El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 28 de septiembre de 2017

Un Toc de Rock 12-02


Un dels canvis més importants d'aquesta dotzena temporada d'Un Toc de Rock és el fet que només hi haurà un programa setmanal, bàsicament és un problema de temps no de cansament ja que la il·lusió segueix tan vigent com el primer dia en què vaig començar fa tants anys. Avui tindrem a Joe Cocker, Eagles, Glenn Frey, Don Henley, The Marmalade, Flying Burrito Brothers, Brad Paisley, Billy Paul, Barry White, Chuck Brown & The Soul Searchers, Solomon Burke i Harold Melvin & The Blue Notes, que integraran la nostra banda sonora d'avui, aquest recorregut per la Història Musical dels Últims 100 anys que t'arriba des de totes les emissores per les que m’escoltes cada setmana o via internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta de nou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Joe Cocker – Fire it up 2012

Joe Cocker, el que semblava l'incombustible rocker i al que li deien "El blanc amb la veu negre", i amb el que avui començarem Un Toc de Rock, ens va deixar el 22 de desembre del 2014, a Crawford, Colorado, on residia, a causa d’un càncer de pulmó. Anem a escoltar la cançó “Encendre'l” que donava títol al seu últim disc abans de morir, publicat el 6 de novembre del 2012, si bé a Espanya es va editar el 27 de novembre. L’any 2013 es va editar un disc en directe titulat precisament “Fire it up – Live”. És clar que com sol ser habitual en la discografia de Joe Cocker, és tracta d'una versió. La cançó va ser escrita per Ian Frew, Marty Dodson i Johnny Reid i aquest últim, cantant i compositor canadenc, ja l'havia gravat i portat a l'èxit, a principis del mateix any 2012. Entre el munt impressionant de músics que han participat en l'enregistrament d'aquest àlbum, el 33 i últim disc gravat en estudi per Joe Cocker, trobem a Ray Parker Jr, Chris Chaney, Dorian Crozier, Tom Bukovac, Julie Gegant, Roger Wilkie, Melinda Porto, Nicholas Tubbs, Melanie Fernandez, Richie Ferris, el RDVZ A Capella Group,  Julie Waters i un llarg etc. encara que la banda oficial de Joe Cocker al disc i les gires està formada per Nick Milo, Steve Grove, Jack Bruno, Gene Black, Oneida James-Rebeccu, Nikki Tillman i Kara Britz. L'anglès John Robert Cocker va néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Era un amant del bourbon, recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic amb un pet d'impressió. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells era... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme del Priorat, vaig envià l'article lamateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, sols vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo m'havia equivocat en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell feia a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe Cocker".

The Eagles – Heartache tonight 1979

Ara a Un Toc de Rock i des de l'àlbum "The Long Run" que els Eagles van publicar el 24 de setembre de 1979, us extreuré aquest tema que va ser un dels singles del grup nord-americà que millor van funcionar a Espanya. La cançó estava composada per Don Henley, Glenn Frey, Bob Seger i JD Souther, els dos primers components del grup, els altres famosos músics amb carreres en solitari. El single es va editar uns dies abans que l'àlbum, concretament el 18 de setembre i va aconseguir la primera posició del Billboard, superant el milió de còpies venudes i obtenint un Grammy per als Eagles com a Millor Duet o Grup Vocal, també va ser número 1 a Canadà , encara que a Anglaterra només va aconseguir la posició 40, clar que el LP va aconseguir la segona posició en la llista de discos grans als Estats Units i va ser set vegades Disc de Platí, arribant al quart lloc a Anglaterra. La formació dels Eagles en aquest àlbum va ser: Glenn Frey (cantant principal i guitarra) que va morir un 18 de gener del 2016, Don Henley (bateria i cors), Joe Walsh (guitarra slide), Don Felder (guitarra i cors) i Timothy B. Schmit (baix i cors), comptant amb la col·laboració de Bob Seger als cors, encara que no consta en els títols de crèdit del disc i que en aquella època gravaba com Bob Seager & The Silver Bullet Band. Hi ha una versió molt destacable a càrrec de Conway Twitty de 1983, més propera al country. Els Eagles que s'havien creat al 1971 es van desfer l'any 1980, després de tenir uns quants canvis entre els seus components. Aquest va ser el seu últim àlbum d'estudi, encara que van tornar el 1994 amb "Hell freezes Over" que vol dir "Quan l'infern es geli", un altre dia escoltarem alguna cançó d'aquest CD i us explicaré el perquè del títol. Val a dir que “Hotel California”, cinquè disc dels Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó, almenys de les més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. Va ser el primer disc del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies sols als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la història dels Eagles. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977.

Don Henley – Waiting tables 2015

Un dels components dels Eagles, el texà Don Henley, va treure el 25 de setembre del 2015 el seu cinquè disc en solitari, un àlbum ple de música country, com el títol indica clarament "Cass Country". El disc s'ha gravat a Nashville, Tennessee i va comptar amb les col·laboracions de Dolly Parton, Mick Jagger, Miranda Lambert, Merle Haggard i Martina McBride. Va estar número 1 a la llista de country del Billboard, aconseguint el tercer lloc en les de pop, el quart al Canadà, el cinquè a Alemanya i el setè en les llistes britàniques. D'ell us he extret “Taules d'espera” que compartirem a Un Toc de Rock. De fet podríem dir que aquest és el sisè àlbum de Don Henley ja que l'any 2009 va treure també un recopilatori. De nom complet Donald Hugh Henley, el cantant, guitarrista, escriptor, compositor i bateria, va néixer a Gilmer, Texas, el 22 de juliol de 1947 i va ser un dels fundadors dels Eagles i tot i que en solitari s'ha prodigat poc, ha realitzat moltes col·laboracions amb altres artistes. És un activista a favor del medi ambient i en 1997 va rebre la National Humanities Medal. També va crear una associació per a la defensa dels drets dels artistes enfront de les manipulacions de les companyies discogràfiques, de fet va tenir molts problemes legals amb Geffen Records per obtenir la carta de llibertat. Sent molt jove i amb dos amics de la infància Richard Bowden i Jerry Surratt, va formar una banda anomenada Four Speed que amb la incorporació de nous músics passar a dir-se Happiness. Els va descobrir Kenny Rogers que els va recomanar anar-se'n a Los Angeles i allí va començar veritablement la seva carrera professional canviant el nom a Siloh. Posteriorment va passar a formar part de la banda de Linda Ronstadt i quan es va unir a Bernie Leadon i Randy Meisner, que havien estat en Poco i The Flying Burrito Brothers, respectivament, van sorgir Eagles. Es diu que la raó de la primera dissolució dels Eagles va ser a causa dels enfrontaments entre Don Henley i Glenn Frey, al que escoltarem ara.

Glenn Frey – The one you love 1972/1992/2000

Anem a escoltar ara a Glenn Frey en el programa d’avui, en aquesta ocasió amb el tema "La persona que estimes" que us he extret d'un CD recopilatori titulat genèricament "The best of Glenn Frey" que es va publicar al 2000, encara que en la seva versió d'estudi es trobava en el seu primer àlbum en solitari "No Fun Aloud", publicat al 1982 i una versió en directe en el disc "Glenn Frey Live" del 1992. Tornem a escoltar el que va ser pianista i cantant de The Eagles que va morir el 18 de gener del passat 2016. El músic va ser sotmès a una cirurgia intestinal al novembre del 2015 i pel que sembla la causa de la seva mort van ser complicacions derivades d'una artritis reumatoide, colitis ulcerosa aguda i pneumònia, ocasionades per l'operació que li van realitzar. Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el que possiblement tingui la millor carrera en solitari, però molt allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup. El cantant, músic i també actor  Glenn Lewis Frey va néixer el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La seva primera banda es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The Subterraneans, si bé despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que Glenn Frey va gravar el seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va formar un duet amb JD Souther, era l’any 1968. Després Glenn Frey va començar a gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra i feia cors, a part de compartir amb ells un apartament. Després de militar en diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que estava creant i s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner. Glenn Frey va tindre molts problemas amb drogues, però sembla ser que fera anys que s’havia recuperat i ho va deixar enrere

Brad Paisley – The Devil is alive and well 2017

El passat 21 d'abril d'aquest any es va posar a la venda l'onzè àlbum d'estudi, titulat "Love and War", del cantant country nord-americà Brad Paisley i d'ell us he tret aquesta balada, “El dimoni està viu i bé”, escrita pel mateix Brad Paisley, al costat de Robert Arthur i Kenny Lewis que compartirem ara a Un Toc de Rock. En la gravació dels diferents temes del disc ha comptat amb Mick Jagger, John Fogerty, Bill Anderson, Jessi Alexander, Baylor Wilson i Timbaland, entre d'altres col·laboradors, a més de Brent Anderson (guitarra acústica), Matt Clifford (teclats), Randel Currie (pedal steel), Gary Hooker (guitarra), Daniel Jones (teclat i sintetitzador), Ben Sesar (bateria), Kenny Lewis (baix) i uns quants músics més. El productor ha estat John Carter Cash. L'àlbum ha entrat directament al primer lloc en les llistes de country i el 13 a les generals del Billboard, també ha aconseguit el lloc 13 en el Regne Unit, l'11 al Canadà i el 22 a Austràlia, on també hi ha una gran afició per la música country. Brad Douglas Paisley va néixer el 28 d'octubre de 1972 a Wheeling, Virgínia Occidental i va començar a gravar en 1999, publicant l'àlbum “Who Needs Pictures”, havent col·locat 25 singles a les llistes d'èxit del Billboard, dels quals 16 han estat número 1, aconseguint el rècord de 10 senzills consecutius que arriben al capdamunt de la llista. Ha estat escollit com a Millor cantant de l'any per l'Acadèmia de la Música Country en cinc o sis ocasions, tot i que val a dir que és molt poc conegut al nostre país.

The Flying Burrito Brothers – Colorado 1991

Possiblement la més important banda de country-rock de la història siguin The Flying Burrito Brothers, una veritable escola per la qual van passar músics rellevants del gènere, si bé la Flying Burrito Brothers van tenir molt poc ressò a Espanya, la seva música dins del country-rock, es decantava més cap al country que al rock i van ser eclipsats comercialment per els Eagles. Aquest tema que escoltem ara, la cançó "Colorado", és el setè tall del CD "Close encounters to West Coast" que va ser reeditat l'any 1991 pel segell Relix que va digitalitzar i va reeditar en els anys noranta, una part molt important de la discografia de The Flying Burrito Brothers. En aquest enregistrament el grup l'integraven Greg Harris, Skip Battin, Aneaky Pete Kleinow, Gib Guilbeau i Ed Ponder (a la foto). El seu primer disc "The Gilded Palace of Sense" de 1969 està considerat el millor àlbum del grup. The Flying Burrito Brothers estava integrada en els seus inicis per Chris Hillman i Gram Parsons de nom real Ingram Cecil Connor III (5 de novembre de 1946 - 19 de setembre de 1973) que venien de The Byrds. També hi eren Ian Dunlop i Mickey Gauvin, al costat de Chris Ethridge, el bateria  Michael Clarke també de The Bryds, junt amb el guitarrista Sneaky Pete Kleinow. Però per la Flying Burrito Brothers van passar molts altres grans músics al llarg dels anys. Gram Parsons els va deixar per a llançar-se en solitari, però la seva prematura mort a causa d'una sobredosi de droga, als 26 anys, en l’habitació d'hotel i posterior robatori del cadàver per a ser incinerat després de llançar-li cinc galons de benzina al taüt, en una cerimònia mundana al Joshua Tree Park, el va convertir en llegenda.

The Marmalade – Rainbow 1970

The Marmalade van ser una gran banda creada a Glasgow, Escòcia, l’any 1961 i que inicialment es van anomenar The Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que l’any 1965 es van convertir en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van commoure el mercat britànic i es que la versió dels Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es va vendre molt millor. Amb "Reflections of my life" van revalidar el seu triomf. La cançó "Rainbow" que us porto avui a Un Toc de Rock, es va editar en single l’any 1970 i era una composició de William Campbell i Thomas McAleese, dos grans músics, components del grup. El tema va aconseguir el tercer lloc en les llistes britàniques de venda i el 51 als Estats Units. La veritat és que Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de rock de tots els temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com ells és mereixien i es que l’èxit del Obladi, Oblada” els va marcar i molt, posan el llistó massa alt. Quan el seu líder William Campbell, es va llençar en solitari, es va fer dir Junior Campbell, cantant, guitarrista, pianista i compositor escocès va néixer el 31 de maig de 1947 a Glasgow. Va editar un munt de singles i un parell d'àlbums, però també ha composat unes quantes bandes sonores per a sèries de TV, bàsicament dramàtics. També ha realitzat treballs de productor amb gent com Barbara Dickson, Miller Anderson o Gallagher & Lyle, entre d'altres. Actualment i amb la seva dona Susie i els seus fills, resideix a Sussex.

Billy Paul – Me and Mrs Jones 1972

El cantant de color Billy Paul al que avui escoltarem a Un Toc de Rock, ja havia gravat en solitari, però quan va tornar del servei militar va passar a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia” i als que escoltarem després, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar en solitari deixan el grup. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número 1 durant tres setmanes, també a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixer en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i rhythm and blues. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més importants de la música soul americana, sobre tot gracias a alló de “Hi ha calcom d’important entre la senyora Jones i jo”.

Harold Melvin & The Blue Notes – If you don’t know me by now 1972

Aquesta gran cançó també es va publicar l’any 1972. És un altre bon artista englobat dins del anomenat So Philadelphia, Harold Melvin & The Blue Notes i aquesta ha estat amb tota seguretat, la millor cançó en la carrera del grup nord americà de color Harold Melvin & The Blue Notes i tot i que com us deia, el van ser encasellats en l'anomenat "so Philadelphia", val a dir que Harold Melvin & The Blue Notes eren una bona banda de soul de la qual va ser cantant Billy Paul, aquell del “Me and Mrs Jones” que em escoltat abans, però durant una curta temporada, encara que en aquest tema la veu és Teddy Pendergrass (26 de març de 1950), un altre gran cantant i compositor nord americà de color que posteriorment es va llançar també en solitari amb una brillant carrera, morint el 13 de gener de 2010. El grup Harold Melvin & The Blue Notes van funcionar des de l’any 1960 fins al 1996 i un any més tard, el 24 de març de 1997, moriria el seu líder Harold Melvin que havie nascut a Philadelphia el 25 de juny de 1939. La cançó "Si no em coneixes ara" va aconseguir la tercera posició l’any 1972 en les llistes generals del Billboard nord-americà i el primer lloc en les de rhythm and blues. Avui en dia es la peça de referencia quan es parla del grup Harold Melvin & The Blue Notes.

Barry White – You are the first, the last, my everything 1974/2000

Ara al Un Toc de Rock d’avui escoltarem a qui ha estat el líder del so Philadelphia, el cantant de color, compositor, arranjador, productor i director d'orquestra Barry White al costat de The Love Unlimited Orchestra i està considerat el primer cantant de la història que va interpretar el que es diria "música disco". El seu veritable nom era Barry Eugene Carter i va néixer a Galveston, Texas, el 12 de setembre de 1944. Barry White va patir una insuficiència renal en la tardor de 2002 com a resultat d'anys de pressió arterial alta crònica causada pel seu sobrepès. Barry White va tindre un vessament cerebral el maig de 2003, després de la qual cosa es va veure obligat a  retirar-se dels escenaris. El 4 de juliol de 2003, Barry White va morir a l'Hospital Cedars-Sinai Medical Center de Los Angeles. Aquest tema que podriem traduïr com “Tu ets la primera, l’última, tu ho ets tot”, va ser escrita per Barry White, Tony Sepe i Peter Radcliffe i es va publicar l’any 1974, sent número 1 del Billboard, es va incloure al seu àlbum “Can't Get Enough”, però jo us la he extret del doble CD "The Ultimate Collection", un disc recopilatori que va publicar el 25 d'abril de 2000 i que es va reeditar el 11 març 2008 titulant "Barry White Gold". És una de les formes que tenen les cases de discos d'intentar vendre un mateix producte dues vegades i els que piquen, doncs han picat. Això si les portades eren diferents. Serveixi com a mínim perquè es consolin els que tenen les dues còpies. Barry White va intervenir en un capítol de "Els Simpson", aquell del Dia de l'Apallissament, en el què la gent del poble és dedica a colpejar serps.

Solomon Burke – You’re the one

A Un Toc de Rock escoltarem ara a Solomon Burke amb “Tu ets l’única”, coetani del mite del soul Otis Redding, anys després de la seva mort en accident d'aviació, Solomon Burke va ser designat com el seu successor, el nou Rei del Soul. Solomon Burke va néixer el 21 de març de 1940 a Filadèlfia, Pennsilvània. Va estar en actiu fins que va morir el 10 d'octubre del 2010, mort ocorreguda a l'Aeroport d'Amsterdam, quan va aterrar el seu avió provinent de Los Àngeles. Havia de fer un concert a la capital holandesa i les entrades estaven totes esgotades des de feia setmanes. Solomon Burke va començar a gravar al 1962 i l'any 2010 va publicar el seu últim disc en vida "Hold on tight". Burke va ser pare de 21 fills (14 filles i 7 fills), va tenir 90 néts i 19 besnéts. Alguns dels seus fills i néts es dediquen professionalment a la indústria musical, encara que cap ha aconseguit el seu prestigi. L’any 1964 va escriure i va gravar "Everybody Needs Somebody To Love" que immortalitzarian The Blue Brothers. Figura imponent, amb més de 200 quilos de pes i sempre amb vistosos vestits de fantasia, són el seu senyal d'identitat, junt amb la seva forma personal de sentir el soul. A causa de la seva edat i el seu sobrepès, els darrers anys Solomon Burke sempre actuava assegut. La seva discografia es bestial, només en recopilatoris Solomon Burke té publicats 23 àlbums i 38 o 39 d’estudi. Aquesta peça us la trec d’un grans èxits.

Chuck Brown & The Soul Searchers – Could it be love 1979

Artista molt poc conegut a Espanya, per acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock us he seleccionat aquest “Podria ser amor”, a càrrec de Chuck Brown & The Soul Searchers que us he extret de l'àlbum “Bustin’ Loose” que es va publicar el 1979. De nom complet Charles Louis Brown, el guitarrista, cantant i director de banda, de color, va néixer a Gaston, Carolina del Nord, el 22 d'agost de 1936. Va morir a causa de múltiples fallades orgàniques, incloent insuficiència cardíaca, el 16 de maig del 2012. Com us deia, malgrat la seva qualitat i ser un dels majors exponents del Go Go Music, un subgènere variant del funky, és pràcticament un desconegut al país, però als Estats Units era reconegut com “The Godfather of Go Go”. La veritat és que els seus principis van ser difícils. A la dècada dels 50, sent menor d'edat, Chuck Brown va ser condemnat per assassinat i va complir vuit anys al Complex Correccional de Lorton. Ell va declarar que les seves accions van ser legítima defensa. A la presó, va canviar diverses paquets de cigarrets per una guitarra, començant allí la seva afició a l'instrument. Quan Brown va completar la seva condemna, es va mudar a Washington DC i va treballar com a conductor de camió, paleta i sparing d'entrenament en diversos gimnasos de boxa. També va començar a actuar en festes a tota la zona; però, no podia tocar en llocs que servien licor, perquè es trobava en llibertat condicional i les normes no ho permetien. Discogràficament va debutar al 1972 amb el disc “We the People” en el qual ja l'acompanyaven The Soul Searches que van estar amb ell fins l'any 1980 intervenint oficialment en 4 àlbums. La banda en aquest disc "Bustin 'Loose" que es va publicar el 10 d'agost de 1979, estava integrada per Jerry Wilder (baix), Gregory Gerran (congues i percussió), Ricardo D. Wellman (bateria), Leroy Fleming (saxo flauta , timbals i cors), Skip Fennell (teclats), Curtis Johnson (orgue i teclats), John M. Buchannan (trombó i teclats) i Donald Tillery (trompeta i cors).

La frase d'avui és del comediògraf i dramaturg francès Jean Baptiste Poquelin, conegut popularment com Molière, considerat el Pare de la Comèdia Francesa que va dir:


"Quan es vol donar amor es corre el risc de rebre-ho”

Per avui conclou Un Toc de Rock, ara us deixo en companyia d’aquelles emissores per les que surto a l’aire o internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Baixaré la barraqueta, sóc Mario Prades i ens retrobarem la propera setmana.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario