Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 05-07-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui començarem el nostre programa d'Un Toc de Rock al Estats Units i ho farem escoltan música country nord-americana. Passarem en el nostre recorregut musical per diversos països, aixó si. La música ens portarà fins la Rubia Albión, Anglaterra, però també farem parades a França, Itàlia i acabarem la singladura d'aquest creuer per la nostra banda sonora a la freda Suècia que per cert, no ho és tant. El primer en deixar-nos sentir la seva cançó, curiosament no és reconegut per la tasca de cantant, però si ho és com un dels grans artistes de la pantalla gran, un dels clàssics de Hollywood que ha fet de "dolent", però que amb els anys, cada vegada més de "bo", es tracta del gran actor Robert Mitchum que ens porta “La balada de la carretera del tro”.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Robert Mitchum - Ballad of Thunder Road 1957

Robert Mitchum va ser un dels durs de Hollywood i el seu nom complet era Robert Charles Durman Mitchum, va néixa a Bridgeport, Connecticut, el 6 d'agost de 1917 i va morir a causa d'un emfisema, l'1 de juliol de 1997, a Santa Bàrbara, Califòrnia. Va filmar 115 pel lícules, una xifra rellevant si tenim en compte el seu rol protagonista. Però Robert Mitchum va començar cantant i va gravar dos LP's, el primer "Calypso is like so..." el 1957 i del qual us extraiem aquest tema amb el que obrim Un Toc de Rock avui, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. El segon disc es va titular "That Man, Robert Mitchum, Sings" i es va editar el 1967, va pujar fins al lloc 35 en les llistes nord-americanes. "Ballad of Thunder Road" va ser el primer single que va publicar Robert Mitchum, ja en 1958 i es va classificar en el lloc 62, romanent 21 setmanes en llistes. El tema va ser compost per Jack Marshall i es va incloure en la banda sonora del film "Thunder Road" que va protagonitzar el mateix Robert Mitchum.

Poster de la pel.lícula i a sota l'actor i cantant Robert Mitchum

Jackson Taylor Band - Back on the bottle 2009

Aquesta cançó l'he tret de l'àlbum "Aces N 'Eights" de la Jackson Taylor Band, el seu últim treball fins al moment, tot i que seria més adequat presentar-los com Jackson Taylor & The Sinners que són el grup que l'acompanya des de fa un temps. Possiblement el seu millor disc va ser "Goin 'Down Swingin'" que va publicar el 2004, però aquest tema de l'últim disc fins al moment i que es va editar el 2009, al costat de "Cocaine" són dignes de sonar a Un Toc de Rock per a tots vosaltres que em escolteu des de l'altre costat del vostre receptor o des del vostre ordinador. En aquest tema que estem sentin, Jackson Taylor es burla de les mancances del seu país, del rap i els establiments de rock, amb la majoria de les crítiques dirigides a la Nashville més melòdica dins del country i és que les lletres d'aquest cantant, crec que texà, sempre són àcides i càustiques, de fet ell representa la part més punk del country. A Jackson Taylor podríem englobar-lo dins del que als Estats Units s'anomena el "outlaw country" un gènere a cavall del country i el rock sureny. Escoltarem més coses de la Jackson Taylor Band en propers programes, paraula de Mario, es clar que ja serà a la propera temporada perque demà tancarem la barraqueta fins al setembre.

Jackson Raylor, líder de la Jackson Taylor Band

George Morgan - Candy Kisses 1949

George Morgan va ser un dels cantants més rellevants del country a mitjans del segle XX. El seu nom complet era George Thomas Morgan i va néixa a Waverly, Tennessee, el 28 de juny de 1924. Va morir d'un atac de cor el 7 de juliol de 1975 a Madison, també a Tennessee. Aquest tema que us he seleccionat va ser el seu single de debut en les llistes, publicat el 1949 i va pujar al número U en les llistes de country del Billboard , despres serie amb el tema "Please Your say Let Me Love You" que així mateix es va classificar i va arribar a la quarta posició. George Morgan també va tenir diversos èxits basada en les roses, entre ells "Room Full of Roses", "Red Roses For A Blue Lady" i "Red Roses From the Blue Side of Town". En la dècada de 1950 George Morgan va tenir un programa de ràdio de 15 minuts a nivell nacional als Estats Units, a través d'emissora RadiOzark, radicada a Springfield, Missouri. Res a veure amb la ciutat dels Simpson. La seva filla Lorrie Morgan també es dedica a la música country havent venut la nena més de sis milions de discos.

George Morgan

The Highwaymen – The Devil’s Right Hand 1995

The Highwaymen van ser la Superbanda del country, una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson (30 de abril de 1933), Johnny Cash (26 de febrer de 1932 -12 de setembre de 2003, Kriss Kristofferson (22 de Juny de 1936) i Waylon Jennings (15 de juny de1937 – 13 de febrer de 2002). The Haighwaymen van gravar tres LP's i per soposat, realitzaren les seves corresponents gires i a més és van publicar dos recopilatoris, això és rendibilitzar la feina ben feta. Una reunió d'aquest tipus, de grans estrelles, és una cosa que a Espanya i

molts anys més tard realitzarien Miguel Ríos, Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Serrat, Ana Belén, Pablo Milanés, Fito Paez, Silvio Rodríguez i uns quants més, però que com podeu veure, no era un invent nostre. Ho he dit en diverses ocasions “Tot està inventat a la viña del Senyor”. Aquesta peça es trovaba al LP “The Road Goes On Forever”, tercer disc de The Highwaymen editat el 4 d’avril de 1995 que va ser redditat en versió CD incluin-li al títol “10th Anniversary Edition”, el 8 de novembre del 2005. Va ser el últim disc que van poguer gravar ja que Waylon Jenning va morir al 2002 i Johnny Cash al 2003.

Willie Nelsson, Waylon Jennings, Johnny

Cash i Kriss Kristofferson

Ringo Starr – Everyone wins 2010

Va ser el Beatle més discret, el que sempre semblava estar a l'ombra dels seus companys, però al mateix temps Ringo Starr va ser l'autèntic aglutinador i pacificador del grup. La veritat és que la seva importància com a instrumentista mai ha estat reconeguda com es mereix. Ringo era esquerrà i això crea veritables problemes en els bateries, sobretot si tenim en compte que ell es posava la bateria com un dretà, això li va conferir un estil que encara avui és admirat pels professionals de l'instrument. També Ringo Starr va ser el primer a posar la bateria a sobre d'una tarima en les actuacions, cosa que avui és habitual en gairebé tots els grups, però que Richard Henry Parkin Starkey Jr, nascut a Liverpool el 7

de juliol de 1940 i conegut per tots com Ringo Starr, va ser el primer a haver creant estil. Aquest tema us ho extrec de l'àlbum "Y not", el seu quinzè disc d'estudi i que Ringo va publicar a Espanya el 2 de febrer del passat any 2010 i a l'estranger el 12 de gener. En aquest disc col.labora el que va ser el seu company en els Beatles, Paul McCartney. Ambdós realitzen un duet en el primer single que va ser "Walk with me", una cançó sobre la força de l'amistat, composta per Ringo Starr i Van Dyke Parks. A més a més Paul McCartney toca el baix en "Peace dream". Col.laboren posant veus Joss Stone, Ben Harper i Richard Marx. A més han participat músics i compositors com Joe Walsh (Eagles), Benmont Tench (Tom Petty and the Heartbreakers), Dave Stewart, Glen Ballard i Van Dyke Parks, entre altres. La veritat és que mentre va ser membre de The Beatles, Ringo cuasi mai va cantar com a solista, jo ara recordo solsament "El submarí groc", però després va demostrar que va està mal aprofitat. Aquest àlbum va està produït pel propi Ringo Starr.

Gary Pucket & The Union Gup – Young girl 1968

El grup Gary Puckett & The Union Gap es va formar a Califòrnia el 1967, al voltant del cantant Gary Puckett, nascut a Minnesota el 17 d'octubre de 1942, al costat de Dwight Bement (teclats i saxo), Kerry Chater (baix i guitarra), Paul Wheatbread (bateria) i Gary Withem (teclats). El compositor de cuasi tots els seus temes era el també productor Jerry Fuller. Les seves cançons més destacades, a més d'aquesta que es posiblement la més important de la seva carrera, van ser "Lady Willpower", "Woman, woman" i "Over you" i en els seus discos cridava l'atenció el fet de que cuasi sempre vestien uniformes militars. El single "Young girl" es va edità a principis del 68 i va arribar al lloc U de les llistes d’èxits, tant als Estats Units como a Anglaterra i va ser el seu gran èxit. El 1971 el grup es va desfer i Gary es va llançar en solitari, però va tindre molt poc èxit. En total Gary Puckett & The Union Gap van treure 7 discos, incloent recopilacions.

Gary Pucket & The Union Gup

Jack Johnson – To the Sea 2010

Aquest tema "To The Sea" donava títol a l'últim treball discogràfic del cantant, guitarra, compositor i director de cinema Jack Johnson, nascut a Oahu, Hawaii, el 18 de maig de 1975 i és tot un estendard per a les generacions del surf ja que les seves pel lícules gairebé sempre tracten sobre aquest tema. Aquest disc que es va publicar el 4 de juny de 2010, és el setè de la seva carrera i el sisè gravat en estudi. La banda d'acompanyament de Jack Johnson que a més de cantar en aquest enregistrament, també toca la guitarra, són Adam Topol a la bateria i percussió, Merlo Podlewski s'encarrega del baix i Zach Gill es troba davant del piano i també toca percussió. De fet els quatre músics són la seva banda habitual tant en enregistraments com en directe. Jack Johnson va debutar amb l'àlbum "Brushfire Fairytales" editat el març del 2001 i que va vendre més d'un milió de còpies.

Jack Johnson

Irene Fargo - Johnny Guitar

Marxarem a Itàlia i a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre escoltarem ara a la cantant i actriu italiana Irene Fargo que en realitat es diu Flavia Pozzaglio, nascuda a Palazzolo sull'Oglio, l'1 de novembre de 1962 i que va començar formant part del cor polifònic "Città di Chiari". Despuntar en participar el 1991 al Festival de Sanremo on va quedar en segona posició a l'apartat de Nous Valors, amb el tema "La donna di Ibsen". "Johnny Guitar" és un tema clàssic del cinema nord-americà de l'oest que ara no recordo en què disc dels 15 que ha publicat es va incloure. La cançó donava títol al film de 1954 protagonitzat per Joan Crawford i Sterling Hayden i originalment va ser interpretada per la cantant nord-americana Peggy Lee.

Irene Fargo i poster de la pel.lícula de la que

va versionà la cançó

As Meninas - Per quello che non ho 1984

Aquest single del tercet femení brasileiro As Meninas es va publicar el 1984 i va ser produït per Gianni Daldello. El disc es va gravar a Itàlia i està cantant en la llengua de Pirandello, si bé no va arribar mai a publicar-se a Espanya, va ser rebutjat per Ariola que era qui havia de editar-lo al jutjar que no funcionaria comercialment. L'autor del tema va ser Mario Balducci. Per cert que no hem de confondre aquest bon grup vocal amb una banda integrada per sis o set noies de bon veure que canten sambes i que es van crear fa pocs anys. Una de les cantants de As Meninas va tenir una bona carrera en solitari quan va deixar As Meninas, però sabeu una cosa? No aconsegueixo recordar el seu nom i no he trobat informació a internet

Raphaël - Adieu Haiti

Raphaël Haroche, és un cantant i compositor francès conegut popularment com Raphaël i al que li posem a la correcta dièresi per diferenciar-lo del nostre Raphael, el de Jaén. Compon la lletra i música dels seus temes. Raphaël va néixa el 7 de novembre de 1975 a Boulogne-Billancourt, França. És fill de mare argentina i pare rus. Fins ara té 4 discos d'estudi "Hôtel De l'univers" (2000), "La réalité" (2003), "Caravane" (2005) i "Je sais que la terre est plate” (2008), Raphaël també ha gravat 2 discos en directe "Résistance à la nuit" (2006) i "Une nuit au Châtelet" (2007). El 2006 va editar un disc titulat també "Caravane", però era un EP amb 4 temes en castellà. Per cert que en el disc que Luz Casal va treure a França i cantat en la llengua de Molière, Raphaël fa un duet amb ella. Aquest tema que es va incloure en l'àlbum "Je sais que la terre est plate” i es va editar en single, es va gravar el 2008 i col.laborava el guitarrista i cantant Frederick "Toots" Hibbert, nascut a May Pen, Jamaica, el 1945. L'escoltem ara a Un toc de Rock.

Jean-Pierre Ferland - Motel Alfred 1974

Aquest veterà cantant canadenc francòfon Jean-Pierre Ferland, va néixa a Montreal, el 24 de juny de 1934. És una de les veus importants al país i ell gairebé sempre ha gravat en francès i se l’ha comparat amb George Moustaki o Leó Ferré. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Les Vierges du Québec" publicat per Jean-Pierre Ferland en vinil, al juny de 1974, va ser el seu 20è disc i seria reeditat el 1995 en versió CD. El veterà cantant Jean-Pierre Ferland va realitzar una actuació el 12 d'octubre de 2006 a la seva ciutat natal i a causa de l'estrès i la fatiga, va haver de suspendre la gira que estava realitzant, des de llavors dosifica els seus concerts i aparicions en públic.

Jean-Pierre Ferland

Hervé Vilard – Capri s’est fini 1966

Aquesta va ser la millor cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, aquest gran cantant francès, el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixa públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, va néixa a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Va néixa a un taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a la mare a causa de les denúncies dels

seus veïns ja que ella es passava el dia en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Hervé Vilard va viure en un orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, Hervé Vilard va dir "Encantat d'haver-la conegut" i que "Li diguessin a quina residència estava o que si, cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor, que es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que la paraula "mare" significa molt més i ella no ho era". Va complir el promés i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les seves despeses. Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida i la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional i el origen es si més no curios. Passejant pel metro de París, Hervé es va trobar amb un pòster publicitari de Capri, que el va inspirar per escriure la seva cançó immortal. Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.

Hervé Vilard

Jamie Foxx, Alicia Keys & Quincy Jones – Georgia on my mind 2005

En la cerimònia dels Grammy celebrada el 13 de febrer de l'any 2005 i com és habitual en aquests esdeveniments, van pujar a l'escenari diversos cantants, premiats o no que van interpretar cançons a duo o trio, com és el cas que us porto ara a Un Toc de Rock. Aquesta bona col.laboració entre l'actor i cantant de color Jamie Foxx (a la segona foto), de veritable nom Eric Marlon Bishop, nascut a Terrell, Texas, el 13 de desembre de 1967, al costat de la

cantant Alicia Keys (a la foto) (Manhattan, Nova York; 25 gener 1981 ) de veritable nom Alicia Augello Cook i el productor, arranjador i director d'orquestra Quincy Jones (Chicago, 14 de març de 1933) un home que va ser l'artífex del "We are the world". Junts interpreten un clàssic de R & B "Georgia on My Mind", una cançó escrita en 1930 per Hoagy Carmichael i Stuart Gorrell. És la cançó oficial de l'estat nord-americà de Geòrgia, si bé el tema era un homenatge a la germana de Carmichael, el nom era Georgia. Molta gent pensa que la lletra es refereix a l'estat del mateix nom, però no és així. Ray Charles la va popularitzar, sent un dels seus grans hits i l'estat de Geòrgia va adoptar la cançó anys més tard com el seu himne.

El productor Quincy Jones

Elvis Costello - She 1999

Des de la banda sonora del film "Notting Hill", una comèdia romàntica dirigida per Roger Michell el 1999 i que van protagonitzar Julia Roberts i Hugh Grant, us porto aquesta bella cançó d'amor on el britànic Elvis Costello, de veritable nom Declan Patrick MacManus (25 d'agost de 1954) i radicat des de fa anys als Estats Units, casat des de maig del 2003 amb la cantant de jazz nord-americà Diana Krall, ens parla de tot lo important que és "Ella" per a ell i del que sent en el seu cor per "ella" encara que mai l'hi digui. La veritat és que aquesta cançó he de dedicar-se-la a "Ella", és inevitable. És una gran adaptació d'una composició de Charles Aznavour i Herbert Kretzmer que el cantant francès d'origen armeni va gravar ja el 1974 i la va portar al número U. La veritat és que "Ella" ha estat molt versionada al llarg dels anys.

A dalt escena del film i a sota el cantant Elvis Costelo

The Hollies - He ain't heavy, he's my brother 1969

Tot i que aquest tema es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon el 1969. Neil Diamond va gravar el tema el 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en single l'1 de setembre de 1969, abans que el nord-americà, comptant amb un desconegut i jove pianista en la gravació de nom Reginald que passaria poc després a ser Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase feta la

traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono per que és el meu germà". L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser Disc de Platí. The Hollies eren un grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria dels integrants d'eren de l'est de Lancashire. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història CSNY, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. El 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.

La primera formació del grup britànic The Hollies

The Hep Stars – Let it be me 1968

The Hep Stars eren una banda sueca que es va crear el 1963 i van debutar amb el single "Kana Kapila" el 1964 i van ser una de les millors bandas del nordic pais als seixanta. El teclista del grup era Hans Östlund que quan els va deixar va ser reemplaçat per Benny Andersson que més tard seria un dels components del mític grup Abba. The Hep Stars eren Svenne Hedlund, líder de la banda i marit de la cantant nord-americana Charlotte "Lotte" Walker que ocasionalment va col.laborar amb el grup, al costat de Benny Andersson, Janne Frisk, Christer Pettersson i Lello Hegland. A Espanya aquesta bona

banda sueca que va estar en actiu fins finalitzada la dècada dels 60, amb prou feines van sonar, jo els vaig descobrir gracies a la cançó “A flower in my garden” que es trovaba a un recopilatori de grans èxits del segell Exit Records que van ser els distribuïdors dels seus enregistraments a Espanya. En total The Hep Stars van arrivar a gravar 8 LP's d'estudi, dos recopilatoris i 23 singles, però són uns grans oblidats dels seixanta que recordem avui a Un Toc de Rock. Aquesta cançó no era d’ells, el que la va escriure i el primer en gravarla fou el francés Gilbert Bécaud al 1955 i sota el títol "Je t'appartiens". Amb anglés la van gravar el duet The Everly Brothers. La veritat es que es tracta d’una peçá molt versionada, destacan las que van fer Betty Everett, Willie Nelson, Nancy Sinatra, The 5th Dimension, Bob Dylan, Rod Stewart i Glen Campbell & Bobbie Gentry. The Hep Stars la ven publicar en single al 1968 amb “Goovy summertime” a la cara B.

Ara i des de Suecia, arriva l’hora dels adeus, per avui s’acaba Un Toc de Rock, des de les sintonies d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre, però ho farem amb una frase que del polític espanyol Álvaro de Figueroa y Torres, primer Conde de Romanones (Madrid, 9 de agosto de 1863 - 11 de septiembre de 1950), que va dir: