Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Hi ha músics de qualitat i dels que ara només ens enrecordem aquells que hem mamat música per un tub. Gent que formen part de la història musical del país, instrumentistes que han tocat en grups mítics i que amb la seva tasca professional i el seu saber fer, han escrit pàgines d'or en la història del pop i el rock espanyol. Com deia Azuzena Martín Dorado en la seva cançó: "Son los huérfanos de la tormenta, primogénitos de la fe". Avui recordarem a un d'aquests músics disseminats pel territori que van fer molt pel rock espanyol i que han deixat els grans festivals i els concerts amb desenes de milers de persones, però que segueixen desgranant bona música, actuant sense parar i oferint la seva música i cançons a aquells que sàpiguen apreciar-les. Es diu Tony Luz, va néixa el 1943 i avui toca en una bona banda de rock and roll anomenada Los Silvertones, però va començar a finals dels 50 creat amb Luis Eduardo Aute com a cantant i bateria, Jaime Villalba i Juan Salabert, el grup Los Tigres, als quals no hem de confondre amb la formació de heavy metall del mateix nom on hi havia el recordat Pedro Bruque i José Luis Manzano. L’any 1961 Tony Luz s'uneix als Pekenikes.Benvinguts a Un Toc de Rock
Los Pekenikes – Apache
Els Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Saiz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i crec que un altre amb Junior, penso que no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas".
"Apache" era una versió del grup angles The Shadows que al seu torn havien versionat ja que el seu autor és Jerry Lordan i el primer que la va gravar va ser l'extraordinari guitarrista britànic Bert Weedon que havia estat professor de Hank Marvin i al qual li va demanar autorització per a gravar "Apache", convertint-se en un dels millors temes de la carrera instrumental de The Shadows. Tony Luz va formar part dels Pekenikes de 1961 a 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 1971. La foto es de Karina actuan al festival. Per cert que en aquella època, Tony Luz crec recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor. Però per aquella època es diu que va deixar a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón.La veritat es que a mi les dates no em queadren massa ja que si feia milicies solsament eren al estiu,i durant cinc anys, si va fer la mili normal es feia als 21 anys y eren 18 mesos i si va marchar voluntari era als 18 anys i durava 24 mesos. Deixem-ho així.
Els Pekenikes del principi y quan van incloure instrumens de metall.
A la foto de sota Tony es el primer per la dreta.
Zapatón – Speedy Gonzales 1977
És una versió molt acceptable del hit de Pat Boone a càrrec d'aquest grup que va mantenir una línia semiinstrumental. Hereus de l'essència més purista dels Pekenikes. Funcionaren del 74 al 77 i al costat de Tony Luz (guitarra) trobàvem a Ñete que després formaria part de Nacha Pop, Rafa Fortes i Enrique Guerrero. Van gravar un sol LP titulat com el grup "Zapatón", el 1977 i que recuperava algunes de les antigues cançons de Pekenikes, al costat de temes nous i versions com aquesta que sona ara a Un Toc de Rock. Sempre vinculat a Hispavox, va treballar com a dissenyador gràfic per al segell després de desfer-se Zapatón i va realitzar produccions fins que i prenent el nom del tema de The Beatles "Hey Bulldog" va fundar una bona banda de rock and roll, anomenada Bulldog.
Tony Luz en la seva faceta de productor conèix a un tercet de rock anomenat Cocoodrilo, format per Jorge Ortuño, Josele Marín i Ramón Penyes i després de veure'ls tocar en diverses ocasions es va unir a ells com a guitarra i productor. Van fitxar, com no, per Hispavox. Jorge Porcar, cap de promoció del segell a Catalunya em va fer arribar els seus dos discos i vaig al.lucinar bastant ja que era un rock and roll ple de qualitat i textos molt espanyolitzats. Aquest tema obria el seu primer LP "Bulldog", editat el 1983. Va ser l'auge del gènere que semblava mort i enterrat. Tony en aquelles épocas va produir un parell de discos de Los Rebeldes i un altre de Loquillo i Los Trogloditas. 
Quan Bulldog va acabar i si no em confonc de Josele, aquest va crear Los Enemigos, als quals jo vaig tenir actuant al Moll de Costa de Tarragona al costat de Brighton 64 i Seis Disparos, peró em sembla que em confonc de Josele. Tony Luz va seguir dedicant-se a la producció i a descobrir nous talents del rock and roll, un gènere "vell" que es va donar per acabat en massa ocasions, però que encara avui segueix tan fresc com en els cinquanta. Tony Luz va produir a altres grups, destacant els aragonesos Mas Birras, Peter King Band que van ser músics d'acompanyament i van gravar un disc amb Sleepy LaBeef que va publicar el segell de Madrid Barsa Promociones, sense oblidar a General Lee. De fet Tony Luz va ser el productor de gairebé tots els grups d'EMI-Hispavox que s'aproximaven al rock'n'roll. El segell Rama Lama va editar un disc amb les seves cançons. Entre els grups que Tony Luz va produir es trovaba el grup murcià Los Hurones.
Bulldog amb Tony Luz, segon per la dreta
Los Hurones – El Paso 1988
Los Hurones gravar un sol LP en el 88, titulat "Los Hurones Mini-LP" que avui és peça de col.leccionistes molt valorat i que jo tinc en vinil i en perfecte estat, immaculat. De fet crec que mai es va reeditar en CD. Amb Los Hurones em va passar una anècdota si més no curiosa. La gira d'Al Stewart, amb Alan Cook and the Cookies, va recalar a la plaça de toros de Múrcia. El representant que havia venut el concert era el valencià Carlos Rochi i va col.locar a un dels seus grups Los Limones, per obrir l'esdeveniment. Seguien Los Hurones que va ser una imposició de l'empresari privat que organitzava el festival i després d'actuar Alan Cook, tancaria Al Stewart. L'Ajuntament de Múrcia havia marcat un horari per acabar la música i que els veïns puguesin descansar. 
El problema va sorgir quan va arribar el moment de cobrar. El contracte indicava clarament que dues hores després d'haver cobrat, nosaltres començaríem les actuacions. Rochi i tot i que no havíem cobrat va fer sortir a Los Limones. En els camerinos discutíem amb l'empresari i un representant de l'Ajuntament de la ciutat que legaven no tenir els diners en efectiu suficient per pagar-nos. Els hi vem dir com estava la cosa: "Si en una hora no cobràvem, ens traslladaríem a la Caserna de la Guàrdia Civil i alli, per suposat, denunciaríem aquell incompliment de contracte", per descomptat sense haver actuat ja que en cas de fer-ho seríem nosaltres els que incompliríem les clàusules acceptades per ambdues parts. Això hauria embolicat la de Diós és Cristo ja que la plaça de toros estava bastant plena i la gent havia vingut a veure a Al Stewart. Mentre es buscaven solucions, Los Limones van acabar la seva actuació de 45 minuts i van sortir Los Hurones que tocaven a casa, mentres nosaltres seguiem discutin el tema del caché. 
Finalment arribarem a un acord i ens van pagar amb un taló de les arques municipals que seria canviat un parell de dies després per diners en efectiu, a Madrid i el taló seria destruït. Ens asseguràvem el cobrament ja que si no haguessin anat a canvià el taló, aquest hagués estat presentat al cobrament amb una ordre de protest, amb totes les implicacions que això hagués portat. Nosaltres vem cobrà a Madrid, però crec que Rochi mai va cobrar l'actuació de Los Limones. Alan Cook havia de sortir immediatament a l'escenari i fer només mitja hora d'actuació per donar temps a Al Stewart ja que el rellotge avançava inexorable. 
Aquí arribem al quid de la qüestió. Els nois de Los Hurones portaven més d’hora i mitja a l'escenari, com ningú els va dir res, seguien tocant i a gust ja que el públic estava gaudint del seu allargadísim concert. Se'ls va dir el de sempre "Tres cançons i acabar", però ells se sentien bé, a gust, triomfadors a casa, amb uns quants milers de persones escoltant-los i van començar a empalmar els temes sense voler baixar de l'escenari. Se'ls va donar un altre avís, però com si res, una cançó darrere l'altra. Finalment em vaig anar al tècnic de so i al de llums que eren dels nostres i a més components del grup Liverpool i l'ordre que vaig donar va ser clara: "Quan realitzin un silenci en qualsevol cançó, es desconnecten llums i so" i em vaig anar a seguir donant instruccions a Alan Cook que havia de sortir immediatament. 
Així es va fer i Los Hurones es van quedar cantant en blanc fins que van decidir baixar-se de l'escenari. Després vaig saber que estaven buscant al que va donar l'ordre, però no van buscar gaire bé ja que jo mai m'he amagat de res i vaig estar allí fins que es van recollir tots els instruments i amb els músics ens vem traslladar a l'hotel per descansar i seguir al dia següent viatge a Madrid on havíem de realitzar dos concerts. Tinc la plena seguretat que Tony Luz no es trovaba per allà aquella nit ja que ell, un gran professional de la música, mai hagués consentit la forma d'actuar de Los Hurones, però la joventut... El meu pare sempre em deia: "La joventut és una malaltia que es cura amb els anys".Descripció de les fotos:
1ª Mini LP de Los Hurones
2ª: Mario Prades i Al Stewart despres de sopar
3ª: Alan Cook i Miguel Bosé
4ª: Los Hurones
5ª: Santi Santos de Los Limones
Los Sivertones – Amigo Chet 2010
Després Tony Luz va militar en altres bandes com Purgatorio i Perro Viejo. Al costat del cantant i guitarrista finès Ille Hämäläinen que havia tocat amb Carey i Lurries Bell, Ediie Clearewate, Michael Coleman Band i The Kingston Mines Blues Gang, el contrabaixista Alfons Mújica que va militar a Los Rebeldes, Montana, Los Faraones i Carlos Segarra Rock And Roll Club, al costat del bateria Steve Jordan que després seria substituït per Javier Lobillo que va tocar amb la Caledònia Blues Band de Mingo Balaguer, Litte Víctor & Sophie Kay, Uncle Williams i TheZumbidoos Mama's Biscuits. Amb aquests tres bons músics va formar Tony Luz el seu últim projecte que segueix en actiu Los Silvertones i editen el seu primer disc "Amigo Chet" el 2010. A Montana, on va militar Alfonso Mújica, els vaig tenir acompanyant al nort-americà Sleepy LaBeef en una de les seves gires per el pais, el 1989. També van haver problemes encara que es van solucionar entre bastidors i Sleepy va decidir tot just començar el primer concert de la gira que es va celebrar a Level O de la Pineda, que el seu rock'n'roll no necessitava el saxofonista de Montana.Los Silvertones amb Tony Luz el primer per la dreta i si os
ficseu veureu que ara s'asembla i molt al Quimet Curull
amb el que fem El Temps Passa
Dinamita pa los Pollos – Bourbon 1988
Dinamita pa los Pollos sorgeixen a mitjans dels vuitanta a Biscaia. L'integraven Roberto "Capitán Mondo" Mata que va tocar amb Los Jefes i era guitarra i compositor, al costat del cantant Javier Zaitegui que també havia estat amb Los Jefes, Óscar Calleja al baix, Miguel "Tejón" Labanda a la bateria i les Bloody Marys als cors i que eren Nela i Reyes Torío. Aquesta última després fundaria el segell discogràfic català Al.leluia Records. Van ser un dels grups més originals de la música espanyola de mitjans dels vuitanta, a cavall entre el rock and roll, country i el pop, amb cançons molt gamberres i divertides, però amb qualitat. Gravaren una maqueta i el 1988 apareix el seu primer disc, un mini LP titulat "No molestes a pa cuando esté trabajando", editat per GASA, on rescaten cançons de "Bienvenidos al gallinero", la seva maqueta i que són regrabadas i afegeixen una versió del "Locomotion" de Brenda Lee composta per Carole King. En aquest disc hi trovem aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, el tema "Bourbon". Gravarien tres o quatre discos més, aquests produïts per Paco Trinitat i l'últim, el 1992, produït per Colin Farley i es van desfer, encara que posteriorment es van publicar un parell de recopilacions. Dinamita pa los Pollos
Tradivarius – Rockabilly 1993
I ara os portaré rockabilly a la catalana, amb els reusencs Tradivarius. Aquest tema, no era el que donava títol precisament al CD i es molt desenfadat, ple de bon humor i on sorten fins i tot las avellanes de Reus. "Rockanilly" es trobava en el seu CD "Bruixes", editat el 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz. Els integrants del grup en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra). Col.laboren Frances Marimón l'acordió i Robert Le Gal al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. 
Carlos Segarra Rock’n’roll Club – Suzie Q 2007
Paral.lelament a Los Rebeldes, Carlos Segarra ha creat la Carlos Segarra Rock'n'roll Club, un projecte per poder dedicar-se a realitzar versions de clàssics del R & B i el rock i amb els que ha gravat un parell d'àlbums. No cal aclarir que Carlos Segarra i els seus amics gaudeixen com nans realitzant totes aquestes versions, allunyats de circuits comercials. Aquest tema és una de les grans composicions dels nord-americans Creedence Clearwater Revival i ha estat multiversioda, però jo destacaria la que va realitzar José Feliciano. Carlos Segarra, cantant i guitarra, va néixa el 10 de desembre de 1962 a Barcelona i després de diversos grupets més aviat fallits, va posar en marxa a Los Rebeldes, la millor banda de rock and roll espanyola de tots els temps, encara que han coquetejat massas vegades amb lo excessivament comercial. No hem d'oblidar que eren artistes de multinacional i això, encara que en un primer moment afavoreix, posteriorment passa factura. Aquesta cançó es trobava en l'àlbum "Back To The Club" editat el 2007 i va ser gravat en directe en els estudis d'Andy Taylor (Duran Duran), encara que també s'han gravat veus i guitarres als estudis Sentir d'Aurelio Morata. 
Los Solitarios – Te he prometido 1988
Mario Tenia i Tony Reinoso van crear Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Tony Reinoso (cors i guitarra), al costat d'Alfonso Morales (bateria i veu), Javier Pérez (teclats) i Vicente Lauder (baix) va tornar a posar en marxa als nous Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins, un disc curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo al blog, els tupès són postissos i els patillometros pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa van col.laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas a la guitarra i va ser produït pel mateix Tony Reinoso que va ser component dels Flaps, Els Sonor i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Aquest tema va ser una composició i un dels majors èxits de l'argentí Leo Dann, cap als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època, ara Tony la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt millorats.
Encara van treure un parell de CD's més a través de Barsa Promocions, però no se si han fet alguna cosa posteriorment. Tony tenia un estudi a Madrid i es dedicava a la producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Tony Reinoso són els autèntics. Van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia i Los Solitarios i els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena, inicialment van ser Mario Alonso (guitarra), Paco Escamez (cantant i saxo). Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco (baix) i Alfonso Morales (bateria). Hi ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he prometido" i després de canvis en la formació, Jesús va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van quedar Alfonso el bateria i Tony que van seguir només com Los Solitarios. Mario Tenia, extremeny i de veritable nom Mario Alonso Ayala, és vicepresident de l'Institut de Censors Jurats de Comptes d'Espanya (l'associació més important del sector de l'auditoria al país) i imparteix classes d'auditoria en la Universidad de Alcalá de Henares.
Manolo Tena – Sangre española 1992
Aquesta cançó es trobava i donava títol al LP "Sangre española", segon i possiblement el millor disc de Manolo Tena, aquest veterà que va aconseguir superar els seus molts problemes amb les drogues i també l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. Va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero", al 1979. Quan es van desfer va crear una altra bona banda de rock, el trio Alarma!!!, per a començar el 1988 en solitari amb una interessant trajectòria. "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera", aquest "Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies. Manolo Tena va néixa a Madrid el 21 de desembre de 1951 i aquest any farà 60 anys d’edad. 
Radio Futura – La Negra Flor
Aquesta és la versió original extreta del LP "La canción de Juan Perro" de Radio Futura, abans que Santiago Auserón descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire caribeny en tots els seus treballs i que finalment va acabar amb Radio Futura i va donar sortida a Juan Perro. Curiosament l'alma mater de Ràdio Futura era Hemilio Molero, però quan van fitxar per Ariola després del "Enamorado de la moda juvenil", es va parlar que la discogràfica va exigir al grup que Hemilio els deixés ja que no donava la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago sobre aquest tema i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a la meva pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda.
Una vegada, quan jo era director artístic de la Fàbrica de Reus, em va cridar Paz Tejedor, manager de Ràdio Futura per demanar-me un favor. La banda tenia disposada una gira per Catalunya i se'ls havia caigut una data, això representava despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar en la Fàbrica. Li vaig exposar clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones i atapeïdes i que no podíem pagar el seu caché. Finalment és va arribar a un acord i els vam salvar la papereta. 
Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a 1.500 pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat les mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a Serra, el seu guitarra, Radio Futura havien contractat a Alex Sánchez, el guitarrista de Lone Star i en aquell temps director de la revista Popular 1. Ells pretenien que Alex fos a Madrid per assajar, però ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les partitures i l'ordre de les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre concert, assajar un parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura van lucinar amb com tocava Alex Sánchez i és que fins allavors no s'adonaven que la veterania és un grau.Radio Futura ancara amb Hemilio Molero, segon per l'asquerra i a
sota ja sense ell. A sobre os he possat una fotografia d'Alex Sánchez
al concert de Reus, amb Santiago Auseron d'esquena
(Foto Mario Prades)
Paco Revuelta – La primera vez 1976
Quan es van posar de moda, en els 70, els cantants que entremesclaren cançó d'autor amb pop i rock, un dels rellevants va ser Paco Revuelta. Les seves cançons anaven carregades de sexe i la veu trencada de aquest home nascut a Huelva, li donava un toc molt personal a les seves composicions. Aquesta és una de les més important de la seva curta carrera, sense oblidar "Hueles a noche de amor" i "Esa mujer" al costat d'aquesta que avui sona a Un Toc de Rock, en les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Les seves cançons gairebé sempre parlaven de sexe, amor i desamor. Només recordo un LP seu "Algunas de mis canciones". Crec que el problema de Paco Revuelta és que estava entre dues aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins de l'estil estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de rock i a més no anava de cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que Paco Revuelta era.
Furia – A flor de piel 1972
Los Salvajes amb una instantanea actual.
Quique Tudela es el segon per la dreta
Los Lunes – Una canción de despedida 1994
Són moltes les cançons que ens han deixat Los Lunes, tant en la seva primera etapa com a trio, com en la segona quan eren solsament dos i es van fer cridar Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha passat a formar part de la història del pop espanyol, com "Una canción de despedida" que avui aprofitem per acomiadar Un Toc de Rock. Los Lunes eren madrilenys, de Vallecas i el grup l'integraven Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra), i Javi García (baix). Es van crear el 1992, però en el 94 publiquen "El segundo" que com el seu títol indica era el segon disc, publicat pel segell Tábata i produït per Alejo Stivel i del qual es va extreure el senzill "Una canción de despedida" que va ser utilitzat per a la sintonia del programa "La Gramola" en M-80. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda a dos components i passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia marchat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que Quedan" (1999), tot i que ancara traurien un quart disc que era recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se. 
I amb “Una canción de despedida” m'acomiado de vosaltres, això si, fins al pròxim programa. Us deixaré amb una frase que va dir el poeta i escriptor britànic Oscar Wilde, un home controvertit i criticat per les seves reconegudes tendències homosexuals en la puritana Anglaterra victoriana. Oscar Wilde va manifestar:
"Ho resisteixo tot… menys la temptació"
Fins al proper programa
Mario Prades
