Vacances d'Estiu 2014

Benvulguts amics, amigues

ESTIC DE VACANCES

Però Un Toc de Rock tornarà al setembre

amb  la  que  serà  la  Novena  Temporada

Una abraçada i porteu-se bé.

Mario Prades

Un Toc de Rock 08-76 Fi Temporada

Acaba avui la vuitena temporada d'Un Toc de Rock i m'acomiadaré de vosaltres fins a setembre, per la Diada tornaré de nou i començaré la Novena, encara que en aquest cas no serà de Bethoven, serà de Rock, de records, tornarem a reviure el nostre passat musical més o menys llunyà i compartirem vivències i l'ahir. Porque heu de tenir present una cosa "Recordar és tornar a viure" i els records són l'únic que és veritablement nostre i només ens el pot arrabassar la malaltia aquella del Alzheimer. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, vaig a obrir la barraqueta escoltant a un grup de rock and roll que ens arrivarà desde Alemanya. Jo soc Mario Prades i us diré com ja es habitual en començár cadascun dels programas.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Foggy Mountain Rockers – Long blonde hair 1999

Avui anem a començar l'últim programa de la vuitena temporada d'Un Toc de Rock des d'Alemanya i escoltant una cançó que us he extret de l'àlbum "Hang Him High" que el grup germànic Foggy Mountain Rockers van publicar l'any 1999 i que va representar el seu tercer treball discogràfic. Es tracta d'una bona banda de rock & roll i rockabilly que es van crear l'any 1992, a Alemanya. El grup Foggy Mountain Rockers estava integrat per Heiko Piecha (cantant), Mario Oehlmann (guitarra), Jörg "Paul" Weber (guitarrra), Frank "Jummi" Jungbluth (baix), Sven Schürmann (bateria) i Domenico "Duck" Todaro (percussió). El grup Foggy Mountain Rockers porta deu àlbums gravats, encara que val a dir que són uns complets desconeguts aquí al nostre país i en l’actualitat integren la banda .Marios Poulios (guitarra), Olaf Groß, Sven Schürmann, Heiko Piecha i Mario Oehlmann, aquests tres últims són els únics que queden dels originals, si be Duck Todaro que va deixar el grup a finals del 2012, seguirà col·laborant amb ells..

Sleepy LaBeef – Night train to Memphis 2001

En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, es menja la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment  Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda, el cantant Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, a Smackover, Arkansas, d'on també era Bud, l'últim marit de la meva cosina Glòria. Un dels seus millors treballs es va titular "Rock de peso pesado", un títol molt apropiat. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock d'avui, es va incloure en l'àlbum "Rockabilly Blues" que es va publicar l’any 2001 i es tracte d’una versió del éxito del cantant country Roy Acuff que va gravarla l’any 1943.

Status Quo – Down the dustpipe 1970

I ara parlarem dels Status Quo, aquesta cançó és tota una curiositat. Es trobava en un single que a Espanya va publicar Pye-Hispavox l’any 1970 i que va ser el primer disc, o un dels primers, que es van publicar al país d'aquesta bona banda anglesa liderada pel cantant i guitarra Francis Rossi. El curiós és que aquesta cançó que també es va editar en el seu país en single, no va ser inclosa en cap LP fins ja ben entrats els anys 80. En aquest enregistrament els Status Quo són cinc components, com comprovareu per la caràtula original de l'edició espanyola que us he publicat al blog, on van titular la cançó "Por la tubería", seguin la costum de traduir els títols. Els Status Quo són una de les bandes més longeves i de més qualitat del rock britànic. Es van crear l’any 1962 i estava integrat en els seus principis per Francis Rossi que és el líder carismàtic a més de guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la guitarra i cors,  i John Coghlan que s'encarrega de la bateria, junt a Roy Lines als teclats que era el cinqué i els va deixar després de gravar aquest disc. Inicialment es van fer dir The Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el definitiu de Status Quo l’any 1967. Al llarg de la seva trajectoria musical han venut més de 130 milions de discos a tot el món. Els Status Quo han aparegut al programa setmanal Top of the Pops de la BBC britànica en més de cent ocasions, són el grup que més vegades ha sortit en aquest programa de televisió. Al setembre de l'any 1991, Status Quo va ser inclòs en el Llibre Guinness dels rècords per haver actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Francis Rossi va anunciar l’any 2009 un nou disc que es publicaria a al 2010, però l'àlbum que es va titular “Quid Pro Quo” no es va posar a la venda fins a finals del 2011 i és el seu últim treball editat fins el moment, si bé no estic segur de que s'hagi editat a Espanya, per tant us diré el de sempre en aquest casos de duptes "No em feu gaire cas". Va arribar al lloc 10 en les llistes britàniques. Hi ha una versió molt més discotequera de la cançó que estem escoltant ara, però ara no recordo el grup que la van gravar. Per cert, el bateria Matt Letley va abandonar Status Quo després d'un concert celebrat al Arena 2 de Londres, al desembre del 2012, va ser substituït per Leon Cave.

Supertramp – Cannonball 1985

Supertramp van ser la gran banda del simfonisme britànic amb Roger Hodgson al capdavant. El disc més venedor en la carrera de Supertramp ha estat "Breakfast in America" que va aconseguir el lloc 3 en les llistes. Aquesta cançó de Supertramp que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el LP "Brother Where You Bound" que van editar l’any 1985 i en aquesta època Roger Hodgson els havie deixat per seguir en solitari i el grup Supertramp l'integraven en aquesta gravació Rick Davies veu, piano, harmònica i teclats, al costat de Dougie Thomson al baix, Bob Siebenberg que tocava bateria i percussió i John Helliwell al saxofon, teclats, guitarra i cors. L'àlbum de Supertramp, va aconseguir el lloc 21 en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or, sobre tot gracies a aquesta cançó que es va edità en single i també en versió maxi-single, si be el maxi que hem van enviar els de la EMI era la edició americana a 33 rpm i tapes de cartro gruxut. Després de patir nous canvis en dues ocasions més, Supertramp es van dissoldre, sembla ser que definitivamente, l’any 2002. Curiosament Supertramp van ser un grup que van vendre sempre més als Estats Units que a la seva Anglaterra natal (a la foto la formació original).

Sniff’n’ Tears – Drivers seat 1976

Els Sniff’n’the Tears són una banda britànica que va tenir el seu major moment de glòria a principis dels 80. Mark Knopfler sempre va dir que quan acomençaven els Dire Straits imitaven als Sniff'n'The Tears, banda liderada pel cantant, compositor, pintor i també dissenyador gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Drivers Seat" de l'any 1978 i que escoltem ara a Un Toc de Rock. Per cert, la seva primera demo la van gravar Sniff’n’the Tears a França l’any 1973. Aquest single va aconseguir la posició 15 en les llistes del Billboard l'any 1979 i es va incloure en el seu primer LP titulat “Fickle Heart”. Sniff'n'The Tears el formaven en aquest disc Paul Roberts cantant i guitarra junt a Loz Netto i Mick Dyche a lesguitarres i cors, Mike Taylor als teclats, Nick South s’encarrega del baix i Noel McCall Van contar a les gravacions amb tres bateries Paul Robinson, Richard Bailey i Richard Marcangelo. La producció va estar a carrec de Steve Lipson. La veritat es que els Sniff’n’the Tears sempre van tenir problemes amb els bateries per la qual cosa Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi. El grup es va desfer a principis dels 90 si bé es van refer en aquest nou segle. Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les realitza el mateix Paul Roberts que va néixer a Tiverton, Devon, l’any 1948. Al blog os he possat algunes per que les disfruteu.

Paul Hardcastle – Time for love 1994

L'any 1994 el segell Fonomusic va publicar a Espanya un CD del britànic Paul Hardcastle amb el seu cognom per títol "Hardcastle", del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que estava composat pel propi artista, així com la resta de cançons llevat del "Do it again" que era una versió dels Steely Dan. Totes les cançons van ser produïdes i arranjades per Paul Hardcastle. La veritat és que al país Paul Hardcastle s'havia fet molt popular en l'àmbit de les discoteques arran de publicar l'any 1985 un maxi-single amb el tema "19" el qual tractava sobre la guerra del Viet-Nam on l’edat mitjana dels soldats nord americans morts va ser 19 anys i que també va gravar en castellà. Per això quan jo vaig rebre aquest àlbum em vaig endur una veritable sorpresa ja que aquest nou CD estava carregat de temes funky jazz de molta qualitat, allunyats del so disc al qual ens havíem acostumat. Paul Hardcastle va néixer a Londres el 10 de desembre de 1957. A més de cantant i compositor, és tot un manetes en qüestió de teclats i sintetitzadors. En aquest disc compta amb la col·laboració de diversos saxofonistes, un d’ells és Chris Snake David. En el disc col·laboren també Caroline Dayley que crec va ser la cantant en aquesta cançó, Jaki Graham, Imani, Steve Menzies, Phil Todd i Gary Bernacle. La veritat és que Paul Hardcastle té dues vessants musicals molt diferenciades, ja que porta editats 13 àlbums amb títol en una línia discotequera i 16 que podríem englobar dins el smooth jazz, tots amb el seu cognom per títol i numerats, aquest de 1994 va obrir aquesta sèrie, va ser el primer d’ells i la veritat és que jo em quedo amb aquests. Per cert a "Hardcastle" es va incloure la cançó "Maxine" que va dedicar a la seva filla que va néixer l'abril de 1986. de fet té dos fills més, Paul Jr i Ritchie nascuts posteriorment.

The Buggles – Video Killed the Radio Star 1979

No estic d'acord amb el títol d'aquest tema, el gran èxit internacional del grup britànic The Buggles. Jo opino que la ràdio sempre estarà aquí, tot i que reconec que les tendències de las novas tecnologias ofereixen cada vegada més possibilitats, algunes com les que ja utilitzem a Un Toc de Rock, ràdio via Internet, descàrrega de programes, ràdio a la carta, etc  The Buggles publicaren aquesta cançó en el seu primer disc "The Age of Plastic" que es va editar l’any 1979. Encara van treure un altre LP "Adventures In Modern Recording" el 1981. Es diu que els cors de la cançó "Video Killed the Radio Star" van ser interpretats per Madonna quan començava i que la relació va acabar malament entre ells ja que la cantant no va cobrar el pactat. Això no ha estat confirmat ni desmentit per cap de les dues parts. El grup The Buggles estava integrat per Geoffrey Downes, Trevor Horn, Hans Zimmer i Bruce Woolley. Abans que es publiqués el primer disc Wooley va deixar la banda per formar The Camera Club juntament amb Thomas Dolby i Hans Zimmer, el que va convertir The Buggles en duet. Tots dos músics es van incorporar més tard a Yes substituint a Jon Andersen i Rick Wakerman, però encara van gravar, paral·lelament, el segon disc de Buggles. Amb la ruptura de Yes a principis de 1981 Geoff Downes (25 d’agost  de 1952, Stockport, Gran Manchester) es va unir a Asia, una mena de supergrup del AOR britànic. El 18 de febrer de 2013 va comunicar a través de la pàgina web de Asia la mort de la seva filla petita Alexandra

Sam Cooke – Wonderful world 1961/1985

La mort de Sam Cooke es una mostra de la cruel segregación racial que patia la gent de color als Estats Uniots durant els anys seixanta. El cantant de color nord americà Sam Cooke va néixer a Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per Bertha Franklin, gerent del Motel La Hacienda, a Los Angeles, l'11 de desembre de 1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei del Soul. El lloc va ser ocupat per Otis Redding. Hi va haver molta polèmica en el judici ja que ella va al·legar defensa pròpia i que el cantant de color pretenia violar-la, però es va saber que feia temps que tots dos estaven embolicats, així i tot va sortir absolta, clar que ella era blanca i ell un negre en una mala época per la gent de coloals Estats Units, massa segregación racial. Entre els grans hits de Sam Cooke es troben "You send me" i "Wonderful world" que va ser el gran èxit en la carrera d'aquest cantant de color i es la cançó que us he seleccionat per escoltar en el programa d’avui de Un Toc de Rock. Anys més tard la peça va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat per Harrison Ford a l’any 1985 i que tot i ser policiàca, tracte el tema de les comunitats Hamish a els Estats Units, tornan a publicar-se la cançó en single. A la pel·lícula el actor Harrison Ford que fa de policia de ciutat gran, amagat en una granja de la comunitat Hamish, la canta mentre el tema sona a la ràdio del cotxe que ell està reparant i Harrison Ford va cantant-la per sobre de l’original. La portada del blog es la del single de 1985.

