or (a la foto). Van gravar tres sintonies de la
Volta Ciclista a Espanya. Destacant la de 1982 amb el tema "Me estoy volviendo loco". El 1993
Joaquín Montoya va deixà el grup i
Carlos Vaso va seguir amb altres companys i en l'actualitat ell sol.
Carlos García Vaso i Carlos Montoya eren el duet Azul y Megro
Paco Clavel – Raskayu 1993
Es tracta de
Paco Clavel, un friki dels 70 però amb un toc de genialitat que no tenen els d'ara. Va ser "
La Reina" de la moguda darrera d'
Alaska, és clar que era de gènere masculí. Aquest disc, un EP editat al 1993, va ser una edició especial, tal i com veureu a la portada, per les
Fires Internacionals de Col.leccionisme de las que va ser pioner al pais el meu amic
Mikel Barsa i que jo coordinava a Catalunya i Andorra. En aquest tema col.labora
Alaska i la producció va ser de
Joe Borsani, argentí, gran músic i compositor que va ser component del grup
Rubi y Los Casinos (amb la seva esposa) i un home extraordinari que va morir assassinat en la seva casa del barri de la Llatina, el 2003.
Alaska va aprofitar aquesta gravació y la va incloure a un dels seus discos com
Fangoria.
Paco 
Clavel havia sigut component del grup
Clavel i Jazmín. A
Paco Clavel el vaig conèixa en una festa que es va celebrar en una discoteca madrilenya i em va presentar, a ell, a
Joe Borsani,
Miguel Caiceo (
Doña Paca) i el
Parada (aquest dos últims a la foto de l'esquerra), el comú amic,
Mikel Barsa. La foto és d'aquella nit i per les seves cares podreu comprovar que molts no recordaven massa cosa al dia següent.
Paco Clavel, de veritable nom
Francisco Miñarro López, va néixa a Iznatoraf, Jaén i es considera el creador d'un estil que ell mateix va denominar "Guarripop" i "CutreLux". Per cert que a tota reu es diu que aquesta cançó era de
Bonet de San Pedro i aixó es totalment fals. Als anys 30 la va gravar la cantant texana
Lydia Mendoza titulan-la “La boda negra”, ella va ser la primera o una de les primeres, a gravar música tex-mex cantant en espanyol ja als anys vint. Va néixa a Houston, Texas, el 31 de maig de 1916 i va morir el 20 de desembre de 2007 a San Antonio.
M-Clan – Llamando a la Tierra
Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema és de
M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà
Steve Miller Band, això si, els murcians
M-Clan fan una versió genial i per això sonen ara en
Un Toc de Rock i es va incloure en el disc de
M-Clan “Usar y tirar”, publicat al 1999. Del grup original actualment ja només queden
Carlos Tarque i
Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a
Iván González al baix i
Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com
Santiago Campillo (guitarra), que formava part de
M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a
Los Rebeldes,
Juan Antonio Otero (batería),
Pascual Saura (baix) y
Alejandro Climent (teclats), junt a
Carlos Raya (guitarra) i
Íñigo Uribe. Per cert, una
associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als
M-Clan perque a la portada del seu nou disc
Carlos Tarque està fumant... Pecat mortal!
Poca feina es el que tenen alguns i molta intolerancia.
Portada del LP i a sota foto del grup M-Clan
La Unión – Sildavia 2006
“Sildavia” es trobava en el primer LP del grup
La Unión titulat "Mil siluetas" i on també es recollia "Lobo hombre en París" que va ser el seu debut i el seu gran èxit. En aquestes primeres gravacions el grup l'integraven
Rafa Sánchez,
Mario Martínez i
Luis Bolín, però hi havia un quart component, el teclista
Íñigo Zabala que els deixaria per incorporar-se com executiu al segell discogràfic WEA.
La Unión han estat una de les millors bandes sorgides de la moguda madrilenya i les seves cançons han estat reversions per ells mateixos en diverses ocasions. Aquest tema us ho extrec del "Love sessions" que es va publicar el 2006 i on tots els grans èxits del grup es van gravar de nou utilitzant les noves tecnologies per adaptar-los a les pistes de ball.
La Unión van comptar amb grans productors de l'escena electrònica com
Jonathan Badichi,
Julian Poker,
Prompt,
Dr Kucho! o
Marc Legazpi.
Portada del disc "Mil siluetas" i abaix La Unión i un dels
disc-jockeys que van intervindre en aquesta gravació
Zayda y Los Culpables – De contrabando
Zayda Peña, cantant i líder del grupo
Los Culpables, una banda del que a Méxic es diu
Gruperos, va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat
narcocorridos.
Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava d'assistir a un concert de
Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del
Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, Mèxic, acompanyada per la seva manager
Ana Bertha González i
Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris que dispara.ren contra ells,
Bertha i l'empleat van morir a l'instant.
Zayda va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la seva vida, un sicari va entrar a la
UCI, tranquil.lament i sense que ningú li impedís el pas. La va rematar de tres trets al cap (os he possat dues fotos fetes al hospital, poc abans de ser rematada). Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí, ni crec que ho trobin. Aquesta es una de les millors cançons de la curta carrera de
Zayda y Los Culpables, truncada per la seva mort.
És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels
narcocorridos i entre els quals destaca el grup
Los Tigres del Norte. No es tracta que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és cosa més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent d'aquesta mena i clar, li dedica una cançó. El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de
Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "
O ella o jo" es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar la cantant. Una altra alternativa que s'estudiava era que
Zayda tenia l'embolic amb la
dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que aquest, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar-la a ella... la veritat mai es sabrà i la mare de
Zayda Peña segueix clamant justícia en el desert.
Manel – Deixa-la Toni, deixa-la 2011
Els barcelonins
Manel son un grup que ha sabut enfilar la seva carrera i que se'ls reconegui la qualitat, sobretot gràcies al suport de
Buenafuente que els va portar al seu programa. Els
Manel barregen elements folk amb pop i una mica de cantautor en les seves cançons, però la veritat és que aquest nou disc sona més o menys igual que l'anterior, és clar i davant el molt de "nou" que sorgeix en el mercat del rock en català
Manel són ara per ara un dels millors grups. Van començar el 2007 i després de guanyar un concurs van gravar el seu primer disc "Els millors professors europeus" que va vendre 30.000 còpies sent
Disc d'Or.
El 15 març 2011 van treure el seu segon treball titulat "10 milles per veure una bona armadura" del que us he extret aquest tema i que ha venut ja més de 10.000 còpies, clar indici que el públic català vol coses diferents, no que li donin el mateix de sempre.
Manel són
Arnau Vallvé,
Martí Maymó,
Roger Padilla i Guillem Gisbert. Per cert que aquest estiu
Roger Hodgson el que va ser líder del grup sinfónic britànic
Supertramp, els catalans
Manel i el veterà cantautor valencià
Raimon seran alguns dels principals artistes del
Festival d'Estiu de Tarragona que tindrà lloc de l'1 de juliol al 19 d'agost. L'auditori del
Camp de Mart tornarà a ser l'espai principal del festival.
En un dels passats programes vam escoltar el tema "Boomerang" de l'últim disc dels Manel. Doncs bé, en un dels primers programes de la pròxima temporada la escoltarem de nou i també us demostraré que es tracta d'un plagi. En el any 1971 la van gravar amb el títol "Tira e molla", el grup italià A Nuovi Angeli (a la foto) i us donareu compte de que és pastada. Coincidencia, casualitat? Ai aquests Manel!
Manel, una de les millors bandes de rock català del moment
Sergio Macaroff – Tranqui tronqui 1996
El cantautor argentí
Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i després de col.laborar amb
Tequila, va acabar a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar el 1996 i del qual us extraiem aquest tema carregat de bon humor en el qual ens narra les vicissituds d'un ciclista de la Ciutat Comtal a qui un yonki li roba la bici a la plaça Reial. És clar que la moralitat és que si tens bons amics, sempre acabes dient allò de que "No hi ha mal que per bé no valgui".
Sergio Makaroff va néixa a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes
de l'escola i posteriorment i amb el seu germà
Eduardo van crear el duo
Los Hermanos Makaroff (son els dos de la foto), les primeres actuacions van ser com a teloners del
Sui Generis, la banda de
Charly García, un dels millors grups del rock argentí i als que no hem de confondre amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90.
Eduardo forma part actualment del grup
Gotan Project.
Sergio Makaroff també es dedica a la composició i ha fet cançons per a
Andrés Calamaro,
Los Rodríguez,
Azucar Moreno o
Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista
Efe Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Aquest CD ha estat ampliat fa uns mesos i s'ha tornat a publicar amb quatre temes més com Bonus track, si entreu a la pàgina web de
Sergio Makaroff us permet descarregar gratuïtament els quatre temes, tres nous i una versió d'aquesta cançó en acústic i amb algunes frases de la lletra canviats.
A sota una foto de Sergio Makaroff
Sandro Giacobbe – Niña 1978
“El jardín prohibido” (1975) i “Señora mía” (1974), van ser les cançons més populars en la cursa espanyola del cantant genovès
Sandro Giacobbe, nascut el 14 desembre 1951, però aquesta "Niña" que es va publicar en single el 1978 és una bona cançó i curiosament en el single en italià ocupava la cara B, però a Espanya i en castellà va ser cara A. Es va publicar originalment en la seva llengua natal, en el LP "Lenti a contatto" que va aconseguir
2 Discos d'Or al nostre país.
Sandro Giacobbe no va sorgir, com molts dels seus compatriotes, del
Festival de Sanremo, però ha participat en diverses ocasions. Segueix en actiu, encara que gairebé oblidat a Espanya i el seu últim treball, el CD "Vuoi ballare?" Va ser editat el 2009, el mateix any que va treure un CD recopilatori amb 16 cançons històriques, titulat "Trentacinque" i un llibre que fa recull de la seva trajectòria musical durant tots aquests anys, "Nat sulle noti". Per cert que el 1999 va realitzar una gira conjunta amb
Tony Dallara i
Pino D'Angio que el va portar al nostre país.
A dalt portada del disc, a sota foto de Sandro Giacobbe
Pimpinela con Diego Armando Maradona – Amiga mía 1987
Pimpinela ens van arribar des de l'Argentina i aquest duet com tot bon matrimoni a l'ús en els 70 i 80, es van dedicar a tirar-se els trastos pel cap en les seves cançons. “Olvídame y pega la vuelta” donava títol a un LP que va ser la que els va catapultar a la fama, ja al 1982. La sorpresa ens la vem andú quan es va saber que
Pimpinela no es tractava d'un matrimoni, ni tan sols eren parella sentimental, eren germans i quan la gent confon la ficció amb la realitat es produeixen malentesos i es va començar a parlar d'incest. Fals, els
Pimpinela només eren parella artística, però ho feien tan bé... Són
Maria Graciela Galán Cuervo (23 de maig de 1961) i
Joaquín Roberto Galán Cuervo (21 de juliol de 1955), ambdós nascuts a Buenos Aires i en actiu. Per cert, els va descobrir el meu amic
Luis Aguilé. Al 1986 i dins del LP “El duende azul” trovaben aquest tema que escoltem ara i en el que col.laboraba el futbolista argentí
Diego Armando Maradona “
El Pelusa” i que es va publicar en format single un any més tard, al 1987. Els arrengaments van ser d’
Eduardo Leiva i es tractave d’una cançó composada per ells dos i també pel futbolista que aquí al país va ser versionada per
Los Pecos, cambiant-li el títol per “Madre”.
El duet argentí Pimpinela
Apache – Tú no tienes sentimientos 1980
Músics de diversos grups de Jaén com
Cantares,
Kronya o
Phoeni decideixen unir-se en 1976 i sorgeix
Geyser, integrat per
Luis Miguel Peláez (veu i guitarra)),
Ángel Jacinto (veu i teclats),
Miguel Morales (veu i bateria),
Pepe Díaz (veu i baix),
Rogelio Rojas (veu i guitarra) i
Antonio Molinero (percussió). El 1979 i depres ser fitxats per EPIC, subsello de CBS, la discogràfica els canvia el nom i passen a ser
Apache, editant el seu primer i millor disc "Sobrevivir" que va superar les 70.000 còpies venudes. El seu següent treball, ja en 1980 va ser "Tú no tienes sentimientos" al que aquest tema que escoltem ara a
Un 
Toc de Rock, donava títol i que els va llançar al mercat sud-americà. El 1983 comencen els canvis en la formació i entren
Jesús Vaquero als teclats i
Arturo Gutiérrez al baix. El 1986 s'incorpora el guitarra
Juan Carlos González i durant un temps van tindre dues guitarres solistes, sent 7 components. A l'any següent i després de canviar de discogràfica comencen els canvis constants del membres d'
Apache. S'en va
Arturo i entra
Santi Pérez (Baix). El 1990,
Miguel Morales i
J. Carlos González abandonen el grup
Apache i entren en el seu lloc
Andrés (Bateria) i
A. Lledó (Guitarra). Dos anys més tard tornarien
Miguel Morales i
J. Carlos González. El 1990 van signar amb
AZ Records, el segell de
Braulio Paz, però ja no era el mateix i tot i la qualitat del grup i les seves bones cançons,
Apache ja mai van tornar a ser cap de llistes. A partir de 1999 entren com a grup resident a la sala
Luz de Gas que dirigeix o dirigia el meu amic
Fede Sardà, actuant cada dia. Actualment i amb nova formació, crec que actuen tots els dimecres a la sala
Mae West, a Granada.
Richard Cocciante – Sinceridad 1983
El cantant, pianista i també compositor Richard Cocciante, tot i ser italià, va néixa a Saigon, capital del Vietnam i que actualment es diu Ciutat Ho Chi Minh, el 20 de febrer de 1946 de mare francesa i pare italià. Es va criar a Roma. Richard Cocciante ha gravat diversos duets, entre ells un amb la cantant catalana Mónica Naranjo, amb la qual va gravar el 1995 la cançó "Sobre tu piel". És autor del musical "Notre Dame de París" basat en una obra de Victor Hugo. Però a Espanya descobrim a Richard Cocciante, aquest home de cabells d'escarola i baixa alçada, gràcies a la cançó "Bella sin alma", és clar que altres temes també versionats al castellà llueixen en la seva carrera, entre ells "Margarita" i aquest que sona ara "Sinceridad" que és de 1983 i es va extreure del LP “Richard Cocciante canta en español”.
Portada del single amb "Bella sin alma" i a sota foto de Richard Cocciante
Domenico Modugno – La distancia (es como el viento)
Ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. El cantant
Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat.
Domenico Modugno va néixa a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arriven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa, el cantant deu estar removense a la seva tomba.
Domenico Modugno deíxà temes inoblidables com "Dio, come ti amo", "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia", una gran cançó d’amor que ens canta en castellà. Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes,
Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Os he pengat al blog una foto meva amb
Francesco Napoli.
Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al
Festival de Sanremo, però no te el record.
Mario Prades amb Francesco Napoli, fen-li una entrevista.
A dalt Domenico Modugno a un dels festivals de Sanremo
Ana Belén – El hombre del piano 1980
És curiós, però encara avui molts afirmen que "L'home del piano" és un tema d'
Ana Belén o de
Víctor Manuel i això és un gran error ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant nord-americà
Billy Joel. És clar que també va ser un gran èxit la versió que va realitzar
Maria del Pilar Cuesta Acosta, a la que coneixem com
Ana Belén i que va conèixa al seu marit
Víctor Manuel en el rodatge de la pel.lícula "Morbo" de
Gonzalo Suárez, el 1971 o pot ser era al 72. Al cinema va debutar a la pel.lícula "Zampo i jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com
Serrat,
Miguel Ríos,
Sabina,
Víctor Manuel i molts altres. El 1980 edita el disc “Con las manos llenas”, en el qual s'incloïen els temes "Què será" de
Chico Buarque i "El hombre del piano", adaptació realitzada per
Víctor Manuel que es convertiria en una de les millors cançons de la seva carrera.
A dalt una joveneta Ana Belén quan va començar al cinema.
A sota portada d'un grans èxits on s'incluia aquesta conçó i
abaix una escena del film "Morbo" on va coneixa a Víctor
Manuel que despres seria el seu marit
I ara arriba el final del programa d'avui i també el final de la segona temporada d'
Un Toc de Rock. Però tornaré al setembre, amb més música, història, anècdotes i les piles carregades un altre vegada. Vull donar-vos les gràcies per seguir-me programa darrera programa, dos cada setmana. Tònica que seguirà igual la propera temporada que s'iniciarà el proper setembre, suposo que a mitjans, això ja depèn de l'amic
Albert Jansà que com a director d'
Altafulla Ràdio, marca el ritme a seguir. Us incloc u
na relació d'aquells amics i amigues relacionats amb
el món de l'espectacle que s'han anat sumant als "
Amics de Un Toc de Rock i Amics de El Temps Passa" que controla la estimada
Montse Aliaga a través del seu
facebook. També os posso un enllaç amb el
facebook de la
Montse per si voleu sumarse
als amics. A tots ells i elles i a tots vosaltres que setmana rere setmana seguiu el programa Gràcies!
Tomeu Penya
Santi Arisa (Pegasus/La Tribu/Lakatans)
Antonio Orozco
Lorenzo Santamaría
Betty Missiego
Alan Cook
Lita Claver
Paloma SanBasilio
Ianna Novac
Mike Platinas
Fausto Ramírez
Juan Erasmo Mochi
Tony Luz (Pekenikes/Bulldog/Los Silvertones)
Manuel de la Calva (Dúo Dinámico)
Fiorella Faltoyano
Marc Durandeau
Juan Bau
Ivan
Michael Chacón
Carlos Vives
Joaquín Sabina
Mithos Grupo
Dyango
Joan Bibiloni
Danny Daniel
Companyia Elèctrica Dharma
Monica Green
Orquesta Costa Brava
Kaso Perdido
Mario Álvarez
Agustín Vázquez
José María “Chema” Purón
Oscar Janot
Manuel Quijano
Pablo Abraira
Ariel Rot
Coque Malla
Pedro Ruy-Blas
Quique Tudela (Gatos Locos/Los Salvajes)
Miguel Bosé
Francesco Napoli
Tony Peret
José María Castells
Fernando Esteso
José Luis Fauli Contelles
i un grapat d'amigues i amics més
I tots vosaltres que ens escolteu i compartiu la meva mùsica i sobre tot a Montse que sempre està aquí quan fa falta.
I ara marxaré, acabem Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, però ho faré amb una frase d'Allan Stewart Königsberg (Brooklyn, Nova York, 1 de desembre de 1935), director de cinema, guionista, actor, músic i escriptor conegut a reu del mon com Woody Allen que va manifestar amb el seu àcid humor:
"La música japonesa és una tortura xinesa"
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program
Ha mort assassinat a trets el cantautor argentí Facundo Cabral (22 de maig de 1937, La Plata (Argentina) - 9 de juliol de 2011, Guatemala). Dit així, la notícia pot ser una més de les moltes atrocitats que diàriament passen en el nostre món, però l'assassinat sempre és luctuós, reprotxable i censurable. La vida d'una persona és una cosa sagrada i ningú pot adjudicar-se el dret o el "deure" de fer neteja i silenciar la veu de qui proclama que els homes han de viure en pau i sobretot viure dignament. O molt més simple, pretendre silenciar amb la mort a tot aquell que no creu en les mateixes coses.
faci algun dia i comprengui que la democràcia no és simplement voler estar en el panorama polític manant en ajuntaments i altres ens oficials, és censurar les morts sense solta ni volta, és acceptar que les armes no solucionen res i que l'única arma que es pot emprar racionalment és una de les més importants, però poc utilitzada: La paraula.
faci algun dia i comprengui que la democràcia no és simplement voler estar en el panorama polític manant en ajuntaments i altres ens oficials, és censurar les morts sense solta ni volta, és acceptar que les armes no solucionen res i que l'única arma que es pot emprar racionalment és una de les més importants, però poc utilitzada: La paraula.