Dave Stewart – One steep too far 2013

El cantant, guitarra, compositor i productor David A Stewart va començar militant a The Tourist i amb la seva companya en el grup Annie Lennox, els va deixar per crear Eurythmics que van ser una de les millors bandes angleses dels anys 80. Tots dos tenen una interessant i fructífera carrera en solitari, al marge del grup que ja es va desfer definitivament fa uns quants anys. Dave Stewart va publicar el 7 d'octubre del passat 2013 un nou treball discogràfic que es va titular "Lucky Numbers" del que us he extret aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock. En aquesta peça Dave Stewart no compta amb cap col·laboració, però l'àlbum està ple d'elles i trobem cançons amb Martina McBride, Vanessa Amorosi, The Ringmaster's Choir, Karen Elson, Holly Quin Rah, Laura Michelle Kelly i Ann Marie Calhoun. Dave Stewart va néixer el 9 de setembre de 1952 a Sunderland, Anglaterra i quan va abandonar Eurythmics va posar en marxa un projecte que va anomenar Dave Stewart & The Spiritual Cowboys al qual va seguir Vegas, Platinum Weirld, Superheavy amb Mick Jagger (són els de la foto) i també ha treballat amb Steve Nicks. La veritat és que el paper de Dave Stewart a Eurythmics va ser crucial ja que ell sempre va ser l'innovador, però no hem d'oblidar que Annie Lennox va posar la veu i la seva imatge andrògina. Us explicaré una curiositat al respecte. No es coneix de què color té el cabell la cantant ja que sempre el porta tenyit de tons diferents i no se sap quin és el veritable.

Meiko – Boys with girlsfriends 2007/2008

Jordi, el meu fill petit em va descobrir a Meiko, aquesta bona cantautora nord-americana nascuda a Roberta, Geòrgia, el 25 de febrer de 1982, encara que des de fa anys resideix a Califòrnia. Aquest tema us ho he seleccionat des del seu primer àlbum amb el nom de la noia "Meiko" per títol i que es va publicar l'1 de setembre de 2007. El disc va ser publicat per ella mateixa i sense comptar amb cap companyia discogràfica, només a través d'Internet, aconseguint la posició 35 en iTunes, dins de la llista de "Top 100 Albums chart". També va ser el disc folk número 1 a iTunes mantenint-se durant un mes i després de passar nou mesos es va calcular que 200.000 dels seus singles s'havien descarregat d'iTunes. Aquest disc va ser rellançant de nou un any més tard i posat a la venda a les botigues, aconseguint el lloc 14 en la llista del Billboard. Meiko va publicar un segon àlbum titulat "The Bright Side", l'any 2012. L'estil acollidor, inmtimista de Meiko i les seves connotacions folk han fet que moltes de les seves cançons hagin estat incloses en diverses sèries de televisió

La cantautora nord-americana Meiko

David Essex -  A Winter’s tale 1983

En l'àlbum "The Whisper", 15è disc de David Essex i que es va publicar l'any 1983, trobàvem aquest "Conte d'hivern" que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock. El single amb el tema es va publicar el 11 de desembre de 1982, va ser número dos a les llistes britàniques ja el gener del 83, no aconseguint la primera posició a causa del "You Can't Hurry Love" de Phil Collins, encara que val a dir que no es va classificar en les llistes americanes. La cançó va ser escrita per Mike Batt i Tim Rice i crec que va formar part d'un musical, però no ho tinc molt clar, la veritat. El que si és cert és que David Albert Cook, nascut el 23 de juliol de 1947 a Londres i conegut artísticament com David Essex, és un cantant de musicals, així com actor i compositor, amb una discografia amplíssima, us recomano entrar al Wikipedia i ho comprovareu. De pel·lícules ha treballat en més de deu. 

Sam Brown – Stop! 1988

Aquest tema és el gran èxit de la cantant i compositora anglesa Sam Brown i possiblement l'únic pel qual se la coneix aquí a Espanya, tot i que té una carrera professional que imposa. Va néixer el 7 d'octubre de 1964, a Stratford, Londres. Es pot dir que la carrera de Sam Brown va començar als 12 anys, fent cors en un disc de Small Faces i als 20 anys havia cantat ja amb Steve Marriot, Sade, Spandau Ballet i Barclay James Harvest. "Stop!" Es va publicar en single l’any 1988 i va aconseguir el lloc 65 del Billboard i es va mantenir deu setmanes en llistes, arribant al lloc 12 a Anglaterra, la cançó va ser composada per ella al costat de Gregg Sutton i Bruce Brody. El tema donava títol al primer dels seus àlbums, un disc de Sam Brown que va vendre més de dos milions i mig de còpies i va ser disc de Platí. L’any 1994 Sam Brown va col·laborar amb Pink Floyd en l'àlbum "The Division Bell" i els va acompanyar en el tour respectiu. Va tornar a col·laborar amb ells en el CD "P.U.L.S.E." de 1995. Sam Brown també ha treballat en gravacions i gires amb David Gilmour, George Harrison, Deep Purple, Nick Cave i The Firm. Quan es va celebrar el concert homenatge a George Harrison "Concert for George", l’any 2002, Sam Brown va cantar el tema "Horse to the Water". Per cert "Stop!" Va ser versionat per la cantant i model britànica Jamelia l’any 2004. En total Sam Brown te gravats set álbums d’estudi i un recopilatori, si no em falla la memoria.

Smokie – Will you still love me tomorrow 1995

Escoltarem ara a Un Toc de Rock a la banda britànica Smokie, als que no hem de confondre amb el grup Smoke, aquells del “My friend Jack”, res a veure un amb l’altre. Encara que la cançó més important en la carrera dels britànics Smokie va ser "Living next door to Alice" de 1976 que escoltarem un altre dia, ja a la propera temporada, aquesta és una de les moltes i bones balades que van gravar al llarg de la seva carrera. Smokie va ser la banda liderada per el cantant Chris Norman i amb ell al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es van crear a Bradford, Anglaterra, l’any 1964 i inicialment es van fer dir The Yen, després The Sphynx per canviar a Essence i finalment Smokie.En un principi i al costat de Chris Norman es trobaven Terry Uttley (baix i cors), Alan Silson (guitarra i cors) i Ron Kelly (bateria). L’any 1978 Chris Norman al costat de la baixista i cantant Suzi Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups. Quan Chris va deixar Smokie l'any1986 va ser substituït per Alan Barton que a mitjans dels 90 va morir en un accident de circulació mentre el grup es trobava de gira a Alemanya i al seu torn va ser substituït per Mike Craff que encara segueix com a cantant dels Smokie que estan en actiu. Aquest tema tancava el CD "The World and Elsewhere" de 1995 i és el primer àlbum dels Smokie amb Mike Craff com a cantant.

The Platters – Crying in the Chapel 1964

Existeix una extraordinària versió d'aquest tema que va interpretar el Rei, Elvis Presley, però ell va mirar cap a la què havien fet abans el grup vocal de color The Platters que la van gravar l’any 1964. Curiosament val a dir que quan la va escriure Artie Glenn l'any 1953, posseïa un aire molt country. De fet hi ha versions molt diferenciades pel que fa a línia musical ja que l'han gravat des Ella Fitzgerald a June Valli i la seva orquestra, passant per Bob Marley & The Wailers, Don McLean, Little Richard, Lee Lawrence o com us deia, Elvis Presley i The Platters que són els que escoltem ara. Amb "Plorant a la capella" i The Platters tancarem el programa d'avui i donaré per acabada la vuitena temporada. Però us espero un altre vegada al setembre, després de la Diada tornarem a estar junts a la que será la Novena Temporada d’Un Toc de Rock. The Platters que va arribar el productor i manager Buck Ram que la seva carrera es va consolidar. Aquest va canviar l'estatus, la noia deixaria de ser la veu protagonista que pasaria a ser Tony Williams i Zola Taylor faria cors amb la resta de components i els va convertir en un grup de R & B i aconseguint que Los Platters fossin el primer grup negre de l'època en situar-se en els primers llocs de les llistes d'èxits generals. Gràcies a la seva tasca avui en dia The Platters són recordats com un dels millors grups vocals de la història de la música. The Platters es van desfer a la fi dels 60, però van tornar a sorgir formacions amb aquest nom i hi ha diverses estables a Amèrica i Europa. Per cert que del Río Grande cap a baix s’els nomena Los Plateros.

Las frase per acabar la vuitena temporada de Un Toc de Rock la va dir el nostre etern rocker Miguel Ríos que va manifestar parlant dels polítics

“Si demà  dimiteixen tots els polítics  honrats, deixen amb el

 cul a l'aire als deshonestos i aquí s'acabava tot el problema”

Conclou ara la vuitena temporada de Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp per les vacances d’estiu que la veritat, no ho seran tant ja que hem dedicaré a preperar música per els programes de la propera temporada que será ja la Novena que sirtiré a les ónes per compartir música i records amb tots i totes vosaltes, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tornaré per la Diada, soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta per vacances. Porteu-se bé perqué quan torni pasaré llista i teniu que estar tots, totes.

Marxo de Vacances

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades